Institut vell

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgines: 125-126

En el meu temps, per a ésser batxiller, s'havia d'aprovar l'assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L'Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l'assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d'anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.

El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.

Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d'ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l'Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s'havia d'encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d'una manera tètrica.

Autor: Miquel de Palol i Felip
Obra: Girona i jo , 1972
Pàgines: 81-82

Les sales de l'edifici eren altes i buides, les veus hi retrunyien en un to que feia imaginar passos i ressons d'un convent; la xiscladissa, l'esvalot de la multitud d'estudiants, sols es manifestava fora de l'edifici, a la plaça de la Catedral en els moments d'una o altra assignatura o en davallar pel carrer de la Força en sortint. Les sales, en el primer pis, conservaven encara l'austeritat de les cel·les dels monjos: pocs mobles, un armari i els bancs per als alumnes, la tarima del professor, i prou. Damunt la tarima no hi faltava, però, el tinter de llautó —tinter i sorrera, com unes setrilleres—, la campaneta per a imposar silenci, i el rellotge de sorra; i en algunes, segons com, una bola del món i un puntero.