Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça del Vi és allargassada de forma rectangular i hi confluïen els antics camins de Barcelona i Sant Feliu de Guíxols. Són remarcables els porxos amb arcs de mig punt que ocupen les dues bandes del conjunt. El nom sembla que ja era conegut l'any 1584, però que abans s'havia dit plaça de les Albergueries. D'entre els edificis nobles que la constitueixen destaquem: el de l'Ajuntament, que ha sofert moltes transformacions; la casa Carles, antic palau de la Generalitat en els segles XVI XVIII, que fa cantonada amb el carrer de Ciutadans en la qual hi ha una figura que s'ha volgut associar a un recaptador d'impostos convertit en dimoni de pedra, i la casa Barceló restaurada el 1929, en les arcades de la qual hi ha el relleu de pedra del segle XV amb els caps de Germà, Paulí, Just i Scici, que la tradició té com a picapedres i són considerats els Quatre Sants Màrtirs de Girona, les relíquies dels quals es veneren a la catedral. En els diferents punts de la plaça podem distribuir una sèrie de lectures que hi fan referència: primer, el text de Joaquim Ruyra en què convereteix la plaça en el centre de tot el seu univers infantil-juvenil, ple d'observacions i valoracions; segon: un fragment de Girona, un llibre de records, de Josep Pla en què valora la geomorfologia gairebé humana dels arcs; tercer, un fragment d'All i salobre, de Josep Maria de Sagarra en què l'ambient de la Girona en Fires és associada simbòlicament als poders seductors del vi; acabarem amb dos poemes, un de Carles Fages de Climent, canta la bellesa i la plasticitat domèstica de totes les voltes de Girona i, l'altre de Joan Perucho fixa la nostàlgia d'una Girona que s'ha esvanit amb el pas del temps.
Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi, s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un carruatge. I, certament, un carruatge de rua no frueix d'un espectacle més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i centre de barris aristocràtics.
Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava, a mi, aleshores, del gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes, galeres i diligències, de la concurrència de pagesos que acudien a la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes que allí, a cara d'ombra dels arcs, es prosternaven en les positures més humils davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic Egipte? ¿Què se me'n donava de tot allò? [...]
El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. les teulades resplendien com a vidrim. Vagorosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra.
La plaça del Vi és una plaça rectangular, de proporcions divines, amb porxos a dreta i esquerra i el carrer de Ciutadans al fons. Davant d'aquests porxos comprenguérem que ens trobàvem cara a cara de 1'obra magna dels nostres avantpassats, que la nostra tradició arrencava de les corbes d'aquells carreus, que Girona era la capital de la nostra humanitat i de la nostra naturalitat màximes. En veure'ls quedàrem absorts i d'una manera instintiva anàrem a tocar les pedres de les voltes i posàrem l'esquena sobre les pesants columnes, lleugerament corbades, que les aguanten. No cal dir que la forma de l'esquena coincidí amb la curvatura de la columna i aquesta relació exacta ens féu sentir que més tard, a l'hora de la mort, el nostre cos s'ajustaria a aquesta terra clement i hospitalària.
En aquesta època de fires, quan és alta nit i s'acaben els sorolls i les rialles, Girona es converteix en una gran harmonia d'ossos venerables. La ciutat perd aquella punta de greix i aquella suor banal i exagerada. Els convents de clausura, amb unes finestres com caps d'agulla, les escales que no s'acaben mai i menen a les casernes, i duen a la Seu, els carrerons on ploriqueja la llum d'un prostíbul, els palaus esgarrapats i mutilats en els quals viuen només que una vella sorda i una gata prenyada, tota la tradició plena de reuma i d'orgull, que no acaben d'endolcir les boires, ni les cebes, ni els pollastres del firal, ni les anques de les noies de disset anys, tota la Girona de debò, en el silenci de la nit tardoral, és una mena de vi únic que dóna l'embriaguesa de l'entusiasme.
Les Voltes
Ciutat plujana, cercada de voltes
—les de la Rambla i la plaça del Vi—.
Entre els teus murs que salmegen absoltes
et bat el cor venturós de llanguir.
Tens la frescor, en les arcades tan baixes,
d'un vell celler. I en els jorns de mercat
gronxes al vent barretines i faixes,
com farbalans i serrells, oh ciutat!
Sota el redós mig feiner, mig de festa
d'amples porxades, aculls a tothom:
si el sol les daura com una ginesta,
se n'enduu el vent, per trofeu, el renom.
Les damisel·les hi passen envoltes
sota l'ombriua gençor del capell.
Volta que volta per sota les voltes,
cada troballa, un somriure novell...
Passa el canonge de riques sabates,
bo i mastegant un brotet de fonoll,
les pabordesses suaus i beates
i el muntanyenc sacsejant el seu goll.
Clastra pagana de voltes antigues
i feixugoses pilastres de pont!
Els teus altars són modestes botigues
i els teus aiguats iracunds un malson.
Molt posterior a Carlemany
La pluja cau rera les voltes
d'aquesta vella plaça solitària.
És de nit. Sota els fanals
passen ombres de Déu,
cavallers, ja difunts, amb copalta,
tristes rialles de cosines, de nebots
sense cap patrimoni.
El riu exhala una ombra humida i freda.
Ara, Girona, ets llunys
en la roda dels dies.
Hi ha un so greu de campanes als carrers
i lentes hores cauen
darrera el gòtic delicat de Sant Feliu.
Quan ve l'aurora,
el cant del gall es torna solitari.
Altres indrets de Girona: