Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest barri, un dels més marginals de la ciutat, fou concebut a la dècada de 1960, en ple auge de la immigració provinent de diferents zones d'Espanya. En un primer moment, es va crear un centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau però, de seguida, es veié desbordat i els immigrants es van començar a construir barraques a la falda de Montjuïc. A la fi, les autoritats van projectar els edificis de mala qualitat que varen configurar el nou barri amb el nom de Font de la Pólvora. Xavi Sala hi fa passar bona part de l'acció de Les causes perdudes, novel·la de la qual podem llegir diversos fragments a la plaça.
Girona, hivern del 2003
El meu barri no té nom i els meus veïns no tenen cara perquè el seu nom m'avergonyeix i les seves cares m'espanten. Ja ha estat un mal senyal que el taxista parés a mig camí. Aquí no hi entro, ha dit, m'estimo massa el cotxe. He baixat, m'he carregat a coll la motxilla de la roba i he acabat d'arribar-hi a peu. Gairebé tots els fanals dels carrers tenen les bombetes trencades. Les finestres són a les fosques. No s'hi veu ningú, tampoc els gossos que, no gaire lluny de mi, borden. Sembla que vol ploure, però només llampega. Ja me n'havien parlat, del fred de Girona. Ara sé que feien curt. Em cordo l'anorac i camino entre els primers blocs. Núvols muts s'encenen i s'apaguen damunt meu, els esquitxos de llum fotografien l'arquitectura pobra dels pisos. Carrer Ginebró, llegeixo a la placa que penja, torta, a l'entrada. Les finestres de la planta baixa estan tapades amb rajoles, pujo a les palpentes perquè algú ha aixafat els endolls de l'escala. Quan passo pel primer replà, veig una escletxa de llum sota la porta del segon primera. A dins hi ha un televisor amb el volum massa fort. Almenys tindré veïns, m'encoratjo jo tot sol mentre vaig pujant. Al segon replà més portes enrajolades. En arribar al tercer pis, deixo la motxilla a terra, palpo el pany, faig girar la clau i m'afanyo a entrar a casa meva. El pis és millor del que em pensava, fins i tot millor del que em mereixo.
La mort del gos, no ho hauria dit mai, va trasbalsar l'avi Román d'una manera positiva. Ja no es tancava tant a casa, es feia més amb la gent i es va desentendre de la cadena de comandament que el situava al capdamunt d'una cadellada que, desconcertada, mandrejava sense feina pels carrers o matava el temps als bars. Ell mateix es passava tardes senceres al bar Arjona, sol, mig borratxo i pensarós, com si, el tàvec, la Vero l'hagués descarregat damunt el seu cap i el cop l'hagués obligat a fer recompte de les malifetes que havia comès, o que havia manat cometre, totes les forces concentrades a recordar la gent que havia ofès per mirar d'esbrinar qui li podia haver passat una factura tan despietada. A la seva manera, l'avi Román també estava de baixa, i sembla estrany però això era l'última cosa que li convenia al poble. Nous pretendents vinguts del Marroc cobejaven el territori que s'havia quedat sense amo. Aviat comptarem mes cadàvers, temia.
D'aquesta manera, amb el patriarca gitano vam començar a compartir l'aixopluc del bar Arjona i la companyia de la cambrera Jeny. La Jeny: altra vegada olor de xiclet i de roba neta. M'agradava més així, sense fumar. També m'agradava més ara que s'havia tenyit de morena. Mentre em posava el plat a taula em va fer un llengot i vaig veure que a la llengua s'hi havia posat una anella de plata. Vaig passar la resta del dinar amb els ulls clavats als turons de la seva samarreta, esperant el moment just en què, desparant una taula o servint un cafè, se li aixecaria una mica i em deixaria veure el melic dansaire. Aleshores podria descobrir si també se n'hi havia clavat una, d'anella. El cafè, el vaig prendre a la barra. Ella, d'esquena, omplint la tassa. Quan la va tenir plena, es va girar per oferir-me el platet. Jeny, Jeny: faldilla curta i cuixes blanques, neu verge, esperant la primera petjada. Tot d'una, va comprovar que el seu pare no mirava i va somriure. Amb una mà es va alçar la samarreta i, després d'assegurar-se que jo havia vist si hi tenia o no hi tenia anella, la va tornar a deixar caure de seguida. Jo també estic content de tornar-te a veure, Jeny.
Al supermercat vaig comprar xampú, aigua i una ampolla de Jim Beam. Les provisions per sobreviure una setmana més. La botiga era a la plaça Llimoners, on tots els divendres muntaven un petit mercat de roba. Els quatre venedors que hi vaig veure paraven el sol, avorrits, semblava que tenien el cap en altres assumptes. Mentre feia cua per pagar, la dona que tenia davant meu es va lamentar del pas del temps i del mal negoci que era vendre roba. Després li va proposar a la caixera que li apuntés la comanda, que ja la passaria a pagar la setmana entrant. Abans sí que ens podíem guanyar la vida, es queixava, però ara els xinesos merdosos rebenten els preus i no hi ha res a pelar. La dona i els seus laments se'n van anar i, del fons de la botiga, en va emergir la rialla de la Mari Dulce, que amb un braç sostenia la seva criatura i amb l'altre arrossegava el carretó. L'alegria de la Mari Dulce era permanent però també una mica sospitosa, per a mi que li robava porros a algun dels seus fills. Mentre la caixera llepava l'ampolla amb el lector, la Mari Dulce em va preguntar si preparava una festa. Era una festa privada, vaig despistar. Ai, senyor mestre!, va fer ella, tantes coses que pot ensenyar i tantes que encara n'ha d'aprendre! En aquest poble no n'hi ha, de festes privades. Doncs les meves ho són. No begui gaire, va assenyalar l'ampolla, que demà ha d'estar despert per al casament de la meva germana petita. Quin casament? No m'hi han pas convidat. És que els gitanos no conviden mai, va aclarir. Tothom que tingui ganes de ser-hi, ja hi està automàticament convidat. Si no ho sabia, ja ho sap, va afegir, demà a les cinc de la tarda, sigui puntual. I a quina església he d'anar? Al pavelló, la seva germana es casava al pavelló.
Altres indrets de Girona: