Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En qualsevol lloc de la plaça Major, podrem llegir la prosa de Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, 1934), en què descriu la fesomia d'aquest lloc literari i de les edificacions que en formen part. A continuació, la descripció que en féu Vidal Vidal (Arbeca, 1958) en laseva obra Les rutes de Ponent, i també el poema d'Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1924-1993) en el qual planteja la bellesa de l'indret i la tranquil·litat que emana, una tranquil·litat que acompanyarà la veu poètica allà on vagi. Cal dir que la dona d'Antoni Massanell, Juliana Messalles i Vilanova, era filla d'Arbeca, mestra d'escola i també poetessa. D'aquí ve que el poeta i folklorista conegui la població i dediqui uns quants poemes a cantar-ne les excel·lències.
Res a veure amb el posat de les edificacions noves que acabes de passar. La placeta de l'Ajuntament t'aboca a un pendent turmentat i als carrers que et cal fer a peu si en vols treure alguna conclusió.
L'atapeïment de cases i carrerets a banda i banda de l'arteria que és el carrer del Molí Vell només s'estova a baix a l'avinguda dels Portals, la placeta del Toll o la sortida cap a Belianes. La resta: Forn, Abadia, Sant Jaume, etc. d'un costat, i Pregàries, Sant Bartomeu, etc., de l'altre, són un rusc que xoca, si ho compares amb les densitats acostumades dels nostres pobles. És aquí una originalitat.
La placeta Major és la seva millor tarja de presentació: pedres i portals en dimensions mesurades i recolliment en si mateixa. Tot Arbeca es un replegament preservant la particularitat. Ben reconstruït. L'aperiència és bona i agradable.
Tot el poble té aspecte de refet i fins i tot industrialitzat; res a veure amb la pallofa de l'ametlleret característic i el dolç remenar de les olives que li han donat fama mundial. Aquesta gent s'ha espavilat i la son la desen d'hora!
Plaça Major d'Arbeca
A la meva neboda Maria Fernanda
O plaça Major d'Arbeca,
tan càlidament m'aculls
que, en justa correspondència,
et faig centre dels meus ulls.
La meva passa s'hi atura...
Et contemplo... Com m'atreu
la pedra, la pedra nua
que per tots costats es veu:
als pilars, a les arcades,
a les llindes dels portals,
als pedrissos i façanes...
Te n'adones de quant vals?
L'ombra del temps, emmandrida,
sota els teus porxos s'ajau.
Bé prou comprenc que em convida
a submergir-m'hi en la pau.
I així ho faig. Deixo que passi
l'instant, i l'hora, i la sent...
Només tu, com un oasi,
al fons del meu pensament
Des d'ara, plaça d'Arbeca,
no em caldrà més dir-te adéu:
la teva imatge, serena,
que viva la duc dins meu!
La població originària de l'oliva arbequina és Arbeca, tal com dóna entenent el seu nom. Situada a sis quilòmetres de les Borges, per la carretera de Bellpuig, la vila —que Henry Cock aventura que en temps reculats s'havia anomenat Vibiena, alhora que la qualifica de muy linda, ell sabria segurament per què— es troba just en el confí dels contraforts garriguencs i enfront de la dilatada plana que s'estén cap al nord fins la serra d'Almenara, prop de la ratlla entre les comarques de les Garrigues i del Pla d'Urgell. El canal, que cenyeix el tossal en què es reclina el caseriu, delimita de forma ben evident el territori accidentat i eixut del secà, dominat pels tons sípia i sumit en una mena de silenci immemorial, i a la planúria feraç de l'antic Mascançà, terra dinàmica i pròspera. A llevant, com una prolongació matisada dels relleus garriguencs, els secans es perden devers un horitzó incert d'ocres serrats, per les poètiques comalades del Corb.
Si des de la placeta de davant de l'actual ajuntament, presidida per un monòlit de pedra plantat en el centre d'un breu jardinet com a homenatge a la vellesa, adreceu les vostres passes cap a l'esquerra, ben aviat fareu cap a la plaça Major, que té forma allargada i porxos als dos cantons. Especialment remarcable hi és la casa Turguet, tota de pedra i amb un magnífic porxo apuntat a peu pla, que va hostatjar les dependències municipals fins a la guerra.
En aquesta típica plaça Major i en els seus entorns, se celebrava antany la concorreguda fira de Santa Caterina, cada 25 de novembre. Era especialment animada i s'hi venia de tot, des de teixits fins a mules. Era tradicional —i últimament ha estat recuperat aquest costum— de preparar uns suculents esmorzars multitudinaris, a base de llonganissa a la brasa i mongetes.
Des de la plaça Major, pel carrer de Sant Jaume s'accedeix a la placeta de l'Església. Aquest carrer senyorial és porxat per un dels seus costats. Una vivenda d'aquest tram, l'antiga casa delmera, llueix una magnífica llinda esculpida, d'un gran mèrit artístic.
Altres indrets de Arbeca: