Port Vell

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957

Si vinguessin els que voldria, veuríeu que ella els va a rebre tota vestida de blanc, perquè així com l'illa de Mallorca es posa els millors trajos d'or, i Menorca els de blavor, Eivissa guarda la roba que es va posar en les esposalles: una blancor nupcial, una blancor de paisatge d'una puresa immaculada.

Els que hi vénen, els que encara hi vénen, lo primer que els sembla, al veure Eivissa, és una petxina que neda. La impressió és d'enlluernament! Un ve del blau, d'un blau tan intens que arriba a semblar una majòlica, i de sobte, com si us tiressin un raig de llum a la vista, us posen a davant vostre una faldada de cases, de tan nítida blancor, que sembla que us obrin els ulls a una harmonia desconeguda.

Eivissa, com els gira-sols, les enfila amunt, les cases, les unes damunt de les altres, com si es pugessin a coll per a mirar totes a la claror, i la blancor que es veu a l'entrar-hi n'és tant, de blanca, i tant, de lluminosa, que tots els pobles que recordeu sembla que visquin a les fosques. Des del blanc crema al blanc d'àgata; des del de gavina, al de neu; des del de cigne, al de marbre; cada caseta té el seu blanc que li dóna fisonomia, i vistes en conjunt, a cop d'ull, semblen una capsa harmònica afinada a quart de to, que se'n podria dir en clau de sol. Com que tenen el mar que les reflecta, i com que elles reflecten el mar, agafa uns tons de pedreria que no es poden veure enlloc més. Eivissa es pot comparar a un vidre d'excavació. Té irisacions de tots els colors i nacres de tots els matisos.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957

Eivissa, com dèiem, és una ciutat de mar. Les cases de baix s'hi banyen; les de més amunt se'l miren; les d'encara més amunt s'estiren per a mirar-lo.

Eivissa té una badia no molt gran, però el sol fet de no ésser molt gran la fa més íntima i més simpàtica.

Encara que siga petita, hi té de tot: la seva farola, el seu moll, la seva platja de pescadors, una matxina, senyals, fanalets i, més que res, una dotzena de barcos, d'aquells barcos blancs, plens de cordes, amb aquell gronxament tan dolç, amb aquell assoleiament i amb aquell cant de bressol que li dóna la falda de l'aigua.

Aquests ports petitons, com el d'Eivissa, tenen el do de fer-se estimar. Tenen el do, sense fer-hi res, de poder-hi matar les hores, hores que un no sap ben bé si són de vida o de somni.

Aquestes goletes, arrenglerades, també tenen un gran encís. Allí, un hi veu un trellat de cordes, que totes serveixen i totes se gronxen; hi veu mascarons a la proa fets d'un art que no se sap d'on ve, innocents com els sants d'ermita i feréstecs com un ídol. Hi veu la coberta brunyida de tant besar-la les onades, i la càrrega que veu que hi carreguen no és carbó negre, com els barcos que vénen del país de la boira; hi veu taronges com munts d'or, hi veu fruita de tots colors brillant al sol, com pots de majòliques, i melons, i verdura, i coves de peixos, encara saltant com a dins de l'aigua.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970

L'arribada a l'illa d'Eivissa, i concretament a la seva capital, és espectacular i literalment inoblidable. S'hi pot accedir des de Barcelona, València, Alacant i, naturalment, des de Palma de Mallorca. S'hi pot anar també volant. Anar-hi volant és còmode, però té poc interès. A Eivissa, s'hi ha d'arribar per mar i trobar-se de cara a la ciutat. Navegant, des de Barcelona, l'illa fa el seu primer acte de presència en la retina del viatger en aparèixer a la matinada — si hom no s'ha adormit, és clar — el foc del far de Tagomago, un illot situat al nord-est de l'illa. Després, el vaixell segueix el litoral de llevant i, quan arriba al port d'Eivissa, apareix el panorama de la població, que—com ja hem dit—és considerable.

Apareix un panorama urbà sobre el pla inclinat d'un pujol. A la part de sobre es veu Santa Maria, o sigui la catedral, el castell català antic, ignominiosament sofisticat, i una urbanització de molt bones cases. Tot aquest conjunt, d'un perfil elegantíssim, és murallat. Fou murallat, inicialment, per Carles V i acabats els panys de paret per Felip II a l'època del gran imperi espanyol, que coincideix amb el de la pura anarquia en el Mediterrani. Aquesta població, que els eivissencs anomenen Dalt Vila, cau en cascada sobre el port, és a dir, sobre la Marina de la població, que és el barrí comercial i animat. El vaixell atraca, baixeu a terra, els allotjaments son fàcils de trobar, però de seguida us agafen unes ganes decisives de sortir, de veure les coses, de divagar, de conèixer una mica el que teniu davant.

Autor: Josep Manuel Cardona Montero
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957

Eivissa

 

Vaig a dir-vos un nom com escrit en la calç

per un índex de foc d'un arcàngel selvàtic.

Hi ha noms que són el foc,

com a tallats a pic.

Aquest nom és el que duc a les ratlles de la mà,

el nom que diu una llegenda

i escriu la història dels meus vint-i-cinc anys.

 

És bell néixer com els ocells

damunt un niu de pedra,

alçar les ales com una antena de llum

damunt la mar amarga,

dur en les ales escrit

el nom de l'estimada.

Però és més bell encara

ésser aquest ocell rar, aquesta espasa muda

com una llengua d'ofidi,

aquesta foguera encesa de lava i de roques,

aquest cos esperat en la canícula,

aquesta veu, mans, boca,

aquest íntim arrap de faula o de cristalls.

Vet aquí per què sóc com sóc,

per què em dic així i no d'una altra manera,

per què la terra m'ha tornat presoner.

Aquest és el misteri,

un nom, un mot, una foguera,

un poc de geografia.

Estic tenallat per amor

entre quatre parets de calç viva.

Davall els llimoners,

a l'ombra olorosa dels magraners,

on romanins i alfàbrega flairegen,

amb cossos de palmeres com bellíssimes dones.

 

Ja sabeu el misteri de ma vida,

aquest nom laquejat que us descobreix

la set de les meves salines.

Ja sabeu aquest nom de tortura,

aquest nom de figuera i codonyer,

aquest ramell flairós de tarongina,

aquest vel escumós de mar esvalotada

on fan niu els ocells,

aquesta dona lasciva de cabellera roja

que la llegenda ha escrit dels meus vint-i-cinc anys.

 

Ja no tinc cap misteri als vostres ulls.

Un home sóc, nat a l'illa d'Eivissa.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Diaris , 2014

...soc al moll d'Eivissa, assegut a una taula d'un bar, esperant l'hora de pujar al Ceuta. Encara manquen dues hores, i aprofito l'alegria del port per donar-te noves, entre les quals no figura la que hagi trobat aquí un Jesús púnic o, millor, millor, un Jesús fenici per a Il angelo secondo Matteo.

El viatge per mar, fet de dia, em permeté d'estar a proa on totes set hores, assegut damunt un caramull de cordes o passejant i cercant bellesa rèptil i amb cara d'ametló, vaig prendre el sol i la saladina que em deixaren la cara i els braços rojos com l'aram.

No havia vist dofins en ma vida i, després de dinar, a quaranta metres escassos n'aparegué un estol que botava i es capbussava amb una alegria creixent. La gent de coberta els assenyalava amb la mà i els crits que feien eren tan marítims com els xiscles de les gavines que acompanyaven el vaixell.

Allargat d'esquena en terra i amb les mans sota el clatell, un soldat d'infanteria marina, que em digué que se n'anava de permís, romania separat dels companys que debades el cridaven; aquella seva rebequeria en alta mar i sentir-lo enraonar, les poques vegades que ho féu, de les coses del carrer de la Justícia i del carrer del Salvador oratjava tant com el vent.

Mentre atracàvem, la visió de la ciutat emblanquinada, tacada de balcons esquifits i de terrats negres acaramullats de cap al cim del turó on el campanar de la catedral és l'única clapa grisa en tota aquella blancor de cases pobres, m'envidrià la vista.

Ja era posta de sol quan vaig marxar en un taxi atrotinat de cap a Sant Antoni. Del cotxe estant, per la finestra del vehicle passava el camp, on el vògit verd dels garrovers, dels ametlers, de les sivines i dels pins, tot dins una mateixa tanca, contrastava amb el rostoll blanc de la terra i la blavor del mar que s'arrissava Just arran dels conreus.

Damunt el quitrà de la carrereta s'hi reflectien en llengües roges els núvols vermells i en taques verdes les branques dels pollancres que fan anar sota un túnel.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004

El regrés

 

A la fi, acomplerts absurds tràmits imposats, un altre vaixell pintat de blanc i més petit, ens va transportar de Mallorca a Eivissa. Va ser a mitjan estiu quan arribàrem al passat des del futur. Malgrat l'època, familiars i tot de curiosos ens esperaven amb els braços oberts damunt del moll. Sempre és important el regrés de l'exili. Per a mi va ser una experiència inaugural. Des de la coberta de proa del vapor girant el Botafoc i embocant el port, obria els ulls com plats, contemplant consirós una ciutat que voldré fer la meva ciutat. Escodrinyava les seves murades, el Convent, la Catedral, el Castell... Intentava d'endevinar-li el fat que em reservava. Dalt Vila davant els ulls! És la imatge —més aviat dibuixada que no pas formulada en cap llengua—, que conservo d'aquell primer contacte amb la terra dels meus pares.

L'aigua del port era neta i el jovent hi nedava. Les xarxes dels pescadors s'assecaven esteses damunt les andanes, davant les cases de la Bomba i la Riba. Era un port a la mida d'una ciutat petita. Tot cabia en una sola llambregada. Enmig d'aquella calma aparent, havíem de ser una novetat. Semblàvem una família Trap en versió mediterrània, sense castell ni posició aristocràtica, però igualment empaitats contra les cordes de la histò­ria per avatars aliens a nosaltres. Ens haguérem de repartir. Uns germans anaren a viure a casa de l'avi, a la Penya; els altres, amb els meus pares, anàrem a casa de l'àvia, a la plaça de Vila. Encara que va ser una solució temporal, aquella circumstància va indicar-me que res tornaria a ser com abans. Ara m'adono, però, que la memòria moral és un triomf sobre els sediments amargs.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004

El port

 

1

 

No hi fa res si avui no vas al port.

Tanmateix, les gavines hi volen

a frec de l'aigua passiva, brillant

i bruta. Si avui vas al port

veuràs poca gent. Si passeges

avui al migdia pel moll, albira atent.

Damunt l'aigua lassa s'hi estan

les gavines. Observa-les i nodreix-te

amb l'espectacle. Si avui

no vas al port, tant se val.

Sols hi perds tu. Hi ha pocs vaixells.

Hi ha poc tràfec. L'aigua brilla.

Hi ha gavines volant d'un indret

a un altre. Si per ventura avui

vas al port, passeja i contempla.

Recorda la història, sàpigues

en tu mateix descobrir la imatge

fugissera. Quan miris, corprès,

balcons i finestres de la Riba,

quelcom respondrà les teves preguntes.

Si avui no vas al port no hi fa res.

 

2

 

Si finalment decideixes passejar

pel moll, avui cap al tard,

recorda la dona que estimes.

Recorda-la amb joia, car és la penyora

més valuosa de totes. Si passeges, avui

al crepuscle pel moll, tingues present

al cor i a la memòria les petites gestes

mai narrades pels cronistes.

Sigues fidel a l'herència culta de l'illa.

Si passeges pel moll al capvespre

de qualsevol dia, ensuma la flaire

de la mar; experimenta de bell nou

l'eterna i fonda emoció que comparteixes.

 

3

 

Si verament comparteixes aquesta emoció,

torna altra volta un migdia

a passejar pel moll. Serà un jorn claríssim

de tardor i bufarà vent de llebeig. La badia

somriurà peresosa mentre un vaixell

arribarà amb passatgers i mercaderies.

Gaudeix de cada imatge i dels sorolls.

Acosta't a l'escullera i roman-hi

una estona escrutant la mar picada.

Recorda els noms d'aquests illots

que rompen la distància: l'illa

Negra, els Daus, l'illa dels Penjats,

l'Espalmador i l'Espardell. Tancant

l'horitzó, entranyable i esquiva, Formentera.

Retorna caminant carrers de la Marina

seguint l'afany de compartir amb la dona

que estimes aquesta emoció profunda.