Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest jardí, considerat com el millor de la ciutat, va ser una donació de Carme Pérez, esposa del filòsof italià Attilio Bruschetti. Comprèn a banda de las selecta vegetació un antic llavador restaurat i un vell templet modernista. Originàriament va ser conegut com el Jardí del Vers. En els diferents punts que escollim podem llegir-hi: un fragment d'Els horts, de Martí Domínguez i Barberà; un sonet amorós dedicat a una rosa simbòlica, escrit per Joan Sales en la seva estada a la ciutat el 1937; un fragment d'una peça teatral de Manuel Molins que es serveix d'una cançó popular xativina i, finalment, un text descriptiu de Toni Cucarella.
Ella havia arribat a Xàtiva un matinet hivernenc i, tot seguit, el petit món xativí havia anat penetrant-la: les clarisses, mossén Llorenç, Joanet, Roser, la novícia dels ulls malalts, don Bernat, Miravall, Prats, Teixidor. La casa dels Cordellat, la cuina de donya Laura, l'acadèmia de donya Natalia i don Gabriel. Els horts de la vall, els bancals de les muntanyes, el castell, la Col·legiata, la font dels vint-i-cinc dolls, els colomers, el cel i la llum, l'aire. Xàtiva entrava en ella. Però ella ¿podria entrar-hi ella, a Xàtiva?
Era una Xàtiva ja feta. Molts segles d'història ciutadana. Calia prendre-la com era: acceptar-la. Amb respecte pacífic, amb esperit de no intromissió. Així l'havia trobada, així la prenia. Encara que alguna cosa se li anara destapant ingratament, inclús com a cosa adversa. ¿Qui para o fa mudar de direcció un riu?
Les coses, com els rius, corren, evolucionen, canvien. Unes voltes, a millor. A pitjor, d'altres. Per altra banda, el riu, en aquell cas, no s'amagava en la terra o entre arbredes, no regolfava ni es caragolava en gorgs perillosos. Portava aigua roja, però corria ample i mans; era un riu noble. Joan Feliu li havia obert la seua ànima en una hora inoblidable.
Els rius corren. I ella... ¿Què era ella? ¿Una dona vora un riu? ¿Al marge? ¡I amb les mans buides!
Un llarg silenci s'havia fet damunt Xàtiva mentre tocaven les dotze campanades de migdia al rellotge de la Col·legiata, seguides de les tres batallades de la campana grossa que davallaven lentament i penetraven, calentes, pels finestrons mal tancats de les andanes, o s'esmortien en la fredor de l'algeps de les parets blanquíssimes de les cases i dels paviments crus; un llarg silenci s'eixamplava pel casal dels Dalmau... Roser, des del pati, demanà:
—¿No hi ha qui rese en esta casa, mamà?
—Resa tu, filla...
Roser, que aclaria un gesmiler enforfoguit de les rames supèrflues i secalloses, alçà l'argent de la seua veueta, tota nitidesa:
—L'àngel del Senyor anuncia a Maria...
La rosa de Xàtiva
Secreta -així un cilici dins l'ombra d'una túnica-
s'ha obert, tota sagnant, als peus d'un taronger.
L'he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d'ànima única.
L'he collida a l'aurora -com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l'esperança, els camins llunyans, el vi, l'atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!
-Somni d'una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d'esclat.
Fugaç també, l'amor veu perdre així la seva.
Però queda per sempre el perfum, que s'eleva
com el deix de l'encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿Es això, amiga meva?
MARIONA.-¿Te'n recordes, del romanç de la figa que cantava el cego de Xàtiva?
RAMONA.-I com vols que l'oblide? Vam ser tan feliços... Vicent Peris havia triomfat en el setge de Xàtiva. Tots érem a la plaça, amb ell i els nostres, celebrant-ho. Quant de vi i quines fogasses de pa! Tu et vas apropar a en Peris amb aquella cistella plena de figues i tothom es va posar a riure quan ell pegà mos, amb tanta gana, a la primera figa.
MARIONA.-Em vaig posar tota roja. Quina poca vergonya! Semblava que era a mi a qui mossegava. Aleshores, Miquel, davant de tots, em va abraçar i em dona un bes que quasi em fa perdre l'alé.
RAMONA.-Llavors, el cego de Xàtiva ens cantà el romanç de la figa. (Canta)
La figa que jo m'estime,
quin home la guanyarà?
És tan tendra i saborosa,
que millor figa no hi ha.
Hi passava un cavaller
molt polit dalt d'un cavall
i el vent li lleva la figa
que amb les mans volia furtar.
Després va venir un pagés
que una tonada cantà
i la figuera en sentir-lo
la figa li va donar.
Amb mans de terra calenta
la figa va acaronar,
i després de fer-li un bes
d'un mos se la va empassar.
Ai, xisclava la figuera,
la figa que t'has menjat
era la fruita més dolça
que la terra m'havia dat.
La figa que m'estimava,
llaurador, t'has empassat;
ara és teua per a sempre
i carn de la teua carn.
Ambdues germanes han anat acabant de parar la mula. Se les veu molt divertides. RAMONA, mentre cantava, ha anat bevent vi i repetint de figa. Algú ha entrar pel darrera i, en veure-les al voltant d'aquella menja, exclama tot rient:
MIQUEL.-Redéu quanta figa solta!
El jardí del Bes. Acostem-nos ara al jardí de Carme Pérez, conegut popularment com «del Bes». S'hi conserva un altre llenç de la muralla que encerclava la ciutat. Aquest jardí es va realitzar per iniciativa d'un italià de conviccions teosòfiques anomenat Attilio Bruschetti; el jardí -que du el nom de la seua esposa- i l'escola que construïren costat per costat. En un moment o altre, entre els arbres i les cases, divisarem el Calvari Alt, les capelletes i els xiprers tot ascendint cap al cim del turó:
Els xiprers del Calvari
s'alcen, negres, damunt l'horitzó sanguinari,
va poetitzar-lo l'escriptor Joan Sales durant aquella estada seua a Xàtiva, en la primavera bèl·lica -«horitzó sanguinari»- de l'any 1937. Aquest Calvari data del segle XVII, bé que l'ermita que el culmina ha estat restaurada de fa poc. A l'altra banda del jardí, tot travessant la carretera, el visitant podrà encalmar la set ardida en la font dels Vint-i-cinc Dolls -o dels Vint-i-cinc «Xorros», com se la denomina comunament-. Font reial, d'estil neoclàssic. Segons que es pot llegit al remat, va ser enllestida l'any 1808.
Altres indrets de Xàtiva: