Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El seminari diocesà fou fundat el 1599, amb només dotze col·legials, amb seu a la plaça de la Catedral (actual Palau de Justícia) i ampliat el 1767, quan ocupà la casa que els jesuïtes havien deixat buida arran de la seva expulsió. El nombre màxim d'alumnes, superior als 800, s'enregistrà cap al 1880; en el període posterior a la darrera guerra civil arribà a tenir-ne 300 el 1952. El 1988 els seminaristes s'incorporaren al Seminari Major Interdiocesà a Barcelona. Avui, l'edifici acull la biblioteca i l'arxiu diocesà. Per les seves aules, d'alumnes o professors, hi passaren diferents poetes que al llarg del segle XX han destacat en la lírica de caràcter religiós de la nostra literatura: Camil Geis, Pere Ribot, Modest Prats, Martí Amagat, Enric Bahí, Andreu Soler Soley i Dídac Faig, d'aquest darrer podem llegir dos poemes que tracten de les vivències relacionades en la seva etapa de seminarista. També hi escau la lectura d'un fragment d'All i salobre, de Josep Maria de Sagarra en què en Quimet, un seminarista que visita un prostíbul, és reptat pel rector del seminari; un altre fragment de Dies verges, de Joan Mínguez i un del dietari de Modest Prats en què narra la seva arribada al centre acompanyat de la seva mare.
El rector del Seminari ha fet donar avís a en Quimet perquè es presentí a una audiència privada. Al cap de pocs dies del seu contacte amb el borrissol olorós de la Pura, en Quimet ha vist en els ulls dels professors i en els ulls dels seus companys una taqueta de color de bilis; aquesta taqueta, la duu als pulmons i se la sent cada vegada que respira com una mena d'angúnia, com un calfred irregular que tan aviat se li arrapa al clatell com al ventre: és la por. En Quimet és un covard dels bons, tots els intents de mossegada se li solucionen amb somriures farinosos, amb llàgrimes de clavegueró, amb mentides carregades de llimona que assaboreix i es passa per la llengua com una confitura àcida, amb un aplom i una voluptuositat perfectes. Ara, però, el sarronet de les mentides li sembla insuficient; l'entrevista amb el pare rector, se la troba al coll com el cop precís i glaçat d'una guillotina. [...]
— S'enganya, pare, vostè no em coneix, vostè no sap qui sóc; no em digui res més, per caritat, no em digui res més...
— Cregui'm, fill, en aquest estat nerviós en què vostè es troba, no és possible prendre cap determinació... Jo estic segur que s'aclarirà, que veurà les coses tal com són, que se sentirà humil, perquè Nostre Senyor li donarà forces suficients per a aguantar amb tota la resignació aquesta contrarietat i per a suportar el càstig que jo, cregui'm, fill meu, amb un dolor immens, em veuré obligat a imposar-li...
— Pare, estic seré i estic tranquil; ja m'ha passat tot, i li juro que no ploraré més...
—No juri, fill meu, no juri...
— Està bé, però des d'ara li dic que no admeto cap càstig, ni compliré cap càstig, i si faig nosa al seminari...
— No blasfemi, fill meu! Vostè no sap, vostè no pot comprendre el dolor i la pena que a mi em causen les seves paraules; a les milícies divines, quan es perd un soldat d'aquesta manera tan trista, tan lamentable, hi ha motiu per a plorar de debò. Si Déu no el crida pel camí del sacerdot, si el diable s'ha ensenyorit de la seva ànima, si és una víctima de l'orgull, de la ignorància o potser d'una mala companyia, fill meu, des d'ara queda expulsat d'aquest seminari, com una branca podrida que fa mal a l'arbre i com una ovella dolenta que perjudica el ramat. Que Déu l'il·lumini i li toqui el cor!...
En Quimet s'ha fregat el nas i les parpelles, s'ha aixecat i ha besat la mà del pare rector, i ha fugit escales avall, amb un fred pertot arreu i amb uns ulls injectats i humits, uns ulls que semblen fets a la brasa.
Acabem d'arribar. Baixem del tren que esbufega escandalosament. Som embolicats en una boira trista que bruteja. Veig les figures que es mouen sense deixar-se endevinar. La mare —endolada— es confon al bell mig del carrer, carregada amb un matalàs a coll. Cada vegada ens aturem més sovint per reposar. Ni ens adonem que travessem el Pont de Pedra. La pujada de Sant Martí se'ns fa costeruda. Entrem al Seminari i encara ens falten sis plantes partides pel pati. A dalt de tot hi ha la cel·la. La mare em fa el llit i m'arregla l'armari. Després l'acompanyo fins a la porta i em quedo sol.
Vaig sentir que alguns jugaven al pati i hi vaig anar a tirar quatre xuts i a fer els primers companys. Era el dia 15 d'octubre de l'any 1946.
L'estudiant hi purgava també les pròpies decepcions. A través de la vida parroquial, s'havia fet una visió arcàdica del seminari: l'or de la casulla, la pompa del tàlem, la facultat de remissió de culpes... Però passats els primers temps, constatava només que platitud i rutina lla on imaginà sublimitat, i s'esfondrava el somni. Tot hi era de segona mà, mobles i paraules: mai una expressió inèdita, amb foc propi, sinó els símbols rebregats que el retornaven a la nyonya de les primeres lletres. Havia anat al seminari a fer-se home i hi trobava tan sols un tracte d'infant, uns llibres d'infant i unes sancions mes puerils encara... I això perduraria catorze anys, perquè àdhuc quan lluiria la tonsura, al llindar del diaconat, encara algú el castigaria «de genollons tot el rosari» i li diria de tu, amb aquell tu depriment que acusa servitud...
NO TOT ENCAR HO ÉS TOT, NI D'ARRIBAR-HI
se'ns n'ha donat l'abast. Talment hi són
els homes, en la trama d'aquest món,
com punts d'un sol ganxet i ric mostrari.
Adolescent al clos del Seminari,
enyorava el camí de la vall on
teixia els primers a la font
que encara bec, camí tan solitari.
No tot encar ho és tot, i em fa ben lliure
aquest batec del cor que empeny a viure
i m'obre un nou camí cada matí.
Fus que refà i desfà la contextura
d'aquest vaivé de fràgil criatura.
Sóc punt teixit d'un tapís sense fi.
I EM FAN FELIÇ ELS DIES DE LES FIRES
de Sant Narcís, quan tot és un recer
de la tardor que es filtra pel carrer
amb la llangor de càlides guspires.
I sóc feliç rere el mur d'altes mires
on l'aldarull festiu no és baladrer.
Si el fred comença a fer-ne el seu glacer,
amb el foc de pregueres ens fem pires.
Tots Sants, Difunts de les llànguides postes
i camins xops de fulles descompostes,
roig viu de la castanya encara fi.
Com d'aigua endins, la lluna et duu el misteri,
oh catedral, i te'n fa el presbiteri.
Puríssima i Nadal ja són aquí.
Altres indrets de Girona: