Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Parc del Migdia era conegut també com el Parc de les Casernes per estar construït sobre els terrenys que van quedar lliures amb l'enderroc de les casernes militars. Només n'ha quedat una de testimoni, remodelada per a d'altres finalitats socials. El parc, delimitat per la carretera de Barcelona, els carrers Migdia, Universitat de Montpeller i Emili Grahit és obra del mandat de l'alcalde Joaquim Nadal. Té una superfície de 38.110 metres quadrats i un estany de 6000. És l'espai que Xevi Planas va triar per a què el protagonista de Les causes perdudes, l'acció de la qual passa preeminentment al barri proper de la Font de la Pólvora, es trobés amb el sergent Canals. Aquest text juntament amb un altre de Narcís Comadira que opina sobre les obres urbanístiques de l'últim eixample gironí els podem llegir en qualsevol punt del parc.
La segona etapa de l'engrandiment de la ciutat ve de l'ocupació de terrenys militars. L'enderroc de les muralles fa possible, a començaments del segle XX, el traçat de la Gran Via, i Girona pot créixer una mica més, fins a topar amb la muralla moderna que feia poc que l'Estat li havia construït: la via del tren. I ara mateix, Girona creix i s'urbanitza gràcies als terrenys dels convents, els militars, els traçats de les vies o l'enderroc de les fàbriques que, com la Grober, havien ocupat espais desamortitzats. El carrer d'Emili Grahit ocupa el traçat de la via del carrilet de Sant Feliu, la nova plaça d'Espanya els espais de l'antiga estació d'aquest mateix tren, el passeig d'Olot solars de Renfe i de l'antic tren d'Olot... I les expectatives de nous espais públics reposen en les casernes tot just cedides (no pas gratuïtament, és clar!), en l'enderroc d'edificis industrials (pel que fa a la nova plaça de la Constitució) o en els terrenys de l'estació d'Olot (pel que fa al projecte del Parc Central). I això sense tenir en compte el carrer i els habitatges que ocupen el que era el convent de les beates i la mançana que s'està construint al, fins fa poc, convent de les adoratrius. O sigui que, gràcies als convents, als militars, a l'estat i a les fàbriques (el capital), els papus negres del poder i la repressió, Girona ha pogut créixer lentament i expandir-se.
El sergent Canals m'esperava en un parc construït de feia poc en uns antics terrenys del Ministeri de Defensa, segons em va explicar. Hi havíem quedat per parlar. Vam seure en un banc a la vora d'un estany artificial on encara no hi passava l'aigua. Ens envoltaven jubilats que passejaven cotxets i mainada que jugava a futbol a la gespa. Hauríem estat més bé al sol, però ens feia ombra un dels dos gratacels que l'arquitecte del parc havia projectat tan amunt com li ho van permetre. Els ajuntaments anomenen aquesta mena de projectes plans de millora urbana. La millora devia ser considerable per als privilegiats que vivien en aquells àtics. Canals vestia de paisà i no semblava gaire content de veure'm. De què vol que parlem?, va rondinar, ja li vaig assegurar que, si hi havia novetats sobre la desaparició de la nena africana, els ho faria saber. Li vaig dir que no volia pas parlar de la Fatu, sinó dels Rubio. Això ja li va agradar més. Va deixar que m'assegués al seu costat i va preguntar si en sabia alguna cosa, de les baralles de gossos. No, més aviat sabia alguna cosa de persones que eren tractades com gossos, vaig puntualitzar. Va bufar les galtes i va dir: endavant. Aleshores li vaig explicar la meva excursió al soterrani, el que hi havia vist o havia cregut que hi veia. Calia baixar a aquell soterrani i destapar l'olla. Ell va dir que no era pas tan fàcil, primer calia una ordre judicial. I ganes de demanar-la, vaig afegir. Que no ho veu que tot és el mateix, sergent? Els gossos, el tràfic de dones, la desaparició de la Fatu... tot roda al voltant dels Rubio. Canals em va tallar i es va posar dret: que no ho veia, jo, que tot girava al voltant meu i de les meves pel·lícules? Que no ho veia, que ja tenien prou feina? El cas de la gitaneta era a punt de resoldre's i en Caballito de Mar era el sospitós principal. Pel que feia a la Fatu, si el seu pare deia que la nena era de vacances, la policia no hi podia fer res. Després em va avisar: valia més que m'estigués quiet o prendria mal, a ningú no li agradava que insistís tant a remenar la merda del suburbi. A més, a la delegació d'Ensenyament començaven a estar una mica farts de traslladar-me d'un lloc a l'altre. Els gossos, oi?, vaig dir aleshores, dempeus, només us fan patir els gossos, els gossos de ricassos de Montjuïc i del Barri Vell, els gossos que els gitanos roben per fer les seves baralles, gossos i no pas negres. Canals es va aixecar a poc a poc, va fer que no amb el cap i aviat es va convertir en una figureta que s'allunyava per un dels corriols de sorra que travessava el parc de punta a punta.
Altres indrets de Girona: