Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Jardí Marimurtra fou fundat per l'industrial alemany Karl Faust Schmidt (1874-1952) l'any 1921. Dedicat al món empresarial, des de jove conserva l'afició naturalista que el portà a comprar terrenys a Blanes a partir del 1918. En complir 50 anys es dedicà plenament a la formació del jardí botànic. Després de comprar les vinyes i terrenys pertinents, ajudat, entre d'altres, pel botànic Pius Font i Quer (1888-1964), va començar la tasca d'aclimatar plantes exòtiques de tots els continents. El Jardí té més de 200.000 mil plantes de 6.000 mil espècies d'arreu del món, incloent les 150 espècies en perill d'extinció, ja desaparegudes del seu hàbitat original. Al mirador, dedicat a la memòria de l'insigne explorador, naturalista, geògraf i botànic alemany F. W.H.A. von Humboldt (1769-1859), tenint una esplèndida panoràmica dels penya-segats podem llegir el desenllaç de Jacobé de Joaquim Ruyra que podia haver estat concebuda a la vista de les agulles de pedra que sorgeixen de la mar.
La Jacobé, aprofitant el meu descuit, s'és asseguda al cantell del penya-segat, si cau no cau. Està una mica decantada, presentant-me la cara de perfil, i m'esguarda amb un sol ull amb el posat hipòcrita d'una garsa que sotja quelcom. — Toca'm, barruel —borbolleja amb veu fosca—. Marxo cap a la... Havana. Ja estic embarcada. — I veig que es va escorrent; que l'herba, planxada pel seu cos, reïx i s'estufa al seu darrera... que la flotant fullassa d'atzavara sobre la qual té les cames allargassades va cedint vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que suara m'havia servit d'ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu dessota l'abisme bada, com badallant, la seva gola, immensa i ombrívola. I la Jacobé hi cau espantosament, topa amb uns alzinois, que se l'espolsen d'una zumzada i es capbussa en la buidor, avall, avall... Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos s'acampanen a tall de corol·la. Les primes cames hi rossegen al dedins com estams d'un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a obrir-los veig allà baix, al fons, el cadàver immòbil sobre una roca emporprada de vermellenca tinyassa.
De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament... i aquell deix d'ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d'aquell túmul voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants de la tarda d'abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en la seva innocència d'infant, en el bé que m'havia fet... I... té!, morta! El mar juga amb les seves trenes daurades; els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles... mareta del meu cor!... I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu un alè sagrat. Vet allà l'antiga pedra druídica, l'altar carregat amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa s'entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la ressaga s'aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó figurant-me que sóc a la muntanya del Calvari, i que el pi amb què m'abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva dolor i de tot lo que no entenc.
Altres indrets de Blanes: