Plaça de Josep Clarà

Autor: Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà
Obra: Poesies de Josep Maria de Garganta , 1968
Pàgines: 76-78

Balada d'Olot

 

Olot, vall fresca i gemada,

de policromat vestit;

cada any apareix ornada

d'albors de fajol florit.

La volten prats delitosos,

l'ombregen arbres frondosos,

la cenyeix el Fluvià...

Olot és com una vella

que escolta la cantarella

que fan les fonts en rajar.

 

Sovint, per serrats i comes

veiem que s'estén un vel,

i entelen les grises bromes

el blau lluminós del cel.

La pluja que s'anuncia

omple el cor de melangia

i, esborrades les colors,

la boira els camps emmantella,

i Olot és com una vella

que no veu els seus tresors.

 

La primavera florida

a Olot no sempre somriu;

mes li dóna nova vida

cada any l'entrada d'estiu.

És el temps de les fontades

i les llargues passejades

i els deports i nobles cants;

la vall tota s'esponcella,

i Olot és com una vella

que amoixa tendres infants.

 

Llavors per les avingudes,

per les places i carrers,

veureu cares conegudes

d'estiuejants forasters.

En la fresca vall gemada,

de verd fullatge esmaltada,

i entre l'esplendor dels blats

floreix la gentil rosella,

i Olot és com una vella

que té a casa convidats.

 

Però sempre els més joiosos,

entre els dies estivals,

són els breus i delitosos

de les festes setembrals.

Són quan tota s'engalana,

quan pren arreu més ufana

la nostra gentil ciutat,

quan tot somriu a dins d'ella,

i Olot és corn una vella

que a joventut ha tornat.

 

I quan la gent dispersada

torna als llocs d'on ha vingut,

reneix a Olot la daurada

i encisera quietud.

Mes, quan després ve la fira

la ciutat de nou respira,

i entre els freds incipients

té una florida novella,

i Olot és com una vella

que reveu els seus parents.

 

I quan la tardor avença

i ve l'hivern pas a pas,

el fred primerenc comença,

preludi de neus i glaç.

Llavors, en les tardes crues,

daurant les arbredes nues,

el sol al llunyà horitzó

clou, trist, la seva parpella,

i Olot és com una vella

que narra una tradició.

Autor: Jaume Gascon i Rodà
Obra: Memòries d'un periodista català (1904-1940) , 2006
Pàgina: 24

Com que llavors Sant Feliu de Pallerols ja no era cap de línia, a primers de 1912, quan jo tot just acabava de fer set anys, ens vàrem anar a estar a la capital de la Garrotxa. En tots els aspectes vàrem prosperar una mica i força, ja que, així com a Sant Feliu ens havíem d'acontentar amb llums de carbur i d'oli, al pis d'Olot, que era un més que baixos a la cantonada del Parc, hi teníem llum elèctrica, per a nosaltres un invent nou de trinca del qual ni havíem sentit mai a parlar. Dues bombetes, de tants pocs vats com vulgueu, col·locades estratègicament, regulades per un sol interruptor i, segons pel cantó que el giréssim, «clic»... s'encenia la bombeta del menjador, o «clic»... la de la cuina i mig dormitori.

A l'altra banda del carrer hi teníem l'immens col·legi dels Escolapis, on ben aviat vaig començar d'anar a estudi i també a fer-hi d'escolà. Ajudava a missa cada dia des de les cinc del matí fins a l'hora d'entrar a classe i guanyava dues pessetes amb cinquanta cèntims cada mes, o sigui, deu rals, com en dèiem abans

Autor: Enric Gall Cols
Obra: Recull de poesies , 1988
Pàgina: 59

Olot

 

Torno d'Olot amb ulls d'enamorat,

profundament absort del seu paisatge,

de tanta exuberant frondositat

que el pensament sovint farà el viatge.

 

Recorreré els camins com encantat

i trucaré perquè se'm doni estatge,

i en qualsevol indret, meravellat,

viuré amb amor ardent el romiatge...

 

Pels corriols, al peu del Fluvià,

i endins de la fageda d'En Jordà,

i al cim de Sant Francesc, al Montsacopa.

 

Oh somnis, retorneu-me en el país

des d'on contemplo un tros de paradís:

el Canigó oferint la blanca copa!

Autor: Oriol Bohigas i Guardiola
Obra: Combat d'incerteses , 1989
Pàgines: 99-100

En aquest ambient relativament aïllat, o, almenys, organitzat com a parèntesis successius dins de la quotidianitat olotina, algú em suggerí de continuar una iniciativa que ja venia dels últims mesos de Barcelona: col·leccionar un àlbum d'autògrafs i dibuixos, no sé si seguint un costum lleugerament cursi dels jovenets —o les jovenetes— benestants d'abans de la guerra, o preveient que el testimoni d'aquell moment insòlit seria un document interessant.

Ara, en fullejar les 50 pàgines de l'àlbum m'adono que, en efecte, és un testimoni prou interessant o, almenys, el testimoni d'un d'aquells illots que la gent s'entestà a mantenir relativament a part del gran terrabastall de la guerra i la revolució. És simptomàtic, per exemple, que entre tots els signants, només feren alguna al·lusió a la guerra en Joan de Garganta, en Ferran Soldevila i en J. Pous i Pagès, aquest, amb una sentència tremenda que a mi sovint encara em fa reflexionar, transcendint anècdotes i episodis: «No hi ha res pitjor que la gent de bé quan l'erra.» Els altres s'esforçaren a ignorar-la. En Francesc Labarta féu un dibuix caricaturesc i afectuós en el qual un milicià s'esbargia fumant tranquil·lament una pipa, mentre, al fons, creixia la fumarada dels bombardeigs i dels incendis. En Xavier Nogués no va abandonar les seves escenes d'humor tendre: l'home de grans bigotis dissimulant la por davant d'una vaca de mirada tristoia, més mandrosa que agressiva. L'Ivo Pascual insistí en els paisatges idíl·lics de la Font Moixina. En Josep Clarà dibuixà un magnífic nu de la Xeca, una bellesa olotina —mig grega, mig gitana— que era la model de l'Escola de Belles Arts i que participava a distància —a vegades, però, amb proximitats corporals de menys ascendència intel·lectual— d'aquell ambient cultural d'Olot. Em sembla recordar que les carnositats morenes de la Xeca varen tenir algun paper en les meves primeres pol·lucions nocturnes. La Mercè Rodoreda —de pas cap a l'exili— va escriure un enigmàtic «Nope Als» —sobre una figura masculina monstruosa— que, segons deia, era una frase russa que ningú, però, aconseguí de desxifrar. Pere Coromines —aleshores president del Consell d'Estat— va dibuixar en redondilla verda i vermella dues quartetes que començaven amb la descripció d'un paisatge somniat, aquell paisatge d'una Catalunya ideal, ja definitivament desfeta:

 

En les hores tranquil·les un Castell somniat enrondat de xifrés, de tamarius i de roses, embaumat amb l'aroma de la santa Amistat, obertes les finestres, les lladroneres closes.

 

En Joan Alavedra va escriure un poema «Al Silenci», en Pau Casals dos compassos d'un Preludi de Bach, en Joaquim Pena la traducció d'un text de Goethe, en Josep M. Capdevila una glossa a la vida «humil i sincera, com Déu la vol i res més», l'Alfons Maseras un «Hai-Kai del conill».

Autor: Ricard Creus i Marzo
Obra: El llibre de les odes , 2006
Pàgines: 56-59

Oda a Olot

 

Oh, Olot, Olot,

bella dorment

sobre llit de gredes

de tants volcans somorts.

Prínceps

de tota mena

pledegen per

desvetllar-te el cor

amb aquell

tan màgic bes.

Vigila vila vella ara

que ja has fet bella creixença

i rumbeges de ciutat

Massa prínceps

et cobegen amb

serenates de rap

i d'altres sonsònies

enganxoses i enganyoses

passades de decibel·lis.

 

Oh Olot, Olot,

cal que estiguis ben atenta,

molts dels teus

pretendents

també són

prínceps

dorments

eterns preadolescents

només desperts a les fosques,

de caràcter estrepitós

per no caure adormits,

 

i fan besos que no

els surten pas del cor,

són només besos físics

apresos de la tele

en hores adormides,

besos híbrids que recorren

totes les parts del cos,

besos epitèlics sense

cap mena d'entrega.

 

Oh. Olot, Olot,

des del meu paradís

amenaçat del Corb

et miro i et sento bella

i dorment

Princesa

somniosa de molses

i de muntanyes de suro,

de rius fets de plata

de la xocolata,

de fagedes simulades

amb belles herbes seques

enfarinades amb traça,

com si la farina fos neu.

Ets la Princesa

enderiada per un món

bla com pessebre ensopit

que no et deixa

despertar.

 

Oh, Olot, Olot.

Si jo tingués el bes

prou màgic per

fer-te obrir els ulls

a oblidar,

Princesa,

els pessebres de ficció

i esbatanar-te'ls ben grans

per fer-te veure la vida

sobre el paradís real

de gredes i d'aiguamoixos

i de fagedes de somni

sobre els teus vivents volcans

per sort ells, sí dorments.

Vius en un bell paradís

que fascina i on, alhora,

cal atenció

per esquivar l'escurçó.

Saps? Princesa, no hi ha vida

sense risc.

 

Oh, Olot, Olot,

Princesa, desvetlla't ja,

no vulguis ser aquella vella

que no veia els seus

tresors.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Obra: En caure la tarda , 2012
Pàgines: 197-198

Mentre pujaven pels carrers buits i silenciosos que duien al centre, van sentir uns gossos que bordaven. De tant en tant ella feia algun comentari relacionat amb els volcans de la zona i amb la humitat que hi havia, i deia que als estius aquella comarca sempre era plena de gent. Ell assentia, però havia decidit que ella portés la iniciativa. Era l'estratègia que seguia amb els clients i no li havia anat malament, fins i tot el Peris ho admetia: que aparentment decideixin ells, que no se sentin pressionats. A l'Agnès el Peris no li agradava gens. Deia que era fals, que s'adonaria de seguida de la mena de relacions que tenien, que ho utilitzaria en benefici propi, que havien de parlar d'allò i de tantes altres coses...

De fet, va dir ella tot passejant, per això hem vingut. I a la cara del Miquel va aparèixer el somriure que de vegades no controlava del tot però que sabia reconvertir en una actitud simpàtica.

En ser a la plaça porticada, on gairebé tots els bars i els restaurants eren oberts, es van aturar una estona davant de l'església i del conjunt de cases que s'havien construït adossades a l'antiga muralla. Després l'Agnès va dir que seguint aquells carrerons anirien a les escales que baixaven fins al riu i des de les quals podien veure el conjunt urbá amb perspectiva. Però eren unes escales infinites, que es perdien en la nit, i com que el Miquel es cansava, es van aturar a mig camí. Ella es referia novament als volcans apagats, els cràters dels quals eren plens de vegetació i de vida.