Mirador

Autor: Josep Berga i Boix
Obra: L'estudiant de la Garrotxa
Pàgina: 10

Vaig debutar en un poble pintoresc de la Garrotxa, l'església del qual, situada  a l'extrem d'enlairada cinglera de noranta metres d'alçària, té per fonaments, apilonada, multitud de prismes basàltics de colossal figura, banyats d'un costat pel Fluvià, que baixa en tal indret quasi sempre turbulent i  avalotat, i d'altre pel Turanell, més modest, però fressós i repetani, ajuntant-se ambdós i confonent-se al peu del cingle per córrer cap a mar amb més punt i fatxenda.

Autor: Josep Berga i Boix
Obra: L'estudiant de la Garrotxa
Pàgines: 12-13

I mentre els capellans resaven, Os habent et non lagentur; oculos habent et non videbunt, etc., etc., ambdós baixàvem a la feixa enrotllada d'arbres fruiters, curada pels reverends amb singular predilecció, i després de passejar-nos, ensenyar-me el més notable i donar-me explicacions sobre les diverses fruites, ens assèiem a la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici basàltic, i des d'allí jo li ponderava la feréstega escabrositat d'aquell terreny, la fondària esgarrifosa d'aquell abisme, les runes d'un castell que s'afitava, com gegant amagat dins la boscúria, l'accidentació pintoresca del Turonell, que als nostres peus serpentejava, alegre i juganer, saltant marges, transformat en cascades, vorejant roques, deixant illots plens de sorra, fent tal fressa que, a voltes, transportada pel vent, molestava; a voltes pel vent contrari, s'allunyava en ondulacions graduals fins a perdre's, i freqüentment, per un canvi d'aire sobtat, feia la remor d'una ruixada travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, el davantal trossat, la falda plena de flors, sostenint-la amb una mà, l'altra estintolada a la cintura, el mocador del cap caigut enrere, ostentava una figura plena de gràcia, de sentiment i dolcesa, un cos tornejat, unes mans fines, blanques com la neu, una testa meravellosa, model d'una Verge de Murillo.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976
Pàgines: 246-247

Castellfollit de la Roca és posat sobre un cingle — no tireu gens d'aigua al vi d'aquesta paraula—  amb aquell aire de poca solta estratègica i de construcció meritòria que excitava tant la imaginació dels nostres besavis. Com les muntanyes de Montserrat, Castellfollit és un poble per a posar sobre una calaixera o per a ser­vir de premi en alguns Jocs Florals d'aquells que deixen en el cor dels assistents un record inesborrable. La impressió externa que causa el poble — dic exter­na—és d'inconfortabilitat.