Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta cala, coneguda també com a Bona, està envoltada de pins, sota mateix de l'ermita de Sant Francesc. Té una longitud de 200 metres per 35 d'amplada i, de fa anys, renova la seva condició de Bandera Blava per la qualitat de les aigües. Podem llegir-hi un text de Joaquim Ruyra en què va qualificar aquest tros de costa com de Serena en contraposició de Brava; un fragment d'una carta de Joan Maragall adreçada a Josep Pijoan en què li conta les seves passejades fins a aquesta platja i les lectures que feia aquell estiu de 1906 quan hi datà un poema, el III de "Seguit de les vistes al mar". "L'estol de veles" amb què es clou és, probablement, influència de la Crònica de Muntaner que Maragall llegia i explicava a les seves filles. També hi escauen la lectura de dos poemes, un fragment de l'"Aplec de l'amor", de Joan Ribas i el dedicat per Josep Puig i Llensa a les seves vivències a la cala.
Aviat haguérem de prendre un rumb més forà per remuntar el cap de Tossa, i heu-nos aquí al davant del tros de costa, de les meves amors especials, el qual jo designo amb el nom de Costa serena. És un ribatge que, per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades platgetes. Resti el nom de Costa brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França, i permeti-se'ns el de serena a la que, essent notable per la seva lluminositat i la constant serenor dels seus aires, té de la bravesa l'aspecte pintoresc, però no la malícia. Blanes s'hi arredossa en l'extrem meridional.
La senyorívola Lloret i la vetusta Tossa hi apareixen al bell mig, arrenglerades dins obertures del seu penyaler a faisó de torres guerreres que guarden els indrets esportellats d'una formidable muralla.
Jo aquí vaig omplint-me plàcidament de sensacions tranquil·les: davant de ma finestra, el mar va mudant de colors amb les hores, mentres jo llegeixo el seu Virgili o vaig traduint, a poc a poc, Novalis. Després, cap al tard, me'n vaig amb les nenes a la dolça platgeta de Sant Francesc, ara tota plena d'olor de ginesta; o a l'altra banda, al bosquet de pins tan senzill i auster, a veure morir-hi el dia; i al vespre a casa, llegint i explicant a les tres grans la crònica d'en Muntaner, que les deixa totes meravellades.
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
L'Aplec de l'amor (fragment)
El caminet del Convent
formigueja a mitja tarda
sota la calda del sol
que de la volta davalla
i com delitoses aus
que ran emprenen volada,
surten gussis i llaguts
a tot el llarg de la platja.
La corrua, serpejant,
caminal amunt encanta
com encanta la blavor
de la mar enriallada:
l'una apar erol de fum
de vistoses coloraines,
l'altra un lluminós jardí
d'ufania incomparable
on les barques van volant
com papallons d'ales blanques.
«Cala Bona» divisant,
la delitosa gentada
floreix tota de plaer,
tot son alegres rialles.
D'allà ¡que bella la mar
apetonant els rocatges,
sorollant crètues endins
les carinyoses onades!
D'allà ¡que màgic l'estol
de barquetes enflocades,
processó solemnial
que vers a l'Aplech avança!
Una pitradeta més
i assolim la davallada.
Cala de Sant Francesc
S'endinsa el mar en la deserta cala
ara a l'hivern, com tremolant de fred,
i, en l'ample llit d'arena pulcra, exhala
un lleu sospir en el redós quiet.
La roca, seriosa, s'hi contempla
a banda i banda del seu arc precís:
altars barrocs configurant un temple
que té per volta l'ample cel blavís.
El sol, quan neix, en l'aigua s'acarrera
per fer-li la visita matinal
i hi estén el foc de sa exultant crinera
joiosament, solemne i triomfal;
fa tornar d'or les roques i fulguren
les llumenetes en el blau cristall...
i les petites ones hi murmuren
pures oracions en devessall.
I brilla la pineda que l'emmarca,
i entra l'oreig a dur-hi moviment,
i, a poc a poc, la proa d'una barca
hi dibuixa una ratlla transparent.
El sol, que lentament pel cel camina,
tempera les fiblades d'aire fresc,
i descobreix l'ermita i il·lumina
l'altaret on reposa sant Francesc;
palpa l'aspre terreny, les romegueres,
estepes, farigola i romaní...
i aviva saba de les oliveres
entaforant-se en el fullatge fi.
Reben el seu caliu els lleus pendissos
que formen Santa Bárbara i Sant Joan
amb tots els seus herbeis tremoladissos,
la ginestera i l'arç aspre i punxant.
Hi fa un dolç estiuet, que allà no hi glaça.
L'ametller sotja per llençar el seu crit.
Tot s'hi reclou en admirable traça
i el sol se n' acomiada i ve la nit.
I van naixent estrelles una a una
i l'onada les rep dintre el seu si.
I surt de l'horitzó, grassa, la lluna
i comença a elevar-se i a fer camí.
Llavors la quietud es fa més densa.
Neixen com un misteri les clarors
que es van alçant cap a la volta immensa
enmig de salms, de glòries i llaors.
Aquella pau dolcíssima us invita
amb tendra fantasia a somniar...
I veieu a la porta de l'ermita
sant Francesc que comença a caminar.
A peu descalç arriba arran d'onada,
puja a una roca que l'onada hi bat,
i amb ull serè i amb l'ànima ablamada
s'exalta i diu: "Que Déu sia lloat!"
I va teixint, entre sospirs i bleixos,
un himne al Déu Etern i Creador...
i, a poc a poc, treuen el cap els peixos
embadalits amb el vibrant sermó.
Altres indrets de Blanes: