Portal de Sobreportes

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966

Deixàvem el carrer de la Força a l'esquerra i pel portal de Sobreportes enfilàvem la Baixada del Rei Don Martí. El portal de Sobreportes, que correspon a una de les entrades del perímetre romà, és un dels / llocs més impressionants de la Girona vella i travessa una muralla antiguíssima, car els seus carreus bàsics són ciclopis. L'obertura té, a banda i banda, dues torres rodones, dos cilindres de pedra espessa i concentrada, d'una greu, obscura serietat feudal, unides per un arc de canó sota del qual s'esmuny el passatge fent un pla inclinat brusc. Per la llum de l'arc, es veu, a l'esquerra, l'absis de la col·legiata de Sant Feliu i a la dreta l'església de Sant Lluc i el mur del convent de monges caputxines de clausura.

Al fons de la Baixada del Rei Don Martí hi ha un pilot de cases miserables, rònegues, amb aquell formigueig humà del barri de Sant Pere. El conjunt, tocat sempre d'ombra, d'una densitat aclaparadora, té la força obscura, una mica melangiosa, de les grans construccions dels segles religiosos.

Les torres del portal treuen el ventre fora la porta, baixada avall, i això fa que siguin molt acostades i semblin engranades amb les corbes de l'absis de Sant Feliu. Des d'algun punt del carrer, agafant les corbes de refiló, es veuen les concavitats com si es toquessin, de tal manera que hom sembla trobar-se davant d'un joc de cilindres que roden sobre si mateixos. Si hom lliga la perspectiva d'aquestes formes amb la torre que fa l'angle alterós dels claustres de la catedral, la il·lusió de trobar-se entre unes debanadores de pedra, que giren, verticals, és completa. És l'estampa típica dels donjons feudals.

Autor: Miquel de Palol i Felip
Obra: Girona i jo , 1972

De fet, les diades acabaven en la nit del Dijous Sant, amb la processó de Setmana Santa; el divendres a la tarda, ja obrien els obradors, i tornava a començar el treball abandonat durant tota la setmana. La processó de Setmana Santa tenia tot l'aire d'un Sagramental antic; imposava d'una manera estranya; era poesia i devoció, sorprenia i turmentava.

Calia veure-la des de la baixada de la Catedral, entre les torres de Sobre Portes i el contrafort de l'església de Sant Feliu, que era el lloc on hi portàvem els amics forans. L'única claror de les atxes dels congregats, i els quatre fanals que portaven els «misteris», donaven un aspecte d'aiguafort a tot el que passava; edificis multiseculars, siluetes encongides dels pocs espectadors en aquell lloc, túniques negres deis congregants que lliscaven sense soroll, el repicar, rítmic i violent, de les alabardes dels «manaies», els compassos monòtons del fagot i la flauta que seguien algun misteri, l'arrossegar de les cadenes d'algun penitent encaputxat i anònim, acabaven de donar tota l'esgarrifança de la tragèdia.