Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Machistre, l'antiga alqueria, acull al seu interior el Museu de l'Orxata i de la Xufa com a fidel testimoni del que va ser la producció i elaboració dels dos productes en l'Horta d'Alboraia. L'alqueria es conserva en bon estat i el visitant pot reviure la València de fa tres-cents anys visitant l'ermita, les cuines, els salons i l'antiga torre àrab. En la zona de l'antic abeurador i safareig de reg hi ha el Museu de l'Horta, amb un nodrit repertori d'antics objectes relacionats amb l'agricultura valenciana. En qualsevol punt del recorregut podem servir-nos de la lectura d'un passatge de La barraca, de Vicent Blasco Ibáñez, que descriu una escena de misèria del camp valencià pels entorns d'Alboraia, dos fragments dels respectius viatges pel País Valencià de Joan Fuster i Joan Garí i un poema de Pau Sif.
Pepeta, recolzada al llom de la vaca, els veia avançar, posseïda cada vegada d'una curiositat més viva. On devia anar aquella pobra gent?
El camí que afluïa al d'Alboraia no menava enlloc. Es perdia lluny, com esgotat per les bifurcacions innumerables de viarons i sendes que donaven entrada a les barraques.
Però la seua curiositat tingué un final que no esperava. Verge Santíssima! El carro eixia del camí, travessava el pont ruïnós, de troncs i de fang ressec, que conduïa a les terres maleïdes, i es ficava pels camps del tio Barret, aixafant amb les rodes el brossall tant de temps respectat.
La família seguia al darrere i manifestava amb gestos i paraules confuses la impressió que els produïa tanta misèria; però anava en línia recta vers la barraca, com qui pren possessió d'allò que li pertany.
Pepeta no volgué veure més. Ara sí que va córrer de debò cap a la seua barraca. Volia arribar-hi aviat i abandonà la vaca i el vedellet; les dues bèsties seguiren el seu camí tranquil·lament, com qui no es preocupa de les coses estranyes i té l'estable segur.
Pimentó estava tombat a la vora de la barraca, fumant mandrosament, amb la vista clavada en tres varetes untades amb vesc, posades al sol, i al voltant de les quals revolotejaven uns ocells. Era feina de senyor.
En veure arribar la seua dona amb els ulls espantats i el pobre pit esbufegant, Pimentó canvià de positura per escoltar-la millor, i li recomanà que no s'acostàs a les varetes.
Anem a veure, que era allò? Li havien robat la vaca...?
Pepeta, amb l'emoció i la fatiga, gairebé no pogué dir dues paraules seguides.
«Les terres del tio Barret... Una família sencera... Anaven a treballar, a viure en la barraca... Ella ho havia vist.»
La visita a l'Horta, per a ser assenyada i comprensiva, ha de fer-se a peu. El turista pot començar-la des de qualsevol dels últims carrers de la ciutat. València a penes té suburbis depriments. Els cultius arriben a la vora de l'asfalt urbà, envolten els blocs de cases barates de la seva perifèria, juguen a fet amb el contorn edificat. S'hi percep de seguida la pugna entre l'impuls expansiu de l'urbs i la resistència del camp a deixar-se envair per les construccions. La terra és cara i necessària: el pa de cada dia. Tanmateix, la ciutat avança -més de 15 quilòmetres quadrats ocupa ja- a expenses de l'espai fèrtil. I el mateix s'esdevé en la majoria dels pobles que la circumden, alguns dels quals han quintuplicat el seu veïnat en el que va de segle. Tot al llarg d'un bon tret, les carreteres principals que surten de València són veritables carrers, amb cases a un costat i a l'altre. [...]
Comparar l'Horta de València a un jardí és un lloc comú tan gastat, que fa vergonya de reiterar-lo una vegada més. En la nostra passejada, aquesta comparació se'ns imposa gairebé com una evidència. En justícia, el «València, jardí de flors» de la cançoneta idiota es redimeix -fins al punt en que pot redimir-se- en aquesta vessana instituïda per al lucre i sense la més mínima vel·leïtat de luxe. La polidesa i la diligència amb que l'hortolà arregla la seva heretat, la varietat dels esplets, el puntejat policrom dels pètals i dels fruits, confereixen al camp utilitari una aparença gaia, de recreació visual. Unes palmeres, ací i allà, i la fila frondosa que protegeix una senda o un canalet, empenten el verd cap amunt, contra el blau sereníssim del cel. L'Horta, de més a més, està esquitxada de casetes, barraques i alqueries, i la calç de les parets, violenta, afegeix una altra pinzellada al paisatge.
L'Horta Nord, al seu torn, conserva millor espais compactes d'apoteosi vegetal. A Alboraia, per exemple, hi ha una bella extensió de cultius encara intactes on la planta antonomàstica de la xufa conviu amb altres verdures imprescindibles. L'orxata, per als qui som llépols -i és el meu cas-, és un suc celestial que cal acudir a libar al seu bressol.
València, però, penetra cada vegada més endins d'aquest espai sagrat, i amenaça de convertir el poble en una més de les seues barriades. Per sort, la crisi del 2008 ha paralitzat -fins quan?- determinats projectes urbanístics de caire megalòman que amenaçaven de cobrir de ciment el terreny més costaner.
Per a comprendre bé el privilegi que constitueix poder comptar -encara- amb dotze mil hectàrees d'horta en un territori on s'amunteguen un milió sis-cents mil habitants, només cal posar-se un calcer còmode i disposar-se a fer una bona passejada. Hi ha dues rutes molt recomanables per a fer a peu: endinsar-se, des d'Alboraia, pel barranc del Carraixet, o bé eixir de València per la Via Xurra, que discorre per l'antiga via fèrria en direcció a Aragó. Al Carraixet es pot fruir de la fauna i de la flora autòctones, però també de l'estrany plaer de recórrer un traçat rectilini per on l'aigua circula sense aturador possible, quan el temporal de Llevant bat la zona -per dir-ho amb versos il·lustres- "com un gegant guerrer". Hi ha 45 quilòmetres entre la desembocadura del barranc al nord d'Alboraia i el seu naixement a Gàtova, al vessant sud de la serra Calderona. La Via Xurra, al seu torn, compta amb quinze quilòmetres asfaltats que travessen Alboraia, Almàssera, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Massalfassar, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol.
Elegia d'un paisatge
Al meu avi, forner i llaurador
des de la casa dels meus pares
Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S'endevina l'A-7
i més enllà la via d'ample ibèric.
Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d'aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, passaran de llarg,
i s'enduran les dones i els tarongers.
Sols quedaran els cotxes, l'autopista,
l'ample europeu i l'ample dels autàrquics.
Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d'aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui us dirà que ve la primavera?
Altres indrets de Alboraia: