Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La primera catedral gironina va ser manada construir a principis del segle XI pel bisbe Pere Roger, germà de la comtessa Ermenssenda. Va ser consagrada el 1038. D'aquell primer temple només se'n conserven el campanar, salvat de l'enderroc perquè va ser útil per fer de contrafort de la nau única; la capella de Sant Pere; el claustre, trapezoïdal per adaptar-se a les sinuositats del terreny i el singular i únic Tapís de la Creació. A partir de 1312 s'iniciaren les obres de la nova catedral gòtica. Un cop acabada la capçalera, el 1347, foren aturades per tal d'enderrocar la nau romànica. El 1357, sota la batuta dels mestres d'obres Pere Capmagre (1357-1359), Francesc Saplana (1360-1368) i Pere Sacoma (1368-1393) es decidí continuar l'obra amb una sola nau, coberta amb la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta al país. Es pot considerar la més ampla del món, llevat de la de la basílica de sant Pere del Vaticà, que amida 25 metres, i en mesura 22,98 d'ample per 34 d'alçada i 50 de llarg.
Darrera l'ara de l'altar hi ha el retaule d'argent daurat amb aplicacions d'esmalts i gemmes. Al damunt, presideix l'altar major un baldaquí d'argent, del segle XIV, que se sustenta sobre quatre columnes i amb sostre bombat amb arcs rebaixats. La comtessa Ermenssenda, el 1038 va fer donació d'un frontal d'altar d'or que va ser fos durant la Guerra del Francès. Una altra peça digna d'esment és la coneguda com a cadira de Carlemany, un setial de marbre pirinenc del segle XI.
Situats en diferents punts de la nau podem efectuar diferents lectures: tres fragments de Josafat, de Prudenci Bertrana, el primer dedicat a l'ascensió i entrada de Fineta al temple i el tercer, a descriure què fa el campaner després d'haver esbalçat el cos mort de la dona des de dalt de l'absis de la catedral; seguirem les lectures amb un sonet de Josep Tharrats que relaciona la magnificència del temple amb el mite del Graal artúric, un fragment de Girona, un llibre de records en què Pla ens recomana el seu itinerari preferit per veure la catedral i, finalment, el poema que Narcís Comadira va dedicar-li amb una visió molt més contemporània com a símbol i referència ciutadana.
En ésser a la plaça de l'església enlairà la vista. Un esparver planava a l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus, i en pensar que no tardaria a sentir, dins aquelles tremebundes parets, l'abraçada violenta del gegant fanàtic, una sotragada libidinosa resseguí la seva pell, de blancor cloròtica.
Panteixava d'emoció com el primer dia que rebé la primera carícia.
Una ratxa d'aire primaveral esbandí el seu front transparent, on es marcava un senyal moradenc, record de Josafat.
Restà un instant fruint la dolça besada d'aquell horitzó serè, contemplant-lo amb ensonyament de recança.
Ni un dubte ni una indecisió la contorbaren en entrar a la severa nau. Josafat es consumia de luxúria; era fàcil de realitzar-hi el seu anhel inextingible, el seu afany d'amor excèntric que l'enternia a ella mateixa com el conte de la dona robada per un orangutan. Sempre l'havia trasbalsada aquell maridatge horrible; sempre havia sentit insans desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre la seva nuesa el pelut contacte de l'animal feréstec, rebent de continu abraçades immensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer ferotge que no es cansa ni se sacia.
La primera impressió que sentia era la d'enxiquir-se. L'amplària colossal i agosarada de la nau única, l'esveltesa de les columnes i dels arcs que talment sembla que vagin a cercar les claus de la volta a l'infinit, i la majestat del conjunt, alhora que meravellen el visitant, li produeixen la rara il·lusió de tornar-se una volva.
Avisades les autoritats, un manyà va espanyar la gran porta. Com ressonaven, en el misteri interior de l'església, les martellades del manyà! Que difícil, llarga i penosa fou la tasca! I quina mena de paüra sobtà la gent quan la porta cedí, i la imposant nau aparegué deserta i fosca!
Amatents, l'escamot de curiosos empenyeren el rector i el jutge, però en el mateix llindar tots restaren fixos, sense bleixar, empedreïts per la sorpresa, sobtats per l'impensat.
Un flabiol sonava dins la penombra santa. Un seguit de notes clares sortien del trifori, i amb infantívola inquietud, bo i travessant les amplàries solemnials, rebotien pel frontis, aletejaven pels rosons, com ocellets frisosos de llibertat. Aprés, la incorrecta melodia semblava resignar-se, esdevenia alegrement enyorívola, saltironava per les coronises, resseguia les motllures, joguinejava pels capitells, s'entortolligava en els pilans, giravoltava per l'absis, s'abatia fins al sòl i muntava fins a les claus de les arxivoltes; sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga...
La catedral
Dins la nau de la fàbrica sagrada
el silenci és august. Han emmudit
els versicles del bíblic rei David
i, a l'ara, la Bondat hi és consagrada.
Sots l'equilibri de l'esvelta arcada
l'arquitectura gòtica ha florit
en un petit miracle. I un oblit
terrenal pensa l'ànima enyorada.
La pau hieràtica del Crist convida
a un pregon sol·liloqui amb nostra vida,
i creu l'artista, en resplendir el Graal
al clar del sol, oir aquella veu pia
que en l'Elevació, cada nou dia,
dicta l'esperit Sant a Parsifal.
És quan es surt del claustre i, passant per davant de la porta de l'Aula Capitular, es penetra en la catedral, que se sent el xoc de la seva grandesa i de la seva puixança. És llavors que es comprèn el drama d'aquell homenic que es digué Guillem Bofill, en el moment de llençar l'arc d'una sola nau—l'arc més vast del gòtic europeu — amb una ardidesa impressionant. El temple gòtic s'inicià en 1316. La construcció de l'absis de tres naus estava pràcticament acabada. Llavors Bofill, que dirigia les obres, proposà d'aixecar l'arc primer d'una sola nau. La proposta de Bofill fou trobada desorbitada. Hom dubtà de la solidesa de l'obra i els treballs quedaren paralitzats. Un congrés d'arquitectes del país i de les terres del Llenguadoc es reuniren al peu de l'obra per decidir la qüestió. El criteri de Bofill s'imposà, perquè el bisbe Dalmau de Mur féu prevaler la solució de la nau única. Les obres foren continuades i la genial, apassionada solució de Bofill — l'esperit de la catedral—, s'ha demostrat, a través deis segles, d'una solidesa i d'una estabilitat admirables.
És seguint aquest camí que jo proposo que es pot veure amb tota claredat la significació i el sentit de la basílica. És per comparació que es pot comprendre la seva intensitat i la seva grandesa — la temperatura religiosa militant que tingué el gòtic a Girona. Aquesta comprensió no s'aconsegueix ni entrant per la porta dels Apòstols ni per la porta principal — que són les dues portes accessibles. S'aconsegueix més — crec modestament — partint dels claustres romànics i portant ja, en l'esperit, el contacte de la pedra, el pes enorme de la pedra.
La catedral
Hi puges un captard, quan la ciutat
queda lluny amb les boires i els sorolls
opacs de les botzines.
La tens al teu davant i sens mirar-la
t'endinses innocent en la penombra.
¿Quin murmuri de vides pot sentir-se,
de sofriments, de crims, de sang encesa,
presos a les escretlles de la pedra?
Tu, ciutadà, que hi puges per distreure't,
la catedral et pren i un malefici
es posa imperceptible en els teus ossos.
Segles s'obren als ulls: les vestidures
de canonges antics endormiscats
s'alcen de velles caixes. Processons
de comtes i comtesses que abandonen
els pàl·lids alabastres sepulcrals.
Fugues inacabables es desprenen
dels tubs de l'orgue i dels tímids somriures.
No t'amaguis, per tu la catedral
es fa viva, es desperta; tots els somnis
com un núvol d'encens agafen forma
i batega la flama dels desigs
més remots, ancestrals, que t'han fet néixer.
La ciutat és aquí, tota la vida
fa corredisses entre les columnes
i la pols de l'altar que es descomponen.
Tantes velles doctrines, els terrors,
foscos, subtils, d'aquella fe de joves,
les paraules que, buides, ressonaven,
l'ull vigilant, cruel, de tants capvespres,
un exèrcit de corcs els va fent miques.
I a tu també. No ho veus? Mira, s'apaguen
lentament els vitralls, la nit s'acosta
i un tremolor us commou, la catedral
i tu, com una sola carn, temeu
que s'estronqui l'encant que us vivifica.
Abandona, abandona aquest recés,
lluita amb els punys perquè els homes perdurin,
i amb els homes els crims i els sofriments.
Davalla a la ciutat, ven, comercia,
fes-te ric i fes fills; si pots, conspira.
Segueix tranquil els anys que t'han donat,
que res no detindrà el curs de la vida.
Tu, catedral, rosa solemne, puja
amb els teus al destí més gloriós
a què et condemnen àngels i dimonis:
obre't i escampa el perfum de la pedra.
Vull veure el cel com traspassa els teus nervis i
com voleien per sobre el retaule
els corbs que esperen la carn dels sepulcres.
Altres indrets de Girona: