Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest monument està situat en un dels laterals de la plaça Emilio Castelar. Representa al poeta de mida natural en bronze assegut en un banc de pedra. Ha patit diversos atemptats per part de bandes feixistes blaveres, el darrer i més sonat, el maig de 2013 quan l'escultura va ser coberta de pintura blava. En la casa on ara, als baixos, hi ha una oficina de la Caixa hi va passar estius de la seva jovenesa Vicent Blasco Ibáñez, vivències que traslladà novel·lades a Arròs i tartana, de la qual en podem llegir un fragment. També ens servirem de la lectura d'un passatge de la biografia que li dedicà Juli Just, d'un fragment de les memòries de Vicent Andrés Estellés, que documenta que Pío Baroja va començar Vidas sombrías a Burjassot; d'un poema que Salvador Espriu dedicà al poeta i, finalment, d'un altre d'aquest en què exalta el seu amor pels morts i vius de Burjassot.
La viuda havia empenyorat i perdut per sempre un centenar de fanecades d'arrossars que li produïen molts bons quartos, per a adquirir aquella ratera brillant i fràgil, a la qual va posar de nom Vil·la Conxita, no sense protestes i enrabiades d'Amparo. Creia que una «vil·la» per a l'estiu era el complement d'una família distingida que té cotxe; i en les tertúlies, en dirigir-se a les amigues, s'omplia la boca parlant del seu «bonic hotelet» de Burjassot i de les innombrables comoditats que contenia.
La casa era roïna, però el paisatge magnífic. Els hotelets -calia anomenar-los així per a no disgustar donya Manuela- que ocupaven el suau pendent d'un tossal erm, eren un magnífic mirador des del qual s'abastava l'horta i totes les seues esplendors.
Enfront, Burjassot era una línia prolongada de terrats amb el seu campanar punxegut com una llança; més enllà, sobre l'obscura massa de pins, València empetitida, lil·liputenca, com una ciutat de nines, tota eriçada de fines torres i campanars airosos com minarets moriscos; i en darrer terme, en el límit de l'horitzó, entre el verd de l'horta i el blau del cel, el port, com un bosc d'hivern, marcant en l'atmosfera pura i diàfana l'aglomeració dels pals dels vaixells.
El dia era esplèndid; un vertader diumenge de Pasqua. La primavera enardia la sang, i la ciutat sencera, solemnitzant la tornada del bon oratge, es llançava al camp i alçava una remor de vesper.
Els convidats de donya Manuela veien a poca distància les famoses Sitges de Burjassot, una gegantesca plataforma de pedra com un altiplà quadrat foradat a trams per la boca dels profunds depòsits i en la qual formiguejava un eixam alegre i sorollós: rogles on sonaven guitarres, acordions i castanyoles acompanyant alegres balls; grups de gent formal lliurats sense rubor als jocs de la infantesa; dotzenes de joves ocupats a fer volar els catxerulos amb grotesques figures pintades, que en remuntar movent les inquietes cues feien l'efecte de pedaços aplicats al blau cutis de l'infinit i donaven al paisatge un aspecte xinès de ventall o de mantó de Manila.
Cap a l'any 80, don Gaspar, el pare de Blasco, havia comprat un tros de camp en la part alta de Burjassot, molt prop de les Sitges, graner vast, amb quaranta-tres depòsits, alguns dels quals podia arribar a contindre els seus bons 1200 cafissos de forment, amb els quals l'Ajuntament de València volgué, en les darreries del XVI, quan començà a construir-lo, previndre els anys d'escassedat i de misèria, els anys de fam. Llavors no hi havia cap casa al voltant de les Sitges. A una banda es veia un tros de garroferar -terra groguenca i pedregosa, arbres polsosos i desgarrats- pendent cap al camí de Llíria, fondo i de trànsit perillós i del qual, en els dies de vent, arribaven sobre les Sitges i l'esglesieta que els guarda espessos remolins de vent. Al fons, per darrere de l'esglesieta i l'atri i la casa del capellà i la del medidor que serveix al mateix temps de magatzem per a les ferramentes i les eines de neteja dels depòsits, hi havia un calvari amb eixuts xiprers coberts de pols i casalicis amb toba clavillada, amb el retaulet de cada estació mig trencat a pedrades i tacat de calç. I més cap al fons era el cementeri, de tàpies no molt altes, desnivellades, amb una porta d'arc per a entrada, de bisagres relaixades, amb guardes de ferro menjades pel rovell, i un mirador o finestreta celada per ferros en creu per a on les gents que tenien l'humor macabre podien vore un camp de tombes, tortes i trencades, entre creus i ortigars i mates de cards i uns grans xiprers, l'aguda ombra dels quals, com la sageta d'un rellonge, anava voltejant per tot l'àmbit. [...]
En la part a on el pare de Blasco edificà, no hi havia raïms ni arbres; tot eren coves, amb entradors en rampa i, al fons, la porta i les finestres de l'habitació, amb mates de dompedros i geranis als costats i dalt tàpies, murs de rajoles ben coberts de calç, que es plegaven i ensamblaven al gust de les sendes que creuaven aquells indrets, amb algunes figueres de moro i piteres d'esmolades banyes en les vores de les rampes i fumerals, cònics, ventruts, per on els xics de les rodalies, a l'hora que es prepara el menjar, tiraven pedres que rebotaven en els calderos fondos, espurnejant d'arròs les parets, o fent a trossos els perols o cassoles de fang posades al foc.
Les gents que habitaven aquelles coves eren jornalers, llauradors pobres d'aquells que no tenen labor fixa i que esperen en la plaça del poble, durant les primeres hores del matí, que arribe algú i els done treball, i obrers que en les primeres clarors del dia emprenien el camí de València, amb el saquet del menjar en un puny i la mirada tèrbola de son, i les dones dels quals tots els anys, mentre estan en saó, els donen un fill, augmentant, com si fóra una maledicció, les privacions i treballs de la família.
Blasco havia passat allí, en companyia dels seus pares i de la seua germana, algunes temporades, sobretot durant les vacances. Conegué d'aprop la vida dura i miserable d'aquelles gents. Fon company de jocs i d'incursions dels xics d'allí, que l'esguardaven amb cert respecte i admiració per ser fill dels amos d'aquella casa.
Algunes voltes els portava a ella per a que conegueren de prop totes les seues magnificències. En realitat, no hi havia allí senyals d'opulència. Era una casa amb un pis i una torre al mig, molt alta, que deixava a cada costat una terrassa ombrejada per un parral, des de les quals podia vore's Burjassot, amb els seus carrers arrenglerats i llargs, de pis onejant, com si estigueren contemplats des de la mar, sobre una llanxa, i per damunt dels terrats obscurs dels quals es veia: a un costat, l'església, d'ampla façana i orgullós campanar, més enllà, el castell coronat de merlets, alberg del rei En Martí i la seua esposa quan vingueren a jurar els furs del Regne de València en 1401 i, més tard, assossegat retir d'aquell Joan de Ribera, patriarca d'Antioquia i arquebisbe de València, que expulsà als moriscs valencians, apagant amb aquella torpe decisió l'esplendor de moltes industrioses poblacions; al voltant del castell, la pinada; i en alçar la vista del castell i els arbres, tota la vega valenciana, des de Morvedre a Cullera, tenint València en el centre, amb les arbredes del Túria com a muralles i les cúpules i campanars de les seues esglésies, erguits sobre la caseria densa, i a la dreta l'Albufera, resplendent com un espill, i trenta pobles brillants de calç i la multitud de caseries escampades per l'horta, geometria pintada, amb espurneigs de sèquies, i palpitants boires color d'àmbar, i lentes columnes de foc enroscant-se en el cel, i mil caminets verds, somrosats, paisatge que després havia de descriure Blasco de manera mestrívola en Arròs i Tartana.
A les primeres ratlles de la biografia de Pío Baroja es contà que a Burjassot va redactar pàgines de Vidas sombrías, com ell mateix relata en una antologia seua que va publicar Saturnino Calleja. De Burjassot va sortir camí de la fama. En les Aventuras y mixtificaciones de Silvestre Paradox, on ha complicat bastant l'embolic argumental, i sembla que no puga sortir-ne, un dels personatges va exclamar:
—¡Nos vamos!
—Pero ¿adónde?
—A Burjassot.
També té Burjassot un paper significatiu a les biografies de Blasco Ibànez. Els pares de Blasco tenien casa a Burjassot —eren comerciants a la ciutat de València—, i cada diumenge pujaven a Burjassot, s'hi feien una paella, hi anaven tots tres: els pares i el fill. Una vegada, s'hi va repetir la situació: un diumenge, quasi a migdia, els pares estaven llestos per a fer el dinar, però el fill no apareixia. I no aparegué: va aprofitar aquell dia per a escapar-se de casa, fugar-se a Madrid, on va actuar com a secretari de Fer-nàndez y Gonzalez, fins que a Madrid s'hi va presentar, a fer-se càrrec d'ell, la seua bona mare. És fama que a Burjassot Blasco va escriure algun text primerenc: ¿potser «Caerse desde la cima»» que va publicar en fulletó el Diari de València?
Vicent Andrés Estellés
Detura't a sentir,
cavaller de sagetes,
pensats colors de l'aire
dins reialmes d'ofec.
Enfonsades en llot,
unes sensibles mans
sempre furguen a palps
per trobar roca viva
on dreçar molt dolor
contra malsons del temps.
Que foc de plors davallin
damunt el glaç dels déus.
Després, quan esdevinc
gran senyor de paraules,
vaig donant al meu poble
tot el rogenc esforç.
I en buidar-me de mi,
se m'afinen recances:
eren uns peus petits
i nus en el rompent.
B., 8-IV-1979.
Burjassot, un nom de pólvora,
escrit en lletres de foc.
Jo vull que els morts del meu poble
em facen entre ells un lloc.
Mort encara, veuré encara
una església i un pou.
Mort encara, escoltaré
el goig matiner dels trons.
Mort encara veuré encara
la pujada de Sant Roc.
Mort encara, diré encara
un nom de cendra, el vell nom.
Mort encara, veuré l'alt
campanar de Burjassot.
Ací em pariren i ací estic.
I ací cante i ací faig versos.
Ací veig créixer els meus fills.
Altres indrets de Burjassot: