Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La construcció d'aquest pont, oficialment d'Isabel II, iniciat el 1850, va representar l'enderroc d'un d'anterior, medieval, el de Sant Francesc o Pont de Framenors. Uneix el nucli antic amb el barri del Mercadal. D'haver-se conservat, igual que les muralles de l'Onyar i els convents de Sant Francesc i Santa Clara s'hauria mantingut la imatge medieval en aquesta part de la ciutat. Iniciat per Constantino Germán i Víctor Martí, va ser enllestit el 1854 per Josep Maria Faquineto que va modificar lleugerament el projecte inicial. Una inscripció en el centre del pont documenta que va ser inaugurat el 1856. En aquest punt podem valer-nos de la lectura de diferents textos que l'esmenten per un motiu o un altre. Primer, un fragment de Joaquim Ruyra que molt líricament descriu la vista que del pont estant tenia, de jove, de les cases de l'Onyar; segon, un d'Esbarzer, de Josep Roig i Raventós que narra l'arribada del protagonista un dia de mercat; tercer, un altre de Jaume Ministral Masià que descriu com veu les cases molts anys després; tercer, un sonet de Maria Àngels Vayreda; quart, dos poemes de Vinyet Panyella en què enfila les emocions que li comunica la contemplació del lloc i, finalment, un fragment d'article periodístic de Josep Maria Fonalleras que evoca el record d'una de les freqüents crescudes de l'Onyar abans no es regulés el seu cabal.
Per això, molts de dies en comptes d'anar a estudi, m'aturava enmig del Pont de Pedra sobre l'Onyar i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d'inconsciència, hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me, consolant-me.
Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per a llançar a l'aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben prescindir de certes misèries, s'hi encanten. Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I, amb tot el seu aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig del sol. La llum hi troba milers de vidres on emmirallar les seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.
XL (fragment)
Girona, dia de mercat; valga'm Déu quina gentada! La bonior passa pels carrers com si fos mestressa. Els crits dels mercaders esclataven dalerosos de vendre i d'entabanar els badocs i vagarosos que passen amb indiferència, displicents i desconfiats, per davant de les parades llampants d'eines de tall enlluernador; de parades de robes que fan olor de nou; dels munts de fruita policromada i flairosa; de les rastelleres de dones assegudes, que no canten la mercaderia i que esperen pacients que una mà els agafi la parella de pollastres per sospesar-los cap per avall i els bufi la ploma i els miri la cresta encesa que sembla una flamarada; que una mirada caigui dins del cistell, on a la manera d'ocells de niu, hi ha tres formatges blanquíssims de llet d'ovella; que de la corrua calmosa de les senyores que van a comprar a l'engròs, surti el desig, dissimulat, per no encarir les coses, de posseir aquell bé de Déu de verdura agafada aquella matinada de la terra roja de fecunditat; que passi aquell tafaner que volta tot el mercat cercant una ganga amb ulls somniosos i que no escolta els que li ofereixen els conills trèmuls que fan anar el morro com si flairessin àvidament una olor d'herba llunyana, les oques que resten serioses, transcendentals, amb el bec immòbil com una gàrgola i els ulls buits d'expressió.
D'una diligència que feia fortor d'animals i de cort i que entrava amb una remor gloriosa dels esquellerincs, va baixar en Gregori i tot seguit va demanar a un vianant on era el carrer de l'hostal on vivia la Vermella, i després d'escoltar una explicació exornada d'una mà que va nedar una bella estona per l'aire, assenyalant diverses direccions que havia de seguir, el batlle; per resumir tant luxe de detalls atabaladors, va aturar la vèrbola d'aquell home dient: —De primer seguiré per aquí, veritat? —i refiant-se que trobaria un altre ciutadà més explícit, va seguir per la plaça del Vi avall. Quan va haver caminat una estona, va tornar a preguntar a un home que aguantava els muntants de pedra d'un portal i allà va trobar una explicació clara i curta, i tot agraït i encisat va seguir la ruta i es trobà en un carreró estret dels voltants de la Seu.
Els forasters que arriben a la Ciutat Petita i Delicada, el primer que demanen es veure el riu. I, recolzats a la barana del pont de Pedra que Isabel II va manar construir, amaren els ulls de folklore, resseguint les brutes galeries on els ciutadans pengen els seus drapets, amunteguen caixes de xampany, gàbies de pollastres, el braser d'aram que espera l'hivern i el balancí de l'àvia al qual se li va foradar el cul. Tot resulta pintoresc i estrafolari en la doble visió que ofereixen les aigües calmoses i tèrboles, presidides per l'escenografia dels campanars.
I, al cim més alt de la catedral, la rutilant imatge de l'Àngel Custodi beneeix tot aquest desgavell de coses roïnes i venerables.
Sonet a Girona
Girona tota estesa, enfredorida,
s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.
De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda na glòria permanent.
I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.
El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.
Pont de Pedra
I
Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.
Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.
Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.
II
Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos camins de ciutat.
Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.
Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.
L'únic tresor, la llum darrera,
tan clara, de ponent.
Ja és primavera (fragment)
Aquests dies hem reviscut les imatges d'una Girona amenaçada per la mala llet de l'Onyar. El pont de Pedra amagava els seus pilars sota l'ímpetu de les aigües agitades, i el riu avançava amb una prepotència certa i amb una dosi considerable de bellesa, cap a vés a saber on. El color marronós, els tanys i els branquillons dispersos, i un cel grisós, eren l'escenografía coneguda i temuda, visitant periòdica de la nostra vida quotidiana.
No ha estat res, però. A Banyoles, pel que sembla, el llac ha tornat a sortir de mare, i els que vivim al costat del riu hem tornat a fer cabòries, sense fonament, gràcies a l'embranzida tèrbola del déu-aigua.
Altres indrets de Girona: