Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Canal de Bellús neix a la font del mateix nom, en el contrafort nord-oriental de la Serra Grossa, a 112,73 metres d'altitud i té una longitud de 7.158 metres. Recorre tres termes municipals, Bellús, el Genovés i Xàtiva i abasteix bona part de les fonts d'aquesta darrera, que sempre ha estat coneguda com la ciutat de les mil fonts. Al llarg de la seva història s'han anat construint aquestes fonts, les quals s'han convertit en un emblema del patrimoni cultural de la ciutat. Aquesta cultura de l'aigua ja havia sigut destacada durant l'ocupació islàmica, i en el posterior període cristià, en el que destaca la font de la Trinitat. La font dels 25 dolls és la més afamada entre els xativins. Va ser construïda entre el 1788 i el 1804 i és d'estil neoclàssic. Es feren servir els materials de l'antic portal de Cocentaina, situat ben a la vora. La funció d'aquesta font era substituir l'abeurador, que era una antiga pica islàmica que avui podem veure en l'Almodí. De la font destaca el rostre que veiem entremig dels dolls, per la boca del qual sorgeix l'aigua. Al seu redós podem servir-nos de la lectura dos fragments d'Els horts, de Martí Domínguez i Barberà, en què les protagonistes en la seva passejada s'arriben fins a aquesta font o bé parlen de la sèquia avui soterrada.
Autor:
Martí Domínguez i Barberà
Obra: Els horts , 1990
Obra: Els horts , 1990
Un llarg caminal custodiat per palmeres elegantíssimes portava a la gran casa blanca, enmig d'un brostam de verdor.
Després Joan Feliu cregué imprescindible que Begonya coneguera com naix una séquia junt al llit del riu. El lloc - era tranquil, solitari, transit d'una pau i un silenci que pareixien venir de lluny, de segles amunt. Els horts frondosíssims, d'arbres amples, copats, d'un verd fosc i lluent, tendre, bledà, baixaven abancalats de les muntanyoles veïnes fins a les mateixes riberes. El riu s'eixamplava en aquell punt i donava al paisatge una major amplària i lluminositat.
El corrent hi feia un meandre contra un llarg genivó de nobles pedres, i es desviava cap a una gola dominada per unes comportes vigoroses, a cobert d'una edificació protectora, que regulaven l'entrada del cabal. Allí naixia la séquia. En el silenci del vespre, el soroll de l'aigua omplia l'atmosfera d'aquells arpegis, com pluja de perles, que trau el doll del seu propi joc. El corrent sobrant es vessava riu avall, en un llom de cristall tremolós, amb flocadures remoroses de bromera, i l'aigua baixa s'anava arreplegant cap a la boca del canal, cada volta més compacta i bromerosa, com una multitud que s'estreny volent endinsar-se impacient per una porta massa estreta i dessucant-se en cridòria i rialles.
Begonya no es cansava en la contemplació d'aquells mil jocs de l'aigua en moviment incessant. Tot el paisatge de tarongers, de riu, de cel tranquil, de ventijol, de flaires de paradís, trobava el seu secret més fondo en aquell joc viu d'un riu mig lliure i mig domesticat; en aquelles aigües remoroses, plenes d'alegria. I mentre el riu líquid corria, l'altre riu, el del temps, diria's aturat, embassat...
Autor:
Martí Domínguez i Barberà
Obra: Els horts , 1990
Obra: Els horts , 1990
En pondre's el sol, Xàtiva prenia uns tons suaus i la seua atmosfera es deixatava en un bla relaxament, que contrastava amb el tràfec de les gents camperoles que tornaven de la feina conduint rossins llustrosos que tiraven dels carros hortolans; amb el tràfec també de les gents urbanes, obrers, buròcrates, propietaris, hòmens de carrera; dones amb mantellina; uns anaven als bars, altres al casino, al passeig, a les visites, al rosari... La blancor de les parets i l'or vell de les pedres, encesos en les hores diürnes, s'apagaven a poc a poc en els carrers quasi solitaris emboirant-se en unes blavors sedoses constantment canviants.
A poqueta nit, Roser i Begonya havien dardat algunes vegades per la vila. Anaven a les Clarisses, baixaven al passeig o passaven per la Col·legiata i entraven en alguna botiga. I aplegaven sempre a la font dels vint-i-cinc dolls. Begonya s'hi quedava absorta escoltant el raig de l'aigua múltiple i s'omplia els ulls d'aquells vius cristalls que espurnejaven arreplegant l'última claror del vespre. Roser disfrutava en veure l'èxtasi de la bilbaïna. ¿Hi ha cosa més bonica que la vivor i el soroll de l'aigua corrent? I pensava: «Diuen que nosaltres, una mica moros —fills del desert—, ens embadalim escoltant el cant de les aigües; els bascos, que no ho son gens de moros, veig que també s'hi extasien...».
Altres indrets de Xàtiva:
Indrets