Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Més enllà, la nena del gelat i un senyor gran baden davant d'una monumental proa que l'oncle Joan va fer plantar fa anys al jardinet del museu. Al voltant de l'antiga casa marinera que hostatja el museu hi ha peces marineres de tota mena. Motors, estais, veles, fanals, una sima gruixudíssima de set metres de llarg, àncores rovellades plenes de mol·luscs petrificats, el pont de comandament on les nits de pluja l'oncle Joan recorda els seus temps de mariner, la bassa on la carpa Isidora menja amb cullera i beu amb porró, una petxina gegantina, una canoa guineana que va aparèixer a la platja de Castelldefels perquè el seu comprador es va negar a pagar els drets de duana al port de Barcelona i la llençà per la borda... El museu de curiositats marineres de l'oncle Joan és el més semblant a una novel·la que el Canut ha vist mai. Cada objecte remet a una història. Cada història a un temps i a un context. L'oncle és el centre de totes les històries. Les explicacions que ofereix de tots els racons del museu, sempre les mateixes però sempre variables, són els textos en primera persona que enclouen tots els contextos. El text. La nena del gelat estira el seu avi cap a una enorme petxina oberta. Cada cop que el Canut la veu recorda una foto clàssica de la família. L'ondulada boca de la petxina i un nadó adormit a l'interior. L'oncle Joan va convèncer la Lola que posés la Dols dintre de la petxina per fer-li una fotografia. El Canut ja tenia set anys i va estar a punt de trencar-la. Li feia molta ràbia no cabre-hi. En la seva tossuderia per ficar-s'hi va escantonar amb un peu la valva inferior de la petxina, just en el lloc on ara té la mà la nena del gelat. De l'interior del museu surt una veu femenina que parla en alemany. Segurament la intèrpret. El Canut puja els tres graons que hi ha al costat de la petxina i es planta al llindar del museu. La sala és fascinant. Milers d'objectes curiosos trets de context i acumulats en un ordre imprevisible. Ni un racó buit. Les parets estan folrades de vitrines completament atapeïdes de coses. Allà on no arriben les vitrines hi ha retrats de mariners famosos, astrolabis, sextants, octants, mascarons de proa del segle XVI, mapes plens d'agulles, plafons amb les eines que feien servir els constructors a les antigues drassanes de Blanes, trabucs i armes de corsaris, pintures de batalles navals, una campana, desenes de les mètopes commemoratives amb què els grans vaixells obsequien els notables dels ports que visiten... No hi ha ni un pam de paret. El sostre també és gairebé ple.
Aquest home ha domesticat un peix. I li fa menjar fideus i beure a galet (mot que ve precisament del llatí que dóna «ganya»). «Beure a galet» ¿com es deu dir en castellà? Es clar que el porró no el sosté el propi peix, com alguns han arribat a creure, sinó que és el domador qui encerta a donar-li beguda quan l'animal acut a la seva crida i treu el musell per la superfície de la bassa. És una carpa petita, vermella, d'exòtic origen, que Francesc Roig i Toqués va batejar mig en broma com a «Juanita». Contemplar la breu pirueta del peix per rebre la seva dosi alimentària s'ha convertit en un insòlit espectacle d'art efímer. És cosa que conserva l'aroma dels circs d'abans, de quan no s'havia perdut del tot, amb la innocència, el sentit màgic d'allò que existeix. Per bé que allò veritablement important no és el peix ensinistrat ni tampoc aquesta apinyada col·lecció d'objectes mariners, sinó la persona que els dóna vida. ¡Quants de museus no necessitarien un guia així, algú que ens expliqués el sen contingut amb tanta passió, animant cada peça amb la seva història i la seva anècdota! Algú com el vell Padró de la Biblioteca-Museu Balaguer, tan coix i «coñón», amb els seus quevedos, que dibuixava, naïf, unes escenes com de somni, amb hurís i així, en les quals sempre hi havia algú espiant des de darrere una tàpia.
Francesc Roig i Toqués, alt i ossut, és un tipus que ensenya el seu museu d'autor com el firaire la seva caseta de fenòmens. Aquesta és la seva vida. Cal veure'l i sentir-lo parlar dels seus peixos dissecats com si s'estigués referint a gent del poble [...]
¿Quants anys deu tenir la carpa «Juanita»? ¿Ha estat sempre la mateixa o és, tant li fa, un mer arquetipus? La petita pista d'aigua i el «musen de curiositats marineres» han fet cinquanta anys. No se'ls perdin. Són a Vilanova i la Geltrú, al carrer Alexandre de Cabanyes, molt a prop de la platja.
Roig i Toqués ha ensenyat a un peix amb paciència xinesa. Si jo hagués de posar-li una mascota a aquest home, jo pensaria en el «xoriguer» o «gavina de mar», que és un peix volador amb unes aletes membranoses que es despleguen com les veles d'un jonc.
Altres indrets de Vilanova i la Geltrú: