Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Prop de Sant Francesc, en un pujol pedregós camí de Porto-Salè, es troben els molins fariners de sa Miranda. D'aquest punt estant, es té una àmplia panoràmica on se succeeixen estanys, braços de terra i mar: els estanys des Peix i Pudent, es Pujols, ses Salines i es Trucadors. Hi podem el poema que Marià Villangómez va escriure com un cant d'amor a l'illa germana d'Eivissa, un poema de Tomàs Garcès i el text de Josep Marí que fa referència al lloc i al poema villangomià.
Autor:
Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 3 , 1986
Pàgines: 149-150
Obra: Obres completes. Poesia 3 , 1986
Pàgines: 149-150
L'altra illa
Venia pels camins d'aquest món meu romput
en illes. Formentera... Un altre cop un gust
distint. Diré els meus passos —no sé trobar la fórmula-
senzillament, en un cert ordre o bé desordre.
El cel aquí és molt gran, i s'hi allarga el crepuscle
interminablement. Venia de les dunes,
vora mar; dels quiets estanys; de les savines,
les figueres i tota vegetal companyia;
de l'escampada gent; dels camps de roca i feixes tancades
amb parets: d'un tros de Formentera.
Hi havia sal, marès i, seguint els camins,
la cella d'uns pinars. Voltava un vell molí...
Vaig quedar sol, al poble. S'aproximen les cases damunt la
pedra llisa, en la nua esplanada.
I allí, entre camp i poble, veia l'església en ombra,
més alta, d'on venia l'oració sonora;
i veia el rostollar de l'estiu, sendes, arbres.
Si el crepuscle moria, la lluna s'atansava.
Un vast encantament recolzava les vores
en algun tros de mi que eixia cap enfora.
Encara vaig anar, a poc a poc, muntant
cap a un molí que obria sis braços a l'espai;
que els obria fa poc, puix que, furtats al vent,
ara jeien en terra, ja pesants i quiets.
Era aquí que volia venir, jo ja ho sabia
en emprendre el viatge: record d'uns altres dies.
I era això que venia a buscar, aquest esguard
on posem tota l'ànima, molí sol, molt lent, molt llarg.
Estimar tant la terra, Déu meu, ¿no és estimar-te també una
mica a Tu? O és així que t'amagues?
No és amb pensaments, però, que vull entendre
tot aquest petit món que acaba a Formentera,
i creix dins la mirada i té la mida justa
de la mirada: aquestes antigues Pitiüses
—la muntanyosa Eivissa recorreguda al nord;
es Freus on ja s'encenen els fars sobre els illots;
erecte i diferent, al seu caire, es Vedrà;
la mar que també és nostra, la mar, sempre la mar;
i aquesta Formentera de gràcia indefinible,
més mar que terra, amb dos estanys on cau el dia.
El pensament inútil s'enretira; és als ulls
que visc, és al silenci i als greus ecos profunds.
Em trobo a mi mateix, ja sóc allí on volia,
vora el molí amb distàncies a l'entorn tan amigues,
i sé que no podré escollir aquells pocs mots
—per això parlo tant— on diria el meu món,
la meva solitud acompanyada sempre,
la meva interior i oberta Formentera.
Autor:
Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Pàgines: 419-420
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Pàgines: 419-420
Cançó de Formentera
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Les aigües ara són fosques,
i espesseït el fullam.
El carro de l'estelada
trontolla, ben estibat.
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Camina al llarg de la platja
oberta de bat a bat.
És dura i fina la sorra
i llisa com un mirall.
El que hi dibuixa l'onada,
una altra onada ho desfà.
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
L'escuma, ni s'endevina.
I és feta de lliris blancs.
El carro de l'estelada
vessa, curull, el seu blat.
¿Qui trenarà la palla
de les hores que se'n van?
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Autor:
Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 102-103
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgines: 102-103
Molins de sa Miranda, a Sant Francesc. S'alça un Pujol rocós i llargarut, des d'on guaiten els estanys i la tramuntana eivissenca unes graciosos cases formentereres. Si sonés la campana de l'Ave Maria, seria l'hora justa del repòs i la meditació. La llum crepuscular —més precisa, més piadosa— exalta el pensament i les imatges. Visió irrenunciable de Formentera, que inspirà a Villangómez el magnífic poema i és la millor contemplació per poder-se'n dur, molt endins, la diàfana memòria de l'altra illa fins a l'altre retorn.
Altres indrets de Formentera:
Indrets