Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les Voltes d'Esparters estaven a un nivell sensiblement més baix que la plaça de les Cols. Per accedir-hi s'havien de baixar catorze escalons. Era una zona recòndita i en penombra. En enderrocar-se el Portal de l'Areny i la muralla contigua, desaparegueren aquelles voltes, i aquell espai s'unificà amb la Plaça de les Cols, formant l'actual Rambla, que de moment encara mantingué la dualitat en la seva denominació. Rambla de la Llibertat, l'antiga plaça, i Rambla d'Àlvarez les desaparegudes voltes. Aquesta nova plaça es va inaugurar el mes de novembre de l'any 1944. Fins aquell moment el mercat diari d'abastaments se situava a la Rambla de la Llibertat des del temps que aquella via urbana només arribava fins a l'encreuament amb el carrer d'Abeuradors, i tenia la forma de plaça més que de Rambla i, per això, i per la seva utilització s'anomenava plaça de les Cols. Hi podem llegir textos de Joaquim Ruyra, Miquel de Palol i Rafael Masó.
Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes... unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i verds de paret rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi. Sempre voltes i més voltes... Causaven un efecte semblant al d'aquells aparadors que tenen un mirall a banda i banda, els quals reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades es reflectissin i evoquessin unes amb altres. El rés hi retrunyia i s'hi propagava basardosament. Miserere, miserere nobis.
Santiago Rusiñol, en aquells primers temps, vingué una mica intoxicat, encara, de la morfina. A primeres hores de la tarda —quan per a ell començava el dia—, després de prendre l'absenta en el cafè de sota les voltes de la Rambla, la visita a la farmàcia de l'amic Coll era inevitable; no obstant, la constància d'aquest i del jove metge militar senyor Pagador acabaren prompte i definitivament amb aquell rebroll insà. Més tard ho comentava amb la seva infantil ironia:
— L'aigua de l'apotecari i un metge militar poden curar-ho tot, però el que realment ho cura tot és l'absenta.
Fos una cosa, fos l'altra, fou l'època més dinàmica de l'artista i de l'escriptor. Treballava —en dues o tres teles alhora—, en els claustres de la catedral en la xardor estival, o en els obacs del Galligants, copsant els xiprers enfront de l'esglesiola romànica de Sant Pere, o la visió de les ruïnes de la Torre Gironella que feien de frontis als campanars de la Seu i Sant Feliu en començar el capvespre. Eren teles de mides grans que deixava guardades a la sagristia de la catedral o a la taverna de Can Fontan de Sant Daniel, i que ell, amb allò de "ja tenim temps", anava realitzant a poc a poc, amb un sibaritisme refinadíssim.
Recordo la desgana amb què anava, molt de tard en tard, a fer l'amistat als avis de la Rambla, el senyor Felip i la senyora Jerònima, uns menestrals més o menys acomodats que, a la plaça de les Cols, sota les voltes, tenien una botiga de faixes i barretines, fosca i profunda, enllumenada amb quatre becs de gas i voltada d'uns prestatges hermètics.
Quan alguna tarda ens esquèiem de passar per davant de la botiga, entràvem un moment, lo precís per besar la mà a l'avi i a l'àvia. El senyor Felip (poques vegades li podíem dir avi) era un home menut i nerviós, de cara eixuta, emmarcada per una barba blanquinosa que havia après a lluir, imitant la de la caricatura d'un ministre lliberal a qui el seu partit havia dut com a conseller, en la seva joventut, a l'ajuntament de la ciutat. La senyora Jerònima ("l'esposa", que deia ell) era una dona insignificant, sempre asseguda en un tamboret al mig de la botiga, abrigada amb una manteleta de pel de cabra, sense intervenir gaire mai en res, ni tenir més paraules que les precises per queixar-se del mal anar del negoci i dels seus mals imaginaris.
A una fideuera de sota la volta
Fideuera, fideuera,
teniu un blanc sanitós
com l'amàs de la pastera,
com el gra del vostre arròs.
Sots la volta!, com impera
la gràcia del vostre cos,
fideuera, fideuera,
dels esguards triomfadors.
Per ells, allí s'hi és alçada
la tempesta més airada.
Mes vos serena hi restau,
fideuera de mans fines,
serena, com aquell blau
de les vostres paperines!
Altres indrets de Girona: