Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tomba del poeta es troba, girant a mà esquerra després de l'entrada del cementiri, quan puguem prendrem el carrer que ens quedarà a mà dreta fins arribar al de Museros, que ens vindrà horitzontal, la sepultura es troba en la trama 41, fila 2, nínxol 9. en ser-hi al davant serà oportuna la lectura del sonet que el poeta dedicà a la mort i el que glosa la necessitat de crear generacions noves per perpetuar la col·lectivitat. Seguirem amb la lectura dels poemes d'homenatge que li dedicaren Emili Rodríguez-Bernabeu i Marc Granell i acabarem amb la d'una nota de dietari d'Enric Sòria que detalla aspectes del dia del soterrament del poeta.
Vindrà la mort, i jo no seré al llit
Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l'esperaré al replà de l'escala,
entre els parents que han arribat de l'horta,
de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anant-me'n.
Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m'ajudarà, agafant-me d'un braç,
la meua mort, en baixar per l'escala.
S'excusarà per si ha trigat massa;
però és que, abans, ha tingut quatre casos.
Allò que resta són els fills,
multiplicats en fills i fills dels fills,
a través de les generacions,
dels anys,
de les famílies,
llarg fil de sang que es perpetua enllà del temps,
xàrcia seminal,
vidre dolgut que vibra,
arrel inestimable
que sosté l'estendard i sosté l'arbre,
supera el calze i es retroba fondo
en el mirall dels morts, i més encara:
en aigua i aigua i aigua i filament,
en permanent fluència d'afanys.
Homenatge a Vicent Andrés Estellés
Demanàvem pedrega
entre l'ortiga blanca
i el cor buscant la plenitud.
No podíem somriure.
Les llandes rovellades
i la brossa a cabassos
femaven perfectament les punxes.
Escorcollàvem en refugis buits
i pastàvem el fang
il·lusionadament sense adonar-nos...
Era la terra tota com nosaltres mateixos,
feta de remitjons sublims,
eternament desada.
El raval era un rastre de figueres secant-se,
una munió de reptes
i de somnis podrint-se,
apegalós contacte d'un altre món inabastable.
La fona i l'esplendor
de l'amistat i dels presagis
que els cards serenament ens confessaven.
La colla solitària...
Parlàvem un clivellat idioma,
una resseca pell, una paraula
llunyanament vençuda,
una tírria amagada a l'antosta del temps.
Havíem de combregar amb còdols
i amb nosaltres mateixos
per les voreres de l'argila,
entre barrons de pedra,
alletats per l'enveja,
rebutjats per l'ensomni,
estranyats de la terra,
escanyant-nos en l'ànima.
Creixement sense sort
que no vam acceptar de cap manera.
Túmul de Vicent Andrés Estellés
Aquesta rosa és una veu, és una rosa
que va nàixer per ser cant i clau que obrirà
tots els panys i tots els punys que encadenaven
a colps d'oblit i de por, mudes, les goles.
Aquesta veu és un mar una muntanya,
un carrer tot ple de sol on la memòria
es passeja com un vent lliure i salvatge
alçant albes i horitzons a les pupil·les.
Aquest mort ja no és un mort, és una rosa
és una veu, és un carrer, un poble en flames
ple de sol i de dolor, de joia i ànsia
de ser poble ja per sempre, com tu, i viure.
30-11-1993
Vaig al soterrar de Vicent Andrés Estellés. Molta gent, més discreta que en el cas del de Fuster. Josep Guia ens fa firmar un paper ¿de control, de fe d'assistència? a l'Ajuntament de Burjassot. Una manera de passar llista. Estupideses. Conjecture que Guia és un home que es mou a força de símbols i de gestos. Es tracta, llavors, d'un arcaisme. Faig com fan. Un soterrar és, al cap i a la fi, una cerimònia. El públic aplaudeix al pas del fèretre. Em produeix una fluixa sensació de malestar, de coses que no lliguen. Acompanyem el mort xerrant en veu baixa. Procurant, almenys, mantenir com es puga les formes d'un ritual antic i apropiadíssim. Eduard Verger es pregunta si es deuen haver recordat de posar-li les ulleres. En els versos d'Estellés hi ha una pila d'instruccions funeràries, com en els de quasi tots. En tot cas, ell les fa molt explícites. És un tema massa vast, i espinós, per al sarcasme. Ningú no en fa gaire cas, a l'última hora. El fill del forner, que feia versos, diuen unes senyores mentre passa el seguici. Ell ja ho havia previst. Vicent Berenguer em comenta que, al contrari que en el soterrar de Fuster, ací hi ha més dones que homes. Ho dubte, en termes absoluts. Però és cert que en aquest hi ha més dones que en aquell. A Estellés li hauria agradat el detall, i el comentari. Hi ha també molts -moltes- alumnes dels instituts dels voltants. Lectura obligatòria. Estellés ha arribat finalment a la celebritat. La calor que va fent ens despulla a tots una mica, dins d'un ordre. Hi ha joves esveltes i boniques que els ulls golosos del poeta ja no podran gaudir. Versos inescrivibles. Potser elles també ho saben, i se'n dolen.
Altres indrets de Burjassot: