Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El financer Francesc Armengol i Duran projectà el 1919, la urbanització Terramar, en una concepció pionera de ciutat-jardí de repòs i de vacances. Morí el 1931 sense veure realitzats del tot els seus projectes. Fou Salvador Casacuberta qui els completà amb l'obertura del Gran Hotel Terramar el 1933, a l'extrem del platjar de Sitges, prop de la riera de Ribes, des d'on s'obté una magnífica panoràmica del Passeig Marítim i de la vila. Davant del mar o en els suggerents jardins que ocupen la part de darrere de l'hotel, avui convertits en parc públic podem llegir dos sonets de Sol, i de dol, de J. V. Foix que representen una etapa d'exultació davant el mar i el sol, d'exaltació de la joventut i de l'esport, i d'exalçament del risc i de tot allò que és elemental, com ara el sexe. El segon sonet acaba amb una metàfora final —a tall de collage— amb probable intenció de caràcter eròtic. Pot completar la visió poètica del lloc la lectura d'un poema de Joan Margarit que passà alguns estius a l'hotel i hi va escriure el llibre Mar d'hivern.
Si, el negre i el carmí; -sóc de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit:
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra.
Prou ta germana clama: -És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, dalit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.
Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.
Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa.
Tirem ençà, vers el cap de la vila;
No tem l'areny ni el fort del baterell.
O, vestits d'or, riba enllà: El solell
És l'embruix meu i el teu amant, Camil·la.
Bramula el mar i exalta la cabila
Dels nus a pèl, amb cants: llarg cantarell
De llums i sons. Amb tu fins al niell
I el seu nimfeu, tots sols: Cap déu vigila!
Colri's cascú, ets formosa i adorn
El cos encès amb tebi codolell
I terra i cel i mar són flam - (Botorn;
Boneix l'abell.) Ets negra i sang: Cap born
No em sap vençut, amor. -Porta el frenell,
Fica amb trident el diable al cubell!
Passant per davant del Terramar
Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós on vaig escriure el llibre Mar d'hivern.
Trenta anys després, quan faltava molt poc
perquè ella morís, vam ser-hi junts:
ja estava despintat, amb les baranes
fetes malbé pel mar, i la moqueta
gastada als llocs de pas.
Però la vidriera es mantenia
en les cambres, encara sumptuoses,
separant el saló del dormitori,
feta amb grans vidres dobles i glaçats,
i, apressades entre ells, espigues, flors.
En la meva memòria romanen
així aquells dies que vam viure junts.
Potser tornis amb ella al Terramar,
diu aquest mirall blau de l'horitzó.
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.
El vent puja. Del bord anirem a tombar al dret de l'església, on ensenyen el seu groc vermellós les pedres de la Punta de la Torrosa, que és com es deia aquest cap que ara ha pres el nom del barri rusinyolenc del Cau Ferrat. Ja ningú, ni els més vells mariners locals supervivents, no recorda aquest nom de carta marina, com tampoc no diuen ja cap dels Grills per anomenar la punta sorrenca sobre la qual s'aixeca la blanca baluerna de l'hotel Terramar, edifici que fa de més bona senya que la tradicional ermita del Vinyet. Fa anys que l'edifici d'aquest hotel, de pinta clàssica, i no de ziggurat com ara, era groguenc, de color d'icterícia i per grandària i llum quedava més ben integrat amb la pineda. Li dic, a en Ramon, que aquestes curiositats interessen força, que em sembla que al restaurant d'aquest hotel vaig fer, quan era petit, si no la primera, una de les primeres menjades fora de casa, l'any trenta-quatre o trenta-cinc, fent parada i fonda d'un viatge de cap de setmana a Calafell, a fi de restaurar algú de la família del mareig causat pels revolts de les costes de Garraf. Aquella carretera estreta i plena de revolts era una tortura per als automobilistes i les famílies que passaven les vacances al litoral meridional de Barcelona. Recordo molt bé aquell dinar en què vaig menjar un arròs a la milanesa que, potser a causa del mareig, se'm va posar molt malament. El Ramon sí que recorda el nom de cap dels Grills d'aquesta punta de sorra on quan ell era jove no arribava el passeig. Com totes les platges de Sitges ha minvat molt en l'últim mig segle. Els temporals dels anys de la postguerra van estar a punt de fer desaparèixer tota aquesta llenca de sorra. D'aquells anys daten els espigons de defensa; allí al peu de l'hotel en van construir dos de paral·lels amb la intenció d'aprofitar-los com a portet esportiu, però la il·lusió va durar poc; i les ribes de sorra no en volen, de ports improvisats.
Terramar
I
Antic port de Terramar
A Vinyet Panyella
Aquests braços de còdols i ciment van entrar en mar amb un
desig d'abraçar iots, d'aixoplugar barques, de ser com una
plaça en festa permanent,
pavimentada d'aigua bellugadissa, encesa de reflexos, trèmula
d'onades, impacient de singladures,
la sorra, a remolc de corrents anguilejants, a llom de remolins i
turbulències, s'hi anà encauant, sedimentant, acumulant, anà
expulsant la cançó i el miralleig,
anà formant una corba serena i suau, impecable, com treta de
les làmines d'un tractat d'òptica o geometria, que avançava
imperceptiblement i feia recular la mar;
allà van ser les meves primeres dunes, el meu primer rodolar
pendents avall, la meva primera experiència de sàhara bonsai,
l'extrem de les meves passejades vora mar.
Alguns captards, immers en una flaire intensíssima de mar i
d'algues, hi evoco encara el rasclejar de monjos en els jardins
de grava japonesos, cavalcades de legionaris pel desert,
escales en illes gregues i cales turques:
va ser un espai impossible.
Altres indrets de Sitges: