Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La façana principal de la catedral, barroca, és culminada per una cornisa que sobre el costat dret sustenta el campanar vuitavat. Les obres inicials, començades el 1606, duraren més de vuitanta anys, tot i que després hi hagueren diverses modificacions del projecte i, de fet, les obres no s'acabaren fins al segle XX, entre 1958-1960, durant el bisbat de Josep Cartañà. La façana i l'escalinata de noranta graons que hi dóna accés conformen un dels conjunts barrocs més singulars d'Europa. La façana amida quaranta-un metres d'alçada per dinou metres d'amplada i amb aspecte de retaule dividit en tres carrers horitzontals i de tres cossos verticals. La presideix la gran rosassa i la culmina una galeria de finestrals arcuats.
Des del capdamunt de l'escala i tenint al davant un panorama que, en primer terme configuren la plaça, les capçades dels arbres de la Devesa i, al fons, les muntanyes, podem llegir diversos textos: els sonets que Miquel de Palol i Víctor Català van dedicar a cantar la ciutat antiga, un fragment de Girona, un llibre de records, de Josep Pla que ens relata la impressió que fa baixar les escales i girar-se en un moment determinat i el poema de Salvador Espriu dedicat a la ciutat amb la perspectiva del pas del temps i la presència de la mort.
Autor:
Miquel de Palol i Felip
Obra: Obra poètica , 1985
Pàgina: 13
Obra: Obra poètica , 1985
Pàgina: 13
Girona
Ciutat: adarga de granet i llum;
heura de soledat, vas de perfum;
com ets perfecta als meus sentits, tan pura!
Tu, la dels claustres i els jardins ombrius;
la dels palaus d'oblit i de clausura;
tota endormida vora el temple altiu
—joia d'orfebre, que la llum fulgura
i copia en or el tremolor del riu—.
Passà la Glòria: mes avui no inclina
ja els vells llorers dels teus jardins,
en l'hora de la tarda serena i capvespral;
que és l'or del sol, que el teu redós patina;
que és un frec d'ales en ta pau sonora;
que és la Bellesa, que et fa ser immortal!
Autor:
Víctor Català
Obra: La Girona dels poetes , 2004
Pàgina: 60
Obra: La Girona dels poetes , 2004
Pàgina: 60
Girona antiga
Girona vella és noble com una posta d'or.
Té flaires de museu i quietuds d'arxiu...
És un passat present, un quelcom mort que viu...
Sarcòfag cisellat que a dins sent batre un cor.
Pels alts carrers estrets davalla la claror
com un ruixat de cendra òrfena de caliu,
i pel dur sòl de còdols o lloses en decliu
tot frec de peus retruny amb so profanador.
Com aus misterioses voleien els manteus
a vols silenciosos, entorn dels nius sagrats,
i van passant devotes, com grans desenfilats.
d'uns perennals rosaris, en busca de ses creus
mentre en l'ambient on suren vetustes pietats
s'esborra fins la idea de què hi ha al món ateus.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgines: 195-196
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgines: 195-196
El darrer acte del meu itinerari —de l'itinerari hipotètic de la meva època de col·legial—, una vegada evocada la figura de l'home més audaç que han produït aquestes terres, Guillem Bofill, consisteix a sortir simplement per la porta principal i baixar lentament la monumental escala. Sospito que l'escala us farà el mateix efecte que em fa a mi: el d'una superposició tardana, d'una pompositat refredada, acadèmica. Aquesta escala és un esforç per trivialitzar la catedral, per banalitzar-la, per donar-li un aspecte de cosa oficialesca. Afirmar que és una cosa vulgar no tindria sentit; suposar que ha afectat per res la catedral encara en tindria menys. És un pegat en un banc; res més.
Tot baixant l'escala, arribarà un moment en què girareu la vista enrere. Veureu llavors el frontis barroc, del segle XVIII, i el campanar, una mica bufat, de pedra blanca. Us convencereu que això és el darrer que s'ha de veure, perquè és el que té una repercussió més minsa. Tornareu a emprendre el camí i sentireu l'obsessió permanent: l'obsessió de la força de la catedral sobre l'escampadissa de teulats, sobre el paisatge que s'obre als seus peus, sobre les muntanyes flotants en l'aire blavís de la llunyania.
Autor:
Salvador Espriu i Castelló
Obra: Obres completes I , 1993
Pàgina: 483
Obra: Obres completes I , 1993
Pàgina: 483
Girona
A poc a poc van pujant peus feixucs de canonge
aquest silenci dur de les escales de la nit,
i sentim com l'anguniós respir ens atansa
a tot l'immòbil temps de la ciutat.
Però la boca del mort ja és tancada al viàtic,
però els ulls del mort no reben més el somni
dels vells arbres serens, dels campanars, dels rius.
Ales membranoses esgarrifen i volen
i fan el llarg esglai de l'última foscor.
Altres indrets de Girona:
Indrets