Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La fàbrica tèxtil Coma Cros, propietat de la família Juncadella, va funcionar entre els anys 1850 i 1999, quan va tancar a causa d'un deute acumulat de més de 6.000 milions de pessetes. L'empresa, en els seus darrers anys, es dedicava a la fabricació de teixits de cotó i polièster. El 1990 el Grupo Torras va comprar la majoria de l'accionariat de l'empresa, però va acabar fent fallida. El 1998, el complex va passar a mans municipals i el 2002 va començar el procés de rehabilitació de l'edifici. Avui, la Factoria Cultural Coma Cros és un espai associatiu gestionat per l'Ajuntament de Salt. Comprèn, entre altres, la biblioteca Iu Bohigas, inaugurada el 2006, l'Escola Universitària ERAM i l'Ateneu d'Entitats. L'edifici té una superfície total d'uns 18.000 m². A l'entrada de l'edifici o en el primer pati podem llegir els fragments d'En la pell d'un mort, de Xevi Sala que hi són ambientats.
La meva antiga fàbrica ara es deia Factoria Cultural Coma Cros. N'havien conservat la façana però de fàbrica ja no en tenia res. On abans s'hi sentia el brogit de les màquines i les converses de les teixidores, ara hi havia el silenci d'una biblioteca. En Jem es mirava una placa clavada a la paret. Que hi diu aquí, Jem? Nau Kropotkin, va contestar entrebancant-se. I aquest qui és? Un revolucionari, em penso, va afegir ben fluix, com si m'hagués de demanar perdó per saber-ho. Massa Internet, vaig remugar jo. Dues noies sortien de la biblioteca amb llibres sota el braç. Reien com les velles teixidores. Al cap dels anys, d'entre totes les fresses de la fàbrica, la bobinadora engegada, els telers rutllant, els esternuts dels qui respiraven la borra, els camions entrant i sortint per traginar el fil, la fressa que tenia més present eren aquelles rialles. Ara ningú riu quan treballa. Una de les noies va saludar en Jem. Les coneixes? És que a vegades vinc a la biblioteca, es va disculpar. La sala d'actes era plena, fins i tot hi havia gent dreta. Algunes fileres més enrere hi vaig veure l'Andy i l'amo de la immobiliària. L'Andy em va enviar un cop de cap i un somriure que jo vaig tornar-li sense el somriure. Em penso que allà darrere hi ha la sergent Corbera, va dir en Jem, però jo no la vaig pas saber veure. Rere la taula on havia de parlar el conferenciant hi havien penjat una pancarta grossa. «Nació Nostra. Catalunya no és musulmana, no permetis que s'hi converteixi». La música triada pels organitzadors era una sardana carrinclona. La sardana es va acabar i a la taula hi van seure dos homes. Un de greixando amb la papada grossa que duia un braçalet amb la bandera catalana i un altre, més prim, que van presentar com el candidat nacional del partit. Quan va agafar el micròfon, el més prim va començar a dir fàstics dels immigrants, va lamentar que tenien massa fills i massa fam, que desbordaven els serveis socials, que no pagaven impostos, que escampaven totes les malalties i que s'enduien totes les subvencions. Veritats grosses per a qualsevol amb dos dits de seny. Ja ho saben, va preguntar-nos als que fèiem de públic, que l'Ajuntament de Salt els regala cotxets per a la mainada i vals per menjar de franc? La gent va fer crits d'indignació. Si no voleu que els vostres impostos es gastin d'aquesta manera, va afegir alçant més la veu, ja sabeu a qui s'ha de votar. Grans aplaudiments. Vols dir que aquesta gent està bé del cap?, va dir en Jem, però jo vaig fer veure que no el sentia perquè era dels que aplaudien més fort.
A la meva dreta, el mormoleig de l'hora del pati d'un institut. Tot caminant vaig arribar després fins a una antiga fàbrica reconvertida en equipament municipal. La Factoria Cultural Coma Cros s'enlairava rotunda entre fileres de cases baixes. Una placa penjada a la façana recordava Piotr Kropotkin, em va encuriosir saber per què. Al costat de la biblioteca, el Museu de l'Aigua. Hi vaig tafanejar una estona. Els antics treballadors i treballadores de la fabrica tèxtil havien deixat enregistrat el seu testimoni en un muntatge audiovisual que podies escoltar amb els cascos posats. Parlaven de la manera com es treballava a l'època de la postguerra, records ben vius de gent vinguda d'altres pobles, penes i escassetats més o menys suavitzades pel pas del temps. Al passadís hi havia penjades fotografies velles en blanc i negre. Les antigues plantilles, espectres de temps famolencs atrapats en l'instant que el fotògraf havia retratat, s'acomboiaven disciplinades al costat dels amos i dels encarregats. Homes i dones resignats a envellir abans d'hora. A la primera fila, ara m'hi fixava, els ulls cansats d'una vintena de nens que probablement la fam havia obligat a canviar l'escola per la fàbrica. «Hilaturas, sección noche, I de diciembre de 1887», deia el cartell. Mirava aquelles cares tristes i sentia crits i rialles. Eren les rialles d'uns altres nens, els que ara omplien el passadís perquè plegaven dels tallers d'activitats organitzats entre les mateixes quatre parets de la fàbrica reconvertida. Sortint del museu vaig tornar als carrers que envoltaven l'Ajuntament.
Altres indrets de Salt: