Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El monestir de Santa Clara o Reial Monestir de l'Assumpció és un edifici conventual d'estils gòtic i barroc construït en el segle XIV i amb posteriors reformes i ampliacions dels segles XVI al XVIII, que va ser fundat extramurs l'any 1325, però que en una reforma posterior de la muralla, va quedar inserit dins d'aquesta. Durant la Guerra Civil una part del monestir va ser confiscada per construir un mercat i es va dinamitar el claustre, quedant actualment en la zona de la porteria, la porta ogival de dovelles llises, per la qual s'accedeix al monestir des del carrer Montcada. Hi podem llegir un fragment d'Els horts, de Martí Domínguez i Barberà, una part de l'acció de la qual passa en aquest convent.
Sor Benigna els esperava, les claus a la mà, a la porta del convent; un fort portaló de pedra de grans dovelles, la nuesa ascètica del qual contrastava amb la finor elegant de la portalada de l'església, on les pedres, treballades en un elemental gòtic plateresc, prenien un aire femení. Begonya s'aturà un moment mirant l'una i l'altra com si les assaborira. El capellà comentà amb un laconisme en ell insòlit:
—Dues bones peces, ¿eh?
La monja llega somrigué a Begonya al temps que feia dringar el seu gros manyoc de claus. Begonya, prenent el dringueig com a expressió d'impaciència de la sor, avivà el pas. Mossèn Llorenç la tranquil·litzà:
—El dring de les claus de sor Benigna és com una salutació, no pense altra cosa. No li sangoleja la tornera el clauer a qualsevol; cal ser de bisbe en amunt... o don Paco el confiter, quan li porta caramel·los els diumenges.
La cara de la tornera prengué còmicament l'aspecte d'un furó:
—¡Gran Déu i quin mossèn Llorenç! —i girant-se cap a la jove, tornà a lluir un mig riure primitiu acompanyat del soroll del clauer. Era una camperola forta i ferma tot i carregada d'anys. Posant en joc unes mans a mida de les claus, que per la grandària pareixien les de sant Pere, furgà amb la més gran en el pany del portó de la clausura i despassà el forrellat, tot amb l'orquestració d'uns xerrics metàl·lics capaços d'acovardir l'ànima més ardida. Després, per dins, se sentí una altra clau despassant un altre pany. S'obrí la porta a poc a poc. Una porta de fusta antiga d'una gruixa impressionant.
Prop del portó, a la banda de dins, voltades per la foscúria del cenobi, dues figures de monja, a les quals la claror procedent deis vestíbuls donava uns colps de llum com en un llenç tenebrista, esperaven amb perfecta impassibilitat. Una olor suau de netedat venia de parets humides i un perfum inefable i llunyà.
Altres indrets de Xàtiva: