Convent de les Caputxines

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: El vagabund , 1985
Pàgines: 14-15

En descendir vers el carrer del Llop, la creu, enmig dels dos xiprers més baixos —siluetes d'un dibuix primari, vogides en una fusta de poc gruix i pintades de negre— que adornaven llavors l'atri del convent de les monges Caputxines, l'entretenia una estona.

Res com allò, tan senzill, tan pur, no podia expressar, més categòricament, la humilitat, el rigorós ascetisme i la infrangible clausura de les religioses! Aquella grafia tenia l'austeritat necessària per a salvaguardar-les del tuf dels prostíbuls que les envoltaven, prostíbuls la majoria d'ells concorreguts per sorges i murrialla. Era molt difícil de sostreure's a l'aguda curiositat que desvetllava aquest convent hermètic, estoig d'unes existències dedicades a la mortificació, gustoses d'esdevenir sordes, mudes i orbes, de lliurar-se abans d'hora a la tomba, de començar a viure la mort. La porta, les escasses finestres tapiades amb rigoroses gelosies, àdhuc les parets, són mirades pel foraster amb una atenció greu i penetrant com els signes d'una inscripció bàrbara per un epigrafista.

A Innocenci, el convent de les Caputxines li interessava gairebé malaltissament, i donava un tomb per darrera l'edifici seguint el carrer de Sacsimor, paraula que no sabem amb quin fonament un cronista gironí tradueix del grec per «dolor i amargura» i que, per un cruel sarcasme dels temps mudables, avui és l'escorriall de la lascívia més rumbosa i alegroia de la població.

Autor: Xavier Montsalvatge i Iglésias
Obra: Miniatures , 1906
Pàgina: 676

Una casa de plaer

 

La casa de plaer dorm silenciosa en el barri negre. Reposa al cim d'uns murs humits, molsosos. El seu saló és gran, blanc, pobre com el refectori d'un convent. La llosana del balcó un dia havia clos el vas d'un abat... "Hic iacet honorabilis Petrus Abbas...".

A les 12 de la nit el barri es desperta... Vora la casa del plaer hi ha un convent de monges de clausura. Aquestes dones blanques tenen un petit cloquer que és com un gran reliquiari d'una campaneta, que  a bon punt de la mitjanit canta, plora, crida, riu... Sembla la veu d'un nin que el desperten d'un son agradós bo i fent-li pessigolles.

Quan esclata son plor, sa rialla, les mortes finestres reixades s'enllumenen tremoloses. Passen darrera d'elles ombres de dejuni, de febre; siluetes de cadàvres que caminen arrossegant-se. Després el clam de moltes veus humils, apagades, que resignadament imploren un perdó.

La campana ara riu, burlant-se d'un orgue que sota d'ella es queixa. Si fa una nit tèbia, si la lluna és tan clara, si l'aire és com un immens alè perfumat...!

La casa del plaer també ha despertat. La campana ha fet desensonyar les pobres noies senyalades com amb ferro roent pel vici, que queien aclofades en els recons...  A les veus de les verges demanant càstig, s'hi han ajuntat les d'elles, pecadores de joventut, demanant goigs...

Amplius lava me abiniquitatemea...

Doneu-nos un aimant que sia fort, que sia ric...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgina: 114

Però de la Baixada del Rei Don Martí el que m'impressionava més era el convent de monges de clausura. L'església és fosca i tètrica. Lligat amb ella hi ha un mur de flanc que voreja el carrer, al capdavall del qual hi ha la porta del convent. Aquest mur, completament cegat, té una violència, una manca d'efusió aclaparadora. Davant de la porta del convent hi ha un pati solitari i humit, separat del carrer per una paret amb un portal. Sobre el portal hi ha una creu de pal curt i braços llarguíssims, pintada de negre, i a cada banda, guardant una simetria obsessionant, dos xiprers de fusta estilitzats, tornejats en espiral, prims, pintats d'un color verdós. Sobre els braços de la creu hi havia escrit, en lletres blanques, fúnebres: Usque ad mortem. La creu i els xiprers devien fer dos pams d'alt i el mateix aire de miniatura que tenien semblava augmentar el seu tètric dramatisme. Res, potser, en la vida, no m'ha donat una impressió física més gran d'ofegament i d'opressió que aquest convent. Res no m'ha fet comprendre el grau d'enfebrada cruesa a què poden arribar les manifestacions externes del sentiment religiós. Passant pel carrer sentíem de vegades les monges que cantaven al cor de l'església: era una cosa vaga, llunyana i ensucrada com una melodia de Bellini. Altres vegades tocava la campaneta del convent: una campana de to metàl·lic que feia un dring agut, distint de les altres campanes de Girona, que es mantenia a l'orella com un dolor punxegut.