Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sa Palomera és una gran roca endinsada en el mar i que separa la badia de Blanes al nord de la platja de s'Abanell. Al capdamunt hi ha un mirador que permet abraçar amb la vista del delta de la Tordera al sud, a la punta de Santa Anna, al nord. El nom li ve, segons la versió més probable del terme paloma. Una paloma és una corda de la barca que serveix per facilitar la maniobra de treure-la de l'aigua. Com que abans les barques, quan arribaven de pescar, les treien de l'aigua i les deixaven a la sorra prop d'aquesta roca, que feia com de port natural, de la paloma de les barques en va poder esdevenir el nom de Sa Palomera. A l'itsme de sorra que la uneix amb la costa, s'hi ha ubicat un arc metàl·lic amb forma de "V" invertida que esdevé un símbol de porta i benvinguda a la Costa Brava. Serà oportú llegir-hi el poema que Joaquim Ruyra va dedicar a cantar el mar de Blanes i un text de Jaume Reixach que desgrana les diferents simbologies de la roca per aquells que han nascut i crescut a Blanes.
El mar de Blanes
(Marechiare)
Quan s'aixeca la lluna al mar de Blanes,
el peix juga amb la llum sobre les ones
i brillen en les aigües llunyedanes,
com ales de querubs, les blanques lones.
Quan s'aixeca la lluna al mar de Blanes.
Al mar de Blanes mira ma finestra
i mon amor s'hi posa llargues hores.
Mai he sentit sonar més grata orquestra
que la que fan les ones cantadores
del mar de Blanes sota ma finestra.
¿Qui cantarà la llum de les estrelles,
veient les ballarumes lluminoses,
que fa néixer la lluna en les nits belles
al damunt de les aigües bellugoses?
Qui cantarà la llum de les estrelles?
Vine, que l'aire és dolç i la mar calma.
Unim les nostres veus, amiga mia,
i ressonin al lluny de balma en balma,
cantant del nostre mar la poesia.
Vine, que l'aire és dolç i la mar calma.
Illa rocosa, península granítica... Blanes, poble marítim, té un braç permanentment ficat a l'aigua, un braç fornit, de pescador, un braç ben ossat i musculat: Sa Palomera.
Aquesta roca entranyable no ha estat mai —estranyament— niu de gavines. En canvi, ha estat sempre el paradís dels infants.
Els fills de Blanes hem crescut a lloms de Sa Palomera. Ha estat l'escenari de les nostres fantasies d'al·lots nascuts a vora mar. Adés era el vaixell pirata a punt del salpar, adés era l'illa del tresor. I, sempre, sempre, la joia pura de la diversió innocent. A vora mar.
Quan apreníem de nedar, Sa Palomera era la fita, la prova de foc, la revàlida. Ningú no podia dir «ja sé nadar», si no era capaç d'anar de la platja fins al canó, sens defallir. El mar té la se va litúrgia i aquest ritual era el baptisme del nedador novici. El retorn (del canó a la platja) resultava sempre més fàcil, car hom havia augmentat la confiança en si mateix. Talment un sagrament, aquest baptisme d'aigua salada —del qual Sa Palomera era la pica— imprimia caràcter.
I vingué la primera canya de pescar: cap a Sa Palomera.
I la primera jodriola, robada a les aigües amb crits d'alegria: a Sa Palomera.
I el primer grapat de musclos i les primeres esgarrinxades de roca que no s'infectaven; la mar, el iode i el salnitre, les guarien: a Sa Palomera.
I, com que tot arriba, també arribà el primer petó i la primera declaració d'amor: a Sa Palomera.
¿Qui no la recorda, la primera declaració d'amor? Fou —segur que sí— a Sa Palomera. Era hora foscant. El sol s'havia amagat darrera el Montseny. La nit avançava a poc a poc i s'instal·lava a la vila com una vídua endolada. I la mar, sense quasi adonar-te'n, bressolava, amb el clapoteig de les onades, les teves paraules tremoloses. Ai, Déu! La primera declaració d'amor, a trenc d'adolescència, és inevitablement la menys seriosa i la més autèntica. Dura poc en el temps i l'espai, però resta eterna a la memòria.
Sa Palomera és un animal mitològic. Vull dir que té una mitologia pròpia. De nit, per exemple, a contraclaror de la lluna, pren la silueta d'un lleó que reposa. Hom pot destriar perfectament el front altiu i l'espessa crinera, ben pentinada. És el «Ca Cerber» que guarda el Portal de la Costa Brava. En aquest cas, és ben clar, es tracta d'un lleó. La funció, tanmateix, és la del ca: vigilància. Imposa, així mateix, un cert respecte en la qüestió dels límits geogràfics. De Sa Palomera cap a Barcelona, les llargues platges i els sorralls del Maresme. De Sa Palomera cap a França, els roquissars espadats i les cales silencioses. Dos paisatges absolutament diferents que Sa Palomera —sentinella gelós com un lleó—, vigila i destria.
Altres indrets de Blanes: