Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Dirigint-nos cap al monestir de Sant Daniel, a mà dreta a la riba del Galligants, després de travessar un rústic pontet, trobarem la font del Bisbe, una de les poques a la vall de Sant Daniel que avui encara proporciona aigua potable. Pot ser un punt indicat per fer la lectura dos poemes que descriuen la riquesa bucòlica de la vall, el primer de Pere Ribot, molt més espiritual, i el segon de Narcís Comadira, evocador del pas del temps que fa una descripció més general dels topants, dels punts de referència i les fonts que s'hi poden resseguir. I a més, completarem les lectures amb un fragment de Quan érem feliços, de Rafel Nadal.
La vall de Sant Daniel
Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.
Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dóna aire
la vall de Sant Daniel.
Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.
Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.
Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.
Capvespre de la lloança,
la vall de Sant Daniel.
Quina frescor de paisatge!
L'Esperit hi posa rel
i li dóna carn i arbre
la vall de Sant Daniel.
Arborat de l'espectacle
la boca se'm torna mel
i em fa transparent el rostre
a vall de Sant Daniel.
La vall de Sant Daniel
Tothom ho deia, sembla un pessebre,
sí, amb el riuet, el pont,
les cases arraulides sota teulats humils,
i el camí que s'hi endinsa, que va fins al convent.
La gent deia el convent, que això de monestir
era poc de pessebre.
I, darrere la tanca, l'hort i els fruiters,
amb les regues de bròquils i de cols
i les de crisantems, i els ametllers
i els nesprers, i les monges amb el seu hàbit negre.
Això es veu des de dalt,
baixant a Sant Daniel pel camí pedregós
que et du fins a la font d'en Pericot,
aquella que, en els temps que la val era arcàdica,
rajava un oli pur que guardava una serp
que duia un diamant, gros com un ou,
sempre a la boca.
Després venia un jardí amb uns grans cedres,
venien camps petits i, anant cap a l'esquerra,
el cementiri, una altra tanca, blanca,
i uns xiprers revellits, d'un verd fosquíssim,
del tot escabellats.
I, anant cap a la dreta, una plaça amagada,
voltada de verdor, on tocaven sardanes,
i, més cap a la dreta, penjada sobre el riu,
la font d'en Fita,
on tothom s'aturava una estona. I la vall
encara anava enllà. A poc a poc es feia més salvatge
—i això és un dir, està clar—,
hi havia un clap de castanyers espessos,
un mas amb una torre, i un altre amb dos pallers,
enfilat dalt d'un marge,
i, encara, un bosquet d'alzines corpulentes,
la font més amagada, la dels Lleons, i em sembla
que ja no sap ningú per què això els Lleons.
L'aigua era clara i fresca,
i vessava abundant d'un broc de ferro,
gustosa d'humitat, d'olor de fulles molles,
de falguereta i de falzies bordes,
de molsa de vellut esquitxada de perles.
I anant per l'altra banda, per la del cementiri,
la font del Ferro, d'aigua ferruginosa,
una mica picant,
i el camí s'emboscava i pujaves amunt
—no res, un pensament—,
i ja es veia el castell de Campdorà,
daurat pel sol.
Pro la vall era humida,
era una vall perduda, tancada, solitària.
Al bon temps hi cantaven
els rossinyols vesprals, quan hi florien
pèsols d'olor, blauets i gladioles,
entre aquells blats altíssims
d'un juny que ja mai més no tornarà.
Als fondals emboscats,
xuclamel i vidalba s'hi trenaven amb somnis
d'idil·lis i futur.
S'hi feia fosc aviat, per això antigament
en deien Vall Ombrosa,
i era una vall feliç, feliç per oblidada,
lluny del neguit passiu de la ciutat propera,
ciutat que t'esperava quan, als captards d'estiu,
ja tard, amb una garba
de flors
boscanes, perfumades,
tornaves de passeig i t'acollia
amb el so vellutat de les seves campanes.
La vall de Sant Daniel tenia tots els verds d'una primavera esplèndida i semblava sembrada de violetes i de botons d'or a banda i banda del Galligants, que baixava amb tanta aigua com no recordava des que de petits saltàvem el riu per damunt de les pedres, que ens feien de passera, cap a la banda de la plaça dels Músics. Aquest es l'únic tram en què el camí baixa al nivell del riu, i per això, quan de petits la Pilar ens duia a berenar a les fonts de Sant Daniel, aquest era el tros on ens aturàvem camí de la font d'en Fita i hi tiràvem pedres que feien la rateta damunt de l'aigua.
Altres indrets de Girona: