Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el Museu Capitular, dedicat a les relíquies i objectes de valor acumulats pel Capítol de la Catedral de Girona, s'hi poden contemplar col·leccions dedicades a l'art sacre, objectes litúrgics i obres d'orfebreria. D'entre totes destaca el Tapís de la Creació, un brodat del segle XI o començaments del XII, brodat sobre un xebró de llana fina de color vermelló amb fils de diferents tonalitats. Important obra d'art romànic només comparable al tapís de Bayeaux com a testimoni de la "pintura" a l'agulla. Es creu que fou col·locat a la catedral el 1097 i va servir de catifa de luxe amb motiu del concili presidit a Girona pel llegat papal Bernardo de Sedirac, arquebisbe de Toledo. Fa 3,58 m. d'alçada per 4,50 m d'amplada. Un descriptiu text de Narcís Comadira ens pot ajudar a descobrir les simbologies d'aquesta singular peça artística del nostre romànic.
Al llarg dels anys, el tapís ha inspirat poemes a Josep Tharrats; a Pere Ribot; a Dídac Faig, que li va ofrenar una corona de set sonets, dels quals n'oferim un com a mostra i a Susanna Rafart. A més, escau la lectura d'un text de Narcís Comadira que fa una interpretació filosòfica del pas del temps associat a les escenes representades en el tapís.
Tapís de la Creació
Basílica de Girona
Aquest tapís de la Creació
a l'època medieval transporta
i ens infon una impressió tan forta
que els segles esvaïts reben vivor.
¿Quin ignorat artífex brodador
t'afaiçonà, deixant l'ànima absorta,
que en forma de coloma se'ns emporta
l'Esperit Sant pel cèltic horitzó?
La grandesa del cosmos hi és palesa.
Els vents commouen la Naturalesa
i entre els àngels hi ha l'alta visió
d'Adam i Eva unint-se a les estrelles
de llum immarcescible i, en mig d'elles,
la benedicció del Salvador.
El tapís
El gran tapís ens obre el paisatge a tot color:
el poema vivent de la Creació.
El Pantocràtor, centre del riquíssim tapís,
mostra el llibre del Sanctus Deus del Paradís.
Es fa la llum de sobte i esclata en tot la vida.
El colom aleteja damunt les aigües, crida
l'amor i l'alegria i manté, potent, el vol.
Sorgeix l'home amb la testa de flames —és el sol
i la dona amb la lluna i estels en harmonia—imatge,
en el pregon, de la Verge Maria.
Tot es desclou: veig termes, la muntanya i el camp
i com Eva, la dona, surt del costat d'Adam.
Som a ple sol: esclata el paisatge i, en el fons,
es mouen, en el temps, les quatre estacions.
Cada cosa al seu lloc, tot és arquitectura
d'amor. El temps es mou, vibrant, en l'Escriptura
i camino enardit i com fet home nou
pel cor d'aquest paisatge on Déu mateix s'hi mou.
Els quatre rius amaren conreus, camps i boscatge.
Sento el respir de Déu, copso la seva imatge
davant l'esplendidesa d'aquest tapís de lli
o de llana. Déu és en tot. Ell és aquí.
I FAIG CAMÍ AMB UN BRI DE MICARELLA
de la claror d'aquella teva llum
que et va brodar sense l'urc de cap fum,
i faig camí amb un bri d'aquesta estrella.
I em fa sentir en el cor la meravella
de veure-ho tot dins d'aquesta besllum,
si és dintre el temps d'aquest tacte i consum,
tot en un tot d'amor, cercle i anella.
Obre'm, tapís, la llum del teu enigma,
tu que de temps ens n'ensenyes l'estigma
que ha tatuat per sempre més el llenç.
Cicles, rius, vents, de qui sou paradigma?
Qui guanya en tu, només l'art que convenç,
o el Crist Senyor, i l'home que en Ell venç?
De la catedral romànica es guarda en el Museu Capitular el famós Tapís de la Creació, que de fet és un brodat. De lectura complexa, ha estat descrit i estudiat per savis de tota mena, i ho seguirà essent perquè és tremendament suggestiu. La figuració hi és esquemàtica i ingènua i de gran plasticitat (aquests monstres aquàtics, cetacis mig peix i mig dragó, cranc imponent i serp refistolada, i aquest repertori de volàtils: mig agrons mig cigonyes, mig esparvers mig paons!). I el temps li ha anat a favor, ha destenyit les llanes i n'ha apaivagat l'esclat, ha igualat els contraris i s'ha menjat figures. El temps és savi. I jo, que sempre he considerat aquest tapís com el manuscrit rosegat que guarda el secret de Girona (la catedral només és l'arca que guarda aquest manuscrit), amb els anys he après a veure-hi la lliçó del temps: hi ha un origen, aigua i elements, sol i lluna, vegetals i animals i l'animal home: la matèria. I hi ha un esperit volant sobre les aigües, sobre la matèria, sobre l'animal home. I és aquest esperit que fa que l'home sigui l'home i que sigui capaç de tenir consciència de l'origen i de la fi, que estableixi en seqüències el pas del temps, que fundi la memòria. Déu no en té, de memòria. La memòria és estrictament humana. I aquest tapís és el plànol inicial d'aquesta memòria, i és meravellós que just quan començava a ser-hi representat un episodi «massa històric», el de la Invenció de la Creu, el temps se l'hagi menjat i n'hagi deixat només les traces com per dir: aquí comença la memòria, aquí comença la creu de la memòria, perquè la memòria és una creu.
Incoherent, fraccionària, partidista, injusta, sentimental, dura, voluble. Sempre a punt per fabular i inventar històries laterals (com al tapís) i sempre a la intempèrie, a la mercè dels quatre vents (Septentrio, Subsolanus, Cephirus i Auster, com al tapís), que se li enduran fragments i la deixaran (com han deixat el tapís) destenyida i rosegada.
El tapís de la creació (Girona, segle XI)
Retalla l'aigua carns rurals i timbres
de les aus més antigues de la faula
mentre es teixeix un nou tapís de l'home:
principio creavit passió i
coneixement, els putti , l'unicorn,
rius afermats en verdes molses gregues,
vents bufadors de la sensualitat,
la caça i la lectura, el vi en els boscos
on la tundra ens aclama amb aspresa,
i encara no hi ha túnels sota llunes
que vessen la bellesa a gavadals;
creuclavada la dona per les bresques
de la poma fecunda dels dolors,
Adam espera culpes innombrables,
morir per inventar-se el nom de l'ombra
i ser el mirall de la creació.
Tapís de la creació (II)
En l'ordre de les estacions,
lli veremat pels segles.
No et pregunto si els ocells
perduts en el misteri de la creació
poden mudar mots per carenes,
simetries d'encast, ocres
tenyint feréstecs animals
i l'aigua en doll constant
per peixos abissals
que ningú no recorda.
Al teu costat, un món antic reposa,
teixint nou llenç per les calendes
dels mesos que voldran saber d'amor.
Altres indrets de Girona: