Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Just al centre del Barri Vell, trobem aquest carreró que és un trencant del Carrer Ciutadans que va fins al del Portal Nou a tocar de la muralla. És un carrer inusual, poc transitat, segurament per la seva multitud d'escales. Probablement que Rafel Masó s'hi refereix en el sonet dedicat a "Aquell carrer estret" que podem llegir conjuntament amb un fragment del conte que hi ambientà Miquel Pairolí centrat en una pensió tronada, regentada per tres germanes, la mort d'una de les quals tracta el text, on s'hostatja el protagonista.
Aquell carrer estret
Jo vull cantar l'angoixa d'aquell carrer estret
que té els portals humits i un plor a la paret,
d'aquell carrer estret que apenes s'endevina
i és tan estret i just que el passa una trenyina.
Uns llargs penjolls de glaç hi deix la neu i el fred
en sos teulats tan junts que es besen a pleret;
i quan un raig de sol s'hi esmuny, una veïna
hi treu un nin daurat i a sa escalfor el pentina.
Oh tu! carrer estret, carrer de la tristesa,
carrer per a la mort, l'angoixa i la vellesa,
¿per què tens aquest niu on xisclen oronells?
¿Per què aquesta finestra encesa de clavells?
¿Per què dins aquests ulls d'eix infant que et transita
s'hi aboca tot el cel i la llum infinita?
La tardor de mil nou cents setanta-tres jo era un estudiant de Filosofia a Girona i vivia en una pensió, del tot tronada, al carreró de la Llebre, prop del carrer de Ciutadans. D'aquell dia que tornava a Girona, després d'haver passat amb els meus pares un estiu a muntanya, en recordo un cel i una llum, radiants, vivíssims, que em semblaren quelcom de ben simbòlic; no ho sé, com un esplet final de l'estiu...
La vida en aquesta pensió era un seguit d'anècdotes, trifulgues i embolics ben adients a la comèdia sainetesca de la qual tots érem actors. I si no hagués estat pel respecte i el temor que ens infonia la senyora Natàlia, allò hauria estat Troia. Amb tot, jo era el més jove dels estadants, i de bon tros. L'edat mitjana a la casa devia oscil·lar entre els cinquanta-cinc i els seixanta anys si n'excloíem les tres germanes, que haurien fet decantar la xifra ben bé més enllà de la seixantena.
Pobra senyora Conxita! La llarga malaltia i la mort l'havien reduïda a quasi no res. Damunt aquell llit petit, de fusta clara, amb barrots al capçal i els peus, on havia dormit pràcticament tota la seva vida, en aquella habitació de parets pàl·lides, mig despintades per la humitat, en aquella cambra que rebia només la llum filtrada del celobert, allí, el cos mort de la senyora Conxita no era res que desdís, ben al contrari, semblava un element natural, propi, com el vell armari rober, com les cadires de fullola, greixoses, com la tauleta de nit amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes que li havia regalat mossèn Pardàs i un bé de Déu d'estampetes. Abillada amb un vestit gris fosc, amb unes mitges noves, sostenint uns rosaris blancs entre les mans enllaçades a la cintura, amb un rostre demacrat en el qual la calavera perfilava la seva trista realitat, així restà la senyora Conxita, aquella dona que havia passat la vida ignorant, defugint, reprimint, en un vell pis del carrer de la Llebre.
Altres indrets de Girona: