Autor:
Prudenci Bertrana i Comte
Obra:
El vagabund
, 1985
Pàgines:
112-113
Després descendien la gran escalinata que mena a Sobreportes. S'endinsaven pel carreró suspecte i tortuós de les Sarracines, on l'herba creixia pels junts de l'empedrat i les bombetes elèctriques rompudes pel cop de roc d'algun bromista vandàlic, deixaven espais completament entenebrats. Ací els interessava l'emocionant proximitat del Convent de les Caputxines amb la casa de plaer de més renom i crèdit entre els compradors de lascívia a preu mòdic. Les altes i misterioses parets conventuals, sense una obertura ni un espiell ni forat, gairebé enfrontaven amb les encortinades finestres del prostíbul, per on transcendia una llum suau i un remoreig eròtic, quan no les estridències d'una bacanal desenfrenada.
I una nit havien fet una sensacional descoberta. De l'indret del convent els havia arribat la tos esgarrifosa d'una monja. Aquesta tos traspuava pel mur compacte i adust que protegeix el rigorós ascetisme de les religioses contra el veïnatge de les dones de pecat. Era una tos d'aqueixes que buiden el pit, que tenen ja ressonàncies lúgubres de caixa de mort. Innocenci i els seus amics després del cant de les òlibes trobaven un magnífic complement de llur afany de sensacions cruels en l'angoixós estossegar de la religiosa.
I procuraven imaginar-se-la dins la seva cel·la petita com un in pace, estenallada en el seu jaç, de penitent, el cos torturat pel dejuni i el cilici, convertida en una garba d'ossos roents; els llavis descolorits moguts per un balbuceig d'oració, i els narius esbatanats per l'ofec de l'agonia. Qui sap per quins espais, per quines esperances de fervorosa o per quines decepcions de malalta vagava el seu pensament en aquells instants! Qui sap si les seves orelles de caquèctica aguditzades, sensibles com un micròfon, arribaven a copsar les riallades de les veïnes i llurs espinguets orgiàstics! Qui sap si aconseguia inquietar-la el contrast d'aquestes remors amb el seu panteix i el seu tossir d'inguarible! Qui sap si pensava amb un xic d'enveja —suggerida pel dimoni— en la frescor de la carn nua i turgent de les pecadores i en la joia i en la vida que Déu respectava allí, a pocs metres del seu esquelet, crepitant de febre, i de la seva gorja ranerosa.
