Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Elevada i espectacular, en una situació preeminent, l'ermita el Calvari domina el doble camí del Via Crucis. Del cim estant, es pot gaudir d'una bona panoràmica de la ciutat. Aquest temple va ser construït pels franciscans alcantarins al segle XVIII. Ha estat rehabilitat recentment després d'amenaçar ruïna. És una ermita àmplia i majestuosa amb una façana rematada en frontó triangular, partit per la cadireta de pilars. Sobre la porta de mig punt hi ha un panell ceràmic, i adossada a un dels seus laterals trobem l'habitatge de l'ermità. El seu interior alberga les tres últimes estacions del Via Crucis. Serà un bon punt per llegir: dos fragments d'Els horts, de Martí Domínguez i Barberà; una carta de Joan Sales adreçada a l'amiga Mercè Figueras bo i manifestant-li la impressió que li ha causat la ciutat; un fragment del poema "Amarint" del mateix Sales i de dos poemes de Vicent Andrés Estellés dedicats a la crema de Xàtiva per part dels exèrcits borbònics. També, tenint a la vista la plaça de Braus és pertinent de llegir un fragment de Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, de Toni Cucarella.
Quan l'auto isqué de l'hort, Begonya ordenà al xofer que la dugués al Calvari.
Aplegats als peus del pujol, Begonya sortí de l'auto i pujà tota sola pel camí del Calvari fins arribar a l'ermita. Estava tancada.
D'una caseta adossada a l'ermita sortí una vella rabassuda, els cabells blancs, el vestit d'un negre ja destenyit, calçada amb unes espardenyes que també foren negres. Obrí la porta amb una gran clau brunyida. Begonya li posà en la mà una almoina. L'ermitana estava acostumada a rebre almoines, però en diner menut i metàl·lic. En paper moneda, mai. Quan veié el bitllet no ho podia creure. ¿Seria una equivocació? ¿O que no tenia canvi?
—¿Li torne?
Begonya se n'entrà sense entendre-la. L'ermitana encengué els lampadaris elèctrics i els ciris de l'altar. Begonya avançà per seure prop del retaule. Una cortina morada cobria el nínxol; l'ermitana desaparegué darrere del retaule i es va sentir el xerric de la cordeta i la corriola quan alçava la cortina. Una imatge impressionant del Crist en creu alçava la testa nobilíssima i patètica, eriçada d'espines, en un humaníssim rictus agònic.
La soledat de Déu.
Davallava la llum de la vesprada i la vall tota, amb les muntanyoles i serres que l'emmarcaven, restava submergida i com suspesa dins d'un bany d'or, un or en polsim, miríades de partícules vives, vibràtils, trèmules, com una atmosfera quallada d'èlitres quasi immaterials. El silenci també vibrava i s'estremia al lluny amb un lleu soroll de vida. Begonya, plena encara de la penombra de l'ermita, entretancà els ulls, enlluernada per aquell esclat de llum. Ella havia contemplat moltes vegades aquells paisatges. Ara, però, semblava que els mirava i els descobria per primera volta. La verdor dels horts, la blavor del cel, la joia de la llum, la blancor de les alqueries i els poblets, tot allò que un dia i un altre dia, des de la seua arribada, li havia fet una impressió paradisíaca de naturalesa sense història, en etern present i en borboll constant, ¿quina serenor, quin lirisme, quina vellúria de paradís arcaic li mostrava ara, com un últim secret de l'ànima d'aquella terra, rica en clarors, però també en ombres, abundosa en braserades, però també en cendres?
«... foc és mon mal —e mon bé sembla fum», són dos versos d'Ausiàs March que Joan Feliu repetia sovint, com a expressió del seu ànim, en moments de reflexió un tant amansida i filosòfica, quan ell confessava percebre als llavis el tast de la cendra.
¿Era ella, Begonya, els seus ulls, la seua ànima, la que donava al paisatge aquell aire prim, delicat, propici a totes les desfullades de la renunciació? El sensualisme enervant dels tarongerars, emplomallats de palmeres, embardissats de xiprers i esbarzers, travessats de sèquies i sequioles, ¿on era? El foc semblava apagat, i el paisatge esdevenia una espècie de boira policroma i lluminosa, un tapís de fums de mil colors, com en un somni de narcòtics orientals.
No, no era ella, no era el seu cor..., eren els horts i la vall tota que se li revelava en fondíssima confidència. Ella sentia pujar aquell baf quasi ascètic, però cobert per fora amb la llum i els colors i la flaire dels tarongers encara engarlandats amb la florida darrera, i de les pinedes de la muntanyola del Calvari i altres muntanyes veïnes. I, contemplant la vall, que amagava la cendra que es recobria de llum i verger, recordà el consell evangèlic: «Quan dejuneu, coroneu-vos, no de cendres, sinó de flors».
¿Per què tindria tant de temps clavats els ulls en els horts? Era com si no els haguera vistos mai fins ara, que els mirava des del Calvari.
Begonya despertà a la fi. Es sobreposà i somrigué. I començà a descendir pel camí zigzaguejant i vorejat de xiprers, als angles del qual s'alçaven els catorze casalicis blanquíssims del Calvari, cadascun amb la seua capçana piramidal de teules blaves i les seues rajoletes de Manises representant les escenes del Via Crucis.
Els horts, cada vegada mes pròxims, tornaven a lluir un somriure virgilià. ¿Què s'havia fet d'aquell vel de tristor? L'aire del capvespre escampava pertot arreu, missatger de la Providència, uns nimbes expansius de confiança i serenor. Surava aquella serenor per damunt dels vergers, per damunt de les mateixes muntanyes.
I penetrava en l'ànima.
Xàtiva, dimecres 10 de març de 1937
Estimada Mercè:
Ja fa cinc dies que sóc a Xàtiva i encara em dura la impressió d'haver arribat al paradís terrenal. Torno a ser en terra catalana al cap d'un mes d'haver-ne sortit; l'accent del país, tan semblant al de la meva Vallclara, em sembla música angèlica. L'aire és tebi, perfumat; les cases són grans, blanques, plenes d'ordre i de frescor; hi ha un Calvari -una muntanyola plantada de xiprers amb una ermita al cim. Hi ha uns garrofers molt més grans que els del Camp de Tarragona. Les noies són altes, esveltes i morenes. Es compren que el Ribera i el papa Borja triessin aquesta ciutat per néixer-hi.
Amarint (fragment)
L'ombra inundava l'hort. Bevies. No el vas veure.
Inclinat damunt teu entre les rames d'heura,
un àngel tenebrós et contemplava -bru
i trist i ardent i bell i assedegat com tu-.
I una rosa esfullava, baptisme de suplici,
sobre el cabell, que et frega el cos com un cilici.
L'àngelus de la tarda s'ha evaporat.
Tu vas
per l'erma muntanyola. S'espargeix al teu pas
el perfum del timó. Els xiprers del Calvari
s'alcen, negres, damunt l'horitzó sanguinari.
Busques l'ensomni ombrívol dels teus dies sofrents.
Ets una font que marxa. T'escabellen els vents.
Ets una font que busca la boca ardent que hi begui,
l'eixut supliciat que s'hi desassedegui.
La llum religiosa del capaltard t'ungeix
i calma a poc a poc tot allò que sofreix.
Una mà sobre el pit, flotant la cabellera
al vent, els ulls mirant enlaire i endarrere
¿què esperes, esperit distès igual que un arc?
Amarint, el teu nom entre els noms és amarg...
Crema de Xàtiva
XII
M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Crema de Xàtiva
XIII
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!
-Ahir els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins van arribar a la Lluna...
Pepiu Martí va anunciar-nos la notícia amb solemnitat. Va assenyalar un punt aleatori en el cel esblanqueït pel sol d'estiu.
-Armstrong ha posat els peus a la Lluna i ha dit: "És un pas molt xicotet per a un home, però molt gran per a la humanitat". Ho he sentit per la ràdio. M'agradaria ser astronauta i dir coses tan ben dites com la que ha dit Armstrong.
Ens trobàvem tots dos sols damunt la penya de la Plaça de Bous.
El sol començava a picar i les cigales acreixien la potència de la seua frenètica cridòria. Vaig indicar un indret entre la darrera de les cases de les Eretes i la Casa Roja.
-Nolo esta pasturant allà les ovelles -vaig dir.
Pepiu va davallar tot d'una de la penya i el vaig seguir. Quan fórem a prop d'on era Nolo Ribes, Pepiu va xiular-li. Nolo va alegrar-se de veure'ns i va agitar els braços perquè ens afanyàrem. El seu gos, Rinti, va observar-nos impassible mentre ens hi acostàvem: només li interessaven les ovelles.
-No has anat al taller de ton pare? -em va preguntar Nolo.
-Hui se n'ha anat a Canals, a vore fàbriques.
Ens vam enfilar tots tres dalt d'un nouer. Nolo va traure del sarró una petaca de tabac i ens la va mostrar amb satisfacció.
-Ostra, és com la de Benet! -vaig emocionar-me.
-Pareguda -va dir Nolo-. És de mon pare. Li l'he furtada.
Amb idèntica habilitat amb què solia plegar els cigarrets a Benet el gitano, se'n va preparar un.
-En voleu? -ens convidà.
Vam respondre afirmativament i Pepiu va ser l'encarregat de calar-li foc amb un encenedor de benzina. Va produir una llama potent i pudenta. En fer-li la primera xamada, Pepiu va estossegar, i jo a continuació. Nolo no va tossir.
-Pepiu diu que ahir no sé qui va posar els peus a la Lluna –vaig dir.
Altres indrets de Xàtiva: