Pedret. Plaça de Sant Pere

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Girona 1900 , 1966

Va sortir de la dispesa i adreçà els passos Ballesteries avall, per a desembocar a la plaça de Sant Pere. Davant seu hi havia el cartell que l'atreia: "Cafè Trink Hall" Les vidrieres dissimulaven la foscor de l'interior amb unes cortinetes rebregades. Es trobava davant del destí. Entrar, no entrar? La resolució devia vèncer la covardia. Entrà. El sobtà l'oblidada bafarada de tabac ordinari i del cafè de xicoira. Allí prop seu hi havia el racó de les confidències amb la Dominique. No era hora de la clientela. Els carreters i els conductors de les diligències de la Bisbal i de Banyoles hi anaven a primera hora de la tarda o a darrera hora del vespre.

Una de les cambreres se li acostà. Com totes. El davantal blanc encanyonat, els llavis rabiosament vermells, i, en el cercle dels ulls, un excés de rímel. Uix! Li feien fàstic! Preguntà per la Dominique:

—Dominique? Elle fait trois jours qe'elle ne vient pas! Doit être malade. Demandez á la patronne!

Darrera del taulell de zinc i davant de les rengleres d'ampolles de vins i de licors amb etiquetes virolades, rentava gots a l'aixeta la patronne, la dona del valencià. En Montesinos es recordava massa de la nit que l'havia foragitat barroerament del cafè, gelosa del seu festeig amb la Dominique.

Autor: Tomàs Roig i Llop
Obra: Girona, arca de somnis , 1956

Sardanes a Pedret

 

El meravellós altar del Cel era tot encès. L'aire feia tremolar benignament les minúscules flametes dels estels. Una boira inquieta, fina com un vel de núvia, engavanyava la lluna bo i fent vessar, amb intermitències, la seva claror freda damunt els carrers.

Els mussols s'escarnien ençà i enllà de les teulades i, així, tallaven un silenci que era més silenci encara.

Colpia de creuar en aquella hora balba els solitaris carrerons de la ciutat! Arreu ens encalçaven ombres al·lucinants. Les pedres, diria's que exhalaven l'alè glacial dels segles. La molsa feia relliscar els nostres peus amb sorda traïdoria, i la remor que filaven els rius turmentava els nostres sentits, com el tornaveu gairebé imperceptible d'un gemegadís esbart de bruixes.

De sobte, però, 1'angoixa s'esvaí. Petjàvem les am­ples llosanes dels voltants de la Catedral just quan el vent ens duia, màgicament difusa damunt les seves ales, una tonada de la terra: eren sardanes, i venien de Pedret.

Llavors, com per art d'encantament, totes les altres coses emmudiren per tal que la melodia es fes més viva; i tots els matisos esdevingueren en aquest punt embellits d'una gràcia nova, insospitada.

Cobejosos de gaudir-los millor, davallàrem les graonades de la Catedral — fantàstics pentagrames sota la lluna — i alguns instants després, arribàrem en aquell barri. En ésser-hi, la cobla reposava. Els dansaires s'havien dispersat per la carretera com bocins d'anelles rompudes amb violència. Arran de les portes algú s'ensopia tossudament, estrany a la gatzara dels joves.

Xiulà el flabiol, i, al seu convit, acudí la multitud. Se soldaren altre cop les anelles, que la música féu giravoltar tot seguit airosament.

El Ter, en aquell indret, s'arrupia amb calma fe­lina. La celístia, picant-lo de gotims de llum, li donava una tal resplendor de mirall, que s'hi podia veure, capgirada, l'esvelta caputxa de pedra de Sant Feliu. A l'altra riba es movien lleument les gegantines siluetes de la Devesa.

Amb el dol de la nit aquells arbres semblaven uns frares de llegenda que preguessin pels morts de la ciutat. ¡Quina quietud tan gran i tan punyent enllà del remolí que congriava la cobla...!