Claustre de Sant Domènec

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: El vagabund , 1985

El consell de guerra va efectuar-se a la sala de banderes de la Caserna de Sant Domènec, a les darreries del mes de gener, un matí fred i brúfol. A l'escalfapanxes de la susdita sala cremava un gran foc. Aspriu hi comparegué puntualment a l'hora anunciada, acompanyat de Fresneda i Delavila. Més tard hi anaren alguns altres amics i coneguts en qualitat de públic. El primer militar que es presentà després de l'arribada de l'acusat fou el jutge amb el foli del procés sota el braç. Vestia d'uniforme, amb sabre i esperons i tot el pit ple de creus. N'hi havia tantes al costat esquerre que no se li veia un fil de roba i, a la dreta, hi havia les sobrants. El bigoti refilat amb cosmètic, el cabell llustrós, tirat enrere, i les botes ben enllustrades completaven l'efecte decoratiu i el feien semblar més apersonat, més guerrer, més magnífic. El tribunal estava format per un comandant, sis capitans de la guarnició local i per un tinent coronel del cos jurídic vingut de Barcelona.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: El vagabund , 1985

En això, sonà la veu del president.

—Señor procesado, ¿tiene usted algo que alegar?

—Nada.

Ha finit el consell de guerra. Els jutges s'agrupen i parlen entre ells, mentre esperen que el públic desocupi la sala de banderes per formular el veredicte. El coronel segueix el seu dictat protocol·lari. Ara pot cridar i atracallar el soldadet sense restricció.

Els amics i coneguts d'Aspriu l'envolten i se l'emmenen a fora. Estan contents, el feliciten. No han patit pas massa. El Consell de guerra ha estat breu; no duia malícia; tot ha anat a la bona de Déu; l'absolució es pressent; es palpa.

L'acompanyen fins a casa seva, gairebé en triomf. Quan Eugènia i les noies surten a rebre'l i li pregunten «Com ha anat?», ell, enmig de les manifestacions exultants dels altres, deixa anar un «Pse!!!...» , glacial. I la seva cara s'ennuvola.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El quadern gris, Obra Completa 1 , 1969

9 d'agost [1919] (fragments)

 

A les sis del matí havíem d'ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s'anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d'un dramatisme, però, esbravat. [...]

 

El convent en els seus inicis tingué un claustre romànic que fou destruït a l'època de la guerra de Napoleó. L'actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d'ornamentació trilobada, sstinguts per columnas amb capitells esculturats, que reosen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l'esquerra les presons i el centre serveix de menjador. En aquest espai, els diumenges s'hi diu la missa regimental. [...]

 

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims –que era l'única literatura que no es veia emb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d'aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai m'apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s'obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d'aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l'àngel decapitat i delirant, i la part alta d'unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d'un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d'un color de carbassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s'hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrera del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d'un gras flàccid, que remenava una cua curta amb un certa afectació.