Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Joaquim Ruyra va néixer a la casa familiar del carrer de Sant Josep de Girona el 27 de setembre de 1858, però la casa pairal era a Blanes i ell, de petit, era conegut com el "noi de can Creus" o Quimet Creus, casa pairal situada al carrer Ample, número 10. La infantesa la va passar entre Blanes i Girona, ja que les dues famílies, Ruyra i Oms, formaven part de l'antiga noblesa de la comarca de la Selva i les dues cases pairals es troben davant per davant del mateix carrer, la casa Oms és la núm. 11 del mateix carrer.
Podem llegir-hi un fragment del Rem de trenta-quatre que narra, després del naufragi de la Santa Rita i la consegüent salvació per un bergantí que venia de Màlaga, l'episodi en què el patró, l'avi Maura i els mariners, inclosa la narradora, Mariananna Saura.
En marxa! — crida l'avi Maura. Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, mes ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rocallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.
El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.
Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.
— Cuiteu! Correu! Ja vénen, ja vénen, els de sa Santa Rita!
—Pepeitta, Ramoneitta !... ¿Ont us fiqueu?
—Qui és, aquell? Ai la mare!, si no en conec d'atro!, si és en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!
— Calla!, no xisclus, beneita !
— Guaita, guaita! Aquell tan lleig és en Saura.
—Oidà!, sí, que té es nas dels Saures!
— Bo d'homo, mireu com li degoten ses llàgrimes !
— Reina!, això entendreix !
— Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...
— A on va ara, aqueix carro? Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria!
— Es que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa Oriola.
—I aquella noa? Malaguanyats peuets! Mireu's-em això!, si això són lliris blancs, fietes ! Prou és coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!
— És filla de Roses, però té sang de pare.
— Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut, noa de Roses! Predica, predica, sa devoció des Vilar!
—Glòria a sa Verge des Vilar
— Visca sa gent de sa Santa Rita!
Les mares aixecaven enlaire llurs infantons.
— Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!
I nosaltres resàvem i ploràvem; sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.
Altres indrets de Blanes: