Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Mallol és la capital històrica del municipi. Se situa sobre un pujol des del qual es tenia un domini estratègic de la Vall. Del castell o força -del qual hi ha referències de l'any 1204- només en queda el pou, ja que l'estructura va quedar molt malmesa pels terratrèmols del segle XV. Hi va néixer el cabdill remença Francesc de Verntallat quan la el Mallol pertanyia a la parròquia de Sant Privat d'en Bas. Verntallat va organitzar el primer sindicat agrícola a Europa, amb el qual va defensar els remences i va lluitar per la supressió dels mals usos. Situats en el mirador podem servir-nos d'una descripció minuciosament costumista de la fira del Mallol de la mà de Josep Saderra, un text pictòric de Josep Pla i, finalment, un poema de Joan Mercader.
La fira del Mallol
Sabent que la vila del Mallol està situada en un puig ja es comprèn que sos carrers son quelcom més que desnivellats, tant que en alguns indrets fins n'hi ha trossos que són veritables escales. No voldria dir una cosa per altra, però de memòria em sembla que no hi ha tan sols dues cases de costat en tota la vila que estiguin a cordill, però això sí, són molt pintoresques; les unes són blanques, altres groguenques i altres d'un color torrat, amb grans porxades o balconades de fusta a sopluig d'unes amplíssimes barbacanes, estenedors de tota mena de viandes que necessiten la calor del sol per assecar-se. Al Mallol, com en totes parts, se coneixen les cases de les noies casadores pels testos de clavellines i olles d'aufàbrega que hi sol haver en los catxapits de les finestres o en la lleixa de fusta que al davant dels finestrals se posa a l'objecte de les flors o per estendre-hi la roba molla. Lo conjunt del poble és agradable fins a cert punt; los pintors que hi van mai se'n tornen sense dur-se'n alguna impressió en la cartera o en la capsa, i segons a quin gènero es dediquen no s'acontenten amb això sol, sinó que hi repeteixen les visites.
Al capdamunt de la vila hi ha la iglésia, més avallet baixant cap a l'esquerra hi ha el firal, un xic més avall la plaça, algun carrer transversal de poca amplada... i res més.
Lo puig del Mallol està completament voltat d'una planura inverossímil de tan plana. Si la mà de l'home l'hagués aplanada, ben segur que no l'hauria pas anivellada tan perfectament, i a fe que no és pas petita, perquè des del Peu del Grau fins a l'Hostal de la Corda té ben bé tres hores de llargada i des de Sant Privat fins a Les Preses té el que menos una hora d'amplada; tot pla com la mà. Això és degut, segons conta la tradició i corrobora la formació del terreno, a la presència d'un antic estany o llac que cobria tota aquesta planúria i que fou dessecat segons uns pels moros, segons altres pels monjos de Sant Benet de Bages, i segons altres a conseqüència d'algun terremoto que va profunditzar lo llit de Fluvià al peu de Cudella. Qui té raó no ho sé ni m'hi vull trencar lo cap. També diuen, i tampoc sé si és veritat, que al cap de la vall del Mallol hi ha una casa en què anys enrere hi havia encara una anella o argolla que servia per amarrar-hi les barques. Jo no l'he pas vista mai.
Lo cert és que cada any lo dia 6 de desembre hi ha fira al Mallol i que, si fa una bona diada, los firetaires no s'hi entenen perquè la vila és petita i la concurrència numerosa. És lo que en aquest país se'n diu un girabardot de gent i de bestiar que sort que no dura gaire o sinó n'hi hauria per fer girar lo cervell.
Les mercaderies d'aquesta fira són quasi exclusivament los porcs, los torrons i posem-hi el calendari nou de l'any que ve.
De gent de lluny no n'hi va, però lo que és dels voltants no crec que hi haja una masia que no hi tinga almenys un representant. Qui per vendre, qui per comprar, qui per enterar-se dels preus corrents o solament per pescar-hi un bon àpat, una hora o altra del dia tothom s'hi deixa veure.
Los hostals del Mallol, si fa o no fa, són tallats pel mateix patró de tots los altres hostals de la rodalia. A l'entrar a la porta, trobeu com per tot arreu l'estable a un costat, a l'altre una porta petita que dóna ingrés a lo que en diuen la botiga, un xic més enllà l'escala que per la dreta o per l'esquerra o pel fondo porta a una gran sala del primer pis guarnida de taules llargues que arriben de cap a cap de la peça, portes que van a les poques cambres que hi ha a la casa, i una o dues portes més que ensems donen claror a la sala i pas per anar al porxo o eixida coberta, proveït també d'una llarga taula on, com en les sobredites, se menja en lo dia de la fira i en les tardes dels diumenges s'hi fa la manilla i el truc, s'hi menja i s'hi beu en amor i companyia lo guanyat o perdut a la manilla la gent reposada i al truc los més fressosos; al fondo de la sala hi ha la cuina que, com de casa de pagès, és gran, escassa de llum i fumada.
En los moments de que parlem l'entrada de l'hostal es gairebé intransitable per la multitud de gent que hi menja lo que compra a la botiga que, per dies de tribol com lo de la fira, és incapaç per son objecte. Los que mengen a l'entrada són la gent que gasta poc; sentats sobre sacs de gra o d'un bast o d'un munt de sarrions o de la caixa de la grana del bestiar, espelliquen amb los dits, damunt d'una llesca de pa que els fa de plat, un tall de botifarra o de bacallà amb crespell i la culleradeta d'allioli, guardant a terra i entre cames, perquè ningú els hi trenqui, un roquill de vi que de tant en tant porten als llavis per obrir pas al dinar sec i estimulant que no passa com se vulla.
A la sala ja és altra cosa, allí es menja bé i amb relativa comoditat, però no tranquil·lament, perquè en dies aixís i en hostals com aquells res basta per tan extraordinari concurs. La primera teulada de comensals tot ho troba net i polit, los que hi van tard ho troben com s'escau, no per culpa de la mestressa ni del servei, sinó perquè és impossible tenir-ho tot a punt de solfa.
Divago pels voltants d'Olot. Dino a l'hostal de Sant Esteve d'En Bas, i el país m'agrada. És una vall estreta davant de les muntanyes de Collsacabra i de la Salut. Hi ha el riu (el Fluvià), un camp de blat de moro, la carretera i un ferrocarril com una joguina, petit i rabiós.
El temps s'ha donat a la pluja, i en la gran cuina afumada de l'hostal, al costat de la xemeneia, hi ha una mica d'escalfor. Al foc crema un gran tronc de roure que produeix uns petites flames blanques, fascinants, enlluernadores. A l'escon el temps passa com una lenta imperceptible desil·lusió que s'esvaiex. El foc absorbeix els nostres ulls, però la imaginació fuig com un isard esvelt. [...]
Quan la pluja s'escampa una mica es pot anar a donar un tomb. La vall s'estreny, s'eixampla, segueix la morositat de les corbes del riu — la corba de la truita i de l'anguila. Tot té un aire tardoral i les coses semblen tenir un cansament i un abandó interns. Els vessants de les muntanyes presenten una resplendor de caliu moribund. Els arbres — castanyers, alzines, roures, faigs — porten encara les fulles mortes. Ja per pocs dies... El primer bufarut, una gelada, i el món vegetal els convertirà en una cal·ligrafia de branques seques. És el moment dels colors incendiats, daurats, calents — rovell, oli, vinagre, sal i pebre — i del paisatge tocat per la teranyina subtil i blavissa de la boira. La síntesi és el rovellat prodigiós dels bolets.
És agradable, en aquest temps, de caminar pels camps. L'atmosfera humida té una gran riquesa de matisos: blaus fugissers, aigües verdes, rosats prims, irisats, punts de carmí. Hom sent a la cara el baf fresc i suau dels paisatges de Sisley. Les llunyanies es desdibuixen vagament. Els borralls de boira rodolen sobre els vessants i les altures amb una calma indiferent. El pas de la boira deixa veure una cresta, una muntanya llunyana, una masia remota, perduda entre la taca del verd d'un prat en pendent i un bosc esgrogueït. De vegades apareix sobre un pla inclinat un ramat d'ovelles blanques, com formes d'un pessebre pueril. Des de la vall adormida en una pau profunda, una mica bovina, sobre la qual oscil·len —molt poc— les siluetes dels pollancres grocs, aquestes aparicions i desaparicions del joc de la boira són una diversió lleugera i infantil.
La vall d'en Bas
Aquesta vall, que ara veig verda,
no la toqueu, si no és per estimar-la.
Josep Piera
Aquesta vall, la meva vall,
és més que tot un paradís on viuen
i somiegen tots els verds i blaus
de les muntanyes que l'abracen.
Aquesta vall, amb messes d'or i pluges,
conreus de blat de moro, on cada estiu
el sol festeja amb els colors del vespre
i amb el silenci dels matins,
quan s'enlluerna el Puigsacalm amb fletxes
de llum ataronjada. Aquesta vall,
la meva vall, si us plau, no proveu mai
de corferir-la amb orbes arrogàncies.
Si us plau, deixeu que hi dormi en pau
la llum de cada dia.
Passeu-hi a poc a poc, amb reverència.
Satureu-vos els ulls amb els miralls
de la tarda. La nostra vall ens crida:
Estimeu-me!
Estimem-la. Que no es trenqui.
Que no ens la trenquin!
Altres indrets de Vall d'en Bas: