Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Fonda Carcolse i la «Cerveseria del Cau Ferrat» eren les places fortes del Modernisme. Però el moviment s'havia fet massa puixant per a acontentar-se de viure a lloguer. Necessitaven un local propi. S'afermava en la ment de Rossinyol la idea de traslladar a Sitges el taller que tenia a Barcelona, al número 38 del carrer de Muntaner, i que ell i els seus amics havien batejat amb el nom de «Cau Ferrat». Un dia, en sortir de la capella de l'Hospital, i tot encenent la pipa, Rossinyol va preguntar a Mas i Fontdevila si fóra possible d'adquirir una casa prop del mar. Va comprar Can Falua, que aquest era el motiu d'una família que hi havia viscut. Aquella casa era una de les propietats que foren de Bernat de Fonollar, senyor de la vila en temps de Jaume II, llegades als «pobres de Déu Nostre Senyor». Per a això, calgué tramitar un expedient al Bisbat de Barcelona per tal que el senyor Bisbe autoritzés la compravenda. I el 15 de juliol de 1893 l'arquitecte barceloní Francesc Rogent presentà a Rossinyol el pressupost d'enderroc de la casa vella i edificació del taller-museu per un cost total de 2.118'54 pessetes.
És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.
Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i, res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!
D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, peixent resignats les engrunes del present.[...]
Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.
Brollador del «Cau-Ferrat»
A Santiago Russinyol
Brollador del «Cau-Ferrrat»,
verd de molsa i verd d'absenta,
però de faç gens macilenta,
brollador del «Cau-Ferrat»,
Esguardant-te havem menjat
sitgetana bullabessa
i peix a la maonesa,
brollador del «Cau-Ferrat».
Vora teu han esclatat
més d'un clavell i una rosa
i una idea lluminosa,
brollador del «Cau-Ferrat».
Al teu volt has vist armat
des del fogós modernisme
al primmirat noucentisme,
brollador del «Cau-Ferrat».
I hom voldria que el dring mat
de les teves perles fines
l'exornés amb lluentines,
brollador del «Cau-Ferrat».
Però la teva honestedat
admet només la puresa
de l'Art, i la gentilesa,
brollador del «Cau-Ferrat».
Que sempre et facin costat
el corobert i la pensa
que amb el pur saber s'agença,
brollador del «Cau-Ferrat».
Entremig de les fulletes planes i obertes, com vanets, ell hi veia els jardins que estimava, les avingudes cobertes d'una volta formada per les branques, els boscos plens de racons de contextura insospitada, la llum filtrada per l'espessetat del verd..., i després d'una estona mirant encuriosit el seu bosc encenia un cigar, i quan tingué més anys una pipa, i a pintar, o escriure si feia mal temps i no es trobava llatí. Aquesta contemplació sempre muda, no era única. Diferents vegades havia esmerçat bones estones precisant les coincidències de les formes que vagament ofereixen les rajoles de València amb lacticinis, o les fugitives aparences que semblen presentar els núvols. [...]
El brollador del Cau Ferrat era al que fou hort de l'ermita del Vinyet, nom femení que abunda molt a Sitges. I a quatre passes, a Vilanova, de la mateixa advocació de la Verge en diuen nostra Dona de les Neus. Hi ha un quadre al Cau que és l'absis de l'església del Vinyet, on es pot veure el brollador que sens dubte colpí les ganes de portar-lo a la seva casa Rusinyol, tot pintant.
En resum, la cambra del brollador a més d'alegre i bonica és aquella on el que visita el Cau Ferrat per primera vegada, refet de la sorpresa rebuda en entrar, ja ha copsat el caire de la casa, encara que sospita la vàlua de les col·leccions del primer pis. El curiós es troba deturat per la visió d'una massa verda, de natura indefinible al primer esguard. Es veu que és una planta de poca consistència, de vores imprecises, com si fos una garba flonja d'herba que es mogués a l'impuls d'una brisa poc bufadora. De primer sembla com si amb la seva abundor omplís tota la cambra, i un cop més a la vora es veu que no sobrepassa els límits d'un brollador de conca corba, octogonal. La planta és la capil·lera, que segons la traducció espanyola de «Medicamenta», feta per l'eminent químic català Enric Soler, en "infusió és una excel·lent tisana, més apreciada com beguda d'hivern que com remei". Essent així no cal parlar-ne més.
Cau Ferrat
No ets un museu hieràtic, ni un clos de melangia,
no tens deix de provincià, ni cap regust de dol,
sinó la immarcescible i ubèrrima alegria
que a les albors primeres va dur-te En Rusiñol.
Per veure tes pintures no em cal paper ni guia,
els ferros vells em diuen l'art que la forja vol,
i el brollador romàntic la gràcia i fantasia
del gran pintor-poeta i el seu fervent estol.
Ets una llar benigna i una fornal encesa,
caliu inapagable de fúlgida bellesa
nascuda del connubi de la ment amb el cor,
i arran la mar sonora que et besa i que t'exalta
encara sento l'òscul que em va donar a la galta
el teu senyor magnífic, en un migdia d'or.
El dia 14 de novembre de l'any 1894 es va escaure en diumenge, però no era pas cap festa assenyalada. Malgrat ésser així hi havia carrers endomassats i s'oïa un enrenou d'aquells que van seguits d'una festassa. Era innegable que transitaven alguns forasters i es coneixia que tan poc assabentats del que passaria estaven ells com els sitgetans. De primer tot eren xiu-xius, i en creuar-se els amics, després d'unes poques paraules, tots avançaven el cap i obrien els braços, dient sens dubte que no sabien res. [...]
De fet, la processó, que després se sabé pels diaris que havia estat cívica, passà de llarg l'església, enfilà el carrer de Fonollar, s'aturà davant de la porta del Cau, i allí bandera, quadres, barcelonins i sitgetans entraren com en un temple, perquè de fet ja n'era des d'aquest moment, en instal·lar-s'hi la «Magdalena» i el «Sant Pere» del Greco, que Rossinyol havia comprat a París. Els dos quadres els portaren dalt dels tabernacles des de l'estació un en Josep Lluís Pellicer, Francesc Soler i Rovirosa, Aureli Tolosa i Joan Brull, l'altre Ramon Casas, Enric Clarasó, Eliseu Meifrèn i Ramon Pichot. [...]
L'acte de la col·locació dels quadres fou senzillíssim: es posaren a la paret, s'hi deixaren... i tota l'escollida colla se n'anà a la Torreta, la plaça que hi ha més avall del Cau, damunt de la mar, i allà, en un envelat se serví un dinar d'aquells que en deien banquet, amb "ramillete y mantecado" i tot. El menjar anà d'allò més bé, fins cap al final, en el moment en què després dels parlaments, passaren discretament els cambrers a recaptar l'import. Alguns es pensaven que es tractava d'un convit i hi hagueren algunes escenes que s'arreglaren amb préstecs sense interès. [...]
Més tard, no quedà ningú sense assabentar-se que havien arribat a Sitges els famosos Grecos, i quan en un vespre d'entusiasme s'inicià la subscripció per a aixecar el monument al gran pintor de Creta, s'obtingué un gran èxit, perquè la gent hi respongué ja que es tractava d'un amic de Rossinyol. Ha quedat fins a tal punt aquesta manera de col·locar el Greco en l'òrbita sitgetana, que diu que encara se sent a dir de vegades quan viatgers d'aquells que només pensen en la salut pregunten qui és aquell senyor de pedra sota d'una palmera. Com que ja han vist el Cau, tot seguit entenen el que vol dir: un amic de Rossinyol.
Altres indrets de Sitges: