Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest fragment de "Els vint corders de Blanes", que hi proposem llegir, narra la història de vint corders que són sol·licitats per l'exèrcit en temps del general Espartero pel quarter general instal·lat a Santa Coloma de Farners. Els blanencs hi envien els corders sense entendre el malentès que els militars demanen bens. L'embolic persisteix quan ja són davant el general i aquest diu que diumenge faran una gran festa, un excel·lent ranxo amb els corders de Blanes, després de ser degollats i cuits. Un cop sabuda la nova que els espera, alcalde i blanencs volen demanar clemència al general i així li ho manifesten, primer l'alcalde i, després, les víctimes potencials de semblant escabetxada.
Els vint corders de Blanes (fragment)
El primer cridat fou l'alcalde. Entrà a l'audiència traspostat, emocionat, suant d'angúnia i, després de moltes reverències, abordà la qüestió dels corders, implorant, amb llàgrimes als ulls, que els fos perdonada la vida. Al principi el general no va entendre, ni poc ni molt, de què s'exclamava aquell home. Després ho anà capint, però no s'ho va creure. Ca! Aquells conceptes eren tan estranys, tan ridículs! Apilotà les celles, redoblà l'atenció escolta que escoltaràs... I sí, ja no podia dubtar-ho: el perorant li demanava patèticament que renunciés a matar els corderos de Blanes, argüint que, alguns, eren honrats pares de família; que cap cristià no podia menjar d'aquella mena de carn... Disbarats sobre disbarats! I en veure que qui els emetia s'anava exaltant més i més, no pogué menys de creure que se les havia amb un boig i temé àdhuc una escomesa; engrapà dissimuladament el revòlver, reculà dos passos i esguardà d'ací d'allà cercant auxili.
En aquell moment, els vint corders, que havien sentit la desesperada peroració de llur alcalde, tots fora de seny, esblanqueïts i enllagrimats, feren irrupció a la sala, proferint gemegosos crits de "pietat, pietat!... clemència!", i es llançaren de genolls davant del general, recitant a una veu la lliçó que els havia ensenyat en Samarugues:
—Somos los corderos de Blanes.
Aleshores el general va comprendre sobtadament el quid pro quo i es sentí dominat d'una passió de riure tan forta, que no trobà maneres de reprimir-la. Hagué d'asseure's a desbotar-ne les ratxades; i quan n'acabava d'esbravar una, una altra l'escometia. Va tapar-se la cara amb les mans. Plorava, esbufegava... El seu ventre atrontollava la taula. Mes, enmig d'aquesta rauxa riolera, representant-se-li, de cop i volta, al magí la injúria monstruosa que, per a ell i les seves tropes, implicaven les suposicions d'aquella gent, s'encengué d'enuig. Calia renyar-los asprament, calia castigar-los. I no s'hi pensà gaire, Va alçar-se, ja revestit d'un aire sever, i va dir-los amb èmfasi: — Ustedes han venido a insultarme. Ustedes han inferido a mis pundonorosos soldados una injuria imperdonable. Merecen realmente la muerte, merecen garrote vil, mere...
No pogué acabar la paraula. Una nova onada d'hilaritat va pegar-li batzegades al ventre, va pujar-li a la gola i va embotir-li ridículament les galtes, Maldà per ofegar-la. Impossible! Per més greu que li sabés, després de fer unes quantes ganyotes, hagué d'engegar-la. Una rialla... un gest de gravetat, una altra rialla...
Estava perdut. Calia posar fi a una situació que comprometia en tanta de manera la seva dignitat. Féu amb el braç un ample moviment de repulsió, i, entre mal reprimides convulsions que li segmentaven les paraules i li esquerdaven la veu, va dir mig en català:
— Fora d'aquí, birgants ! Vatxin-se'n a Blanes ! Aprisa, a Blanes!
Els altres no s'ho feren dir tres vegades. Què més volien!
Altres indrets de Blanes: