Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Castellfollit de la Roca forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d'un quilòmetre quadrat. El poble està situat a 296 m d'altitud i s'assenta en una cinglera basàltica que té més de 50 m d'alçària i gairebé un quilòmetre de longitud. És la conseqüència de l'acció erosiva dels rius Fluvià i Toronell sobre les restes volcàniques de fa milers d'anys. La cinglera és la superposició de dues colades de lava: la primera, amb 217.000 anys d'antiguitat, prové de Batet de la Serra (Olot) i està formada per lloses. La segona té uns 192.000 anys d'antiguitat i prové dels volcans de Begudà (Sant Joan les Fonts).
Situats en el mirador del final del poble, tenint al davant una bella panoràmica, podem servir-nos de la lectura de dos fragments de L'estudiant de la Garrotxa, de Josep Berga i Boix i la descripció que en féu Josep Pla en el seu Viatge a la Catalunya Vella.
Vaig debutar en un poble pintoresc de la Garrotxa, l'església del qual, situada a l'extrem d'enlairada cinglera de noranta metres d'alçària, té per fonaments, apilonada, multitud de prismes basàltics de colossal figura, banyats d'un costat pel Fluvià, que baixa en tal indret quasi sempre turbulent i avalotat, i d'altre pel Turanell, més modest, però fressós i repetani, ajuntant-se ambdós i confonent-se al peu del cingle per córrer cap a mar amb més punt i fatxenda.
I mentre els capellans resaven, Os habent et non lagentur; oculos habent et non videbunt, etc., etc., ambdós baixàvem a la feixa enrotllada d'arbres fruiters, curada pels reverends amb singular predilecció, i després de passejar-nos, ensenyar-me el més notable i donar-me explicacions sobre les diverses fruites, ens assèiem a la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici basàltic, i des d'allí jo li ponderava la feréstega escabrositat d'aquell terreny, la fondària esgarrifosa d'aquell abisme, les runes d'un castell que s'afitava, com gegant amagat dins la boscúria, l'accidentació pintoresca del Turonell, que als nostres peus serpentejava, alegre i juganer, saltant marges, transformat en cascades, vorejant roques, deixant illots plens de sorra, fent tal fressa que, a voltes, transportada pel vent, molestava; a voltes pel vent contrari, s'allunyava en ondulacions graduals fins a perdre's, i freqüentment, per un canvi d'aire sobtat, feia la remor d'una ruixada travessant un camp de blat de moro.
Ella, sovint dreta, el davantal trossat, la falda plena de flors, sostenint-la amb una mà, l'altra estintolada a la cintura, el mocador del cap caigut enrere, ostentava una figura plena de gràcia, de sentiment i dolcesa, un cos tornejat, unes mans fines, blanques com la neu, una testa meravellosa, model d'una Verge de Murillo.
Castellfollit de la Roca és posat sobre un cingle — no tireu gens d'aigua al vi d'aquesta paraula— amb aquell aire de poca solta estratègica i de construcció meritòria que excitava tant la imaginació dels nostres besavis. Com les muntanyes de Montserrat, Castellfollit és un poble per a posar sobre una calaixera o per a servir de premi en alguns Jocs Florals d'aquells que deixen en el cor dels assistents un record inesborrable. La impressió externa que causa el poble — dic externa—és d'inconfortabilitat.