Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els agustins es van establir a Xàtiva el 1515. En el convent de Sant Agustí, que data dels segles XVII i XVIII, s'hi van instal·lar posteriorment. S'organitza al voltant d'un claustre de dues plantes, quadrat, amb arcs de mig punt. Estilísticament correspon al barroc valencià, podria atribuir-se l'obra a l'arquitecte Josep Artigues, actiu a Xàtiva en la segona meitat del segle XVII. L'església és de planta de creu llatina i el seu campanar es va esfondrar el 1990, essent reconstruït posteriorment. Amb les desamortitzacions del segle XIX, l'edifici es va destinar a escoles, també va ser seu dels Jutjats i, finalment, Ajuntament fins al 1981. En ser-hi al davant o al seu interior podem llegir dos fragments d'Els horts, de Martí Domínguez i Barberà que hi estan ambientas
—¡Anem a Casa de la Vila! —sentencià Joan Feliu en veure la filla de Sebastià. I ella emprengué carrereta. Joan Feliu la va seguir, amb un pas enèrgic, però mesurat. Don Bernat i el pintor seguiren l'amic. L'alcalde va rebre els tres hòmens. Es mostrà una mica sorprès, bé que molt amable, en acolliment i explicacions. En el mercat s'havia produït un bon avalot i el qui l'encetà havia estat Sebastià. Havia calgut fer-li tastar el calabós... ¡Exemplaritat per damunt de tot! Ja complida aquesta, i com tres persones de tota solvència venien a intercedir per ell, no veia cap inconvenient a restituir-lo a sa casa. Un municipal l'acompanyaria. Apretà el botonet d'un timbre, aparegué un aguatzil i donà l'ordre de llibertat i de custòdia. Joan Feliu li demanà ser ell el qui acompanyara Sebastià; si anava un municipal provocaria més rebombori. L'alcalde no pareixia massa convençut, però ja el jove metge feia mutis darrere de l'aguatzil... L'alcalde quedava comentant amb Cordellat i el metge vell la impetuositat dels jóvens d'avui...
De sobte, amb un tro sec, com d'una pernada furiosa, s'obrí la porta de l'alcaldia i aparegué Joan Feliu, portant quasi a empentes Sebastià, el qual es resistia, avergonyit, perquè duia la cara plena d'arraps sanguinosos. Els ulls de l'alcalde, però, i els dels dos acompanyants no es detingueren en el rostre del petit Ecce Homo, sinó en la cara de Joan Feliu, pàl·lida de ràbia, fosca, agressiva, acusatòria.
—¿Vostè sabia açò, senyor alcalde?
—Calma, calma —recomanava l'alcalde entre esglaiat i beatífic.
—¡Deixe's de calma i conteste! Ho sabia, ¿no? Els municipals bé que li n'han donat notificació.
—Jo no podia suposar que...
—No ho podia suposar, però ficà al calabós un home de bé i deixà en llibertat els altres dos.
—Ells no començaren a pegar.
—¡Ah!, vol dir que n'està ben assabentat, a la seua manera. Sebastià botà molt respectuós i digué:
—Ells no començaren d'obra, sinó pitjor: amb llengües de serp.
Joan Feliu, tallant curt, sentencià decisiu:
—Sebastià, escolta'm bé: tu no eixiràs de Casa la Vila sense que jo done part al jutge i duga un notari, un advocat i un fotògraf si cal. Vostè, don Bernat, em farà la mercè de certificar com a metge.
I desaparegué com una centella.
El guàrdia, amb poques paraules, es descarregà d'aquella història o succeït que li pesava. Dos xicons descarats, dardant pel mercat, havien vist passar prop una dona molt jove, molt guapa, molt... (El municipal no trobava la tercera paraula que mereixia el monument..., o no gosava dir-la). Joan Feliu va sentir al cor com un colp. I li preguntà al guàrdia qui era aquella xica guapa... Ho havia endevinat: era la fornereta, la del forn dels Capons. Els dos gànguils començaren a donar-li solta a la llengua, admirats de les coses boniques que fa Déu. Primer digueren unes gràcies. Les dones riallaven. Però després foren ja paraules grolleres..., ¡paraulotes! Les dones es tapaven les orelles: «¡Porcs!, ¡bacons!» La xica havia passat de pressa i, per fortuna, no els sentia. Però els va sentir Sebastià i els cridà a l'orde. Els xicons, tot i amb això, parlaven cada volta més brut, més descarat. ¿Què volia l'homenet, que aquelles ferramentes es gitaren només amb un senyoret, amb el seu senyoret? Sebastià pegà un bot increïble i els agafà pel coll i els pegà unes bones bufetades. Ells havien quedat immòbils per la sorpresa. Però, reaccionant, l'agafaren bé; i l'arraparen. ¡L'arraparen, gran Déu, com fan les femelles! Ell estava de guàrdia aquell matí al mercat i corregué en veure l'avalot. Imposà la calma. I les dones li ho contaren tot. Dugué els renyidors a Casa la Vila. L'alcalde féu que li ho contara. I no podia contenir el riure. Ell li havia dit que Sebastià estava fet un sant Llátzer. Però havia manat tancar-lo al calabós per ser qui havia pegat primer. I dels xicons, que el cap de guàrdia els fes una sermoneta i que els enviara a les seues cases.
Altres indrets de Xàtiva: