Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El final de l'ala esquerra de l'edifici modernista de 1910, el lateral del qual dóna al carrer l'ocupava el Saló Lila. Al sostre una decoració pictòrica que contenia uns lliris donaven nom a la sala. Al centre una escala que pujava a les habitacions, ara traslladada a la porta d'accés principal a causa de les obres de remodelació fetes ja a principis del segle XXI. L'espai l'ocupa avui un ampli, modern i lluminós menjador. És aquí on podem llegir la reconstrucció que Maria Gorgues fa de la vida que hi duia l'escriptora i un fragment de Digues que m'estimes encara que sigui mentida, llibre escrit en bona part aquí en l'estada que, ja malalta, Montserrat Roig hi féu la tardor de 1990. Una dècada abans el 1979, en una primera estada hi va redactar part de L'hora violeta.
Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, et deixes anar, et falta alè i t'imagines que ets una gossa que treu la llengua tota xopa de suor, sabent que no s'arriba al final de la cursa, no tens gaire fe en el teu talent, no vols que t'afalaguin, et suïcidaries davant una mala crítica... t'aniries a emborratxar de gust, esnifaries una ratlleta de coca de la bona, convidaries a sopar la veïna per seduir-la. Has llegit que tornes a viure a través de la literatura i endevines que això no es sinó un consol, i ben ximple, i anotes que, volent viure, és la vida que se t'escapa... Descobreixes que no podem captar el temps en la seva puresa i, tot d'una, el delit de captar el temps en tota la seva puresa t'ha atrapat. Barrines que la lògica de la realitat quotidiana és una enganyifa, però que no en tenim d'altra que ens serveixi per a construir el somni. I, aleshores, tornem-hi. Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin...
Passen els anys i cada vegada tires una pedra al pou en lloc de fer volar les paraules. No podem entendrir les estrelles, com diria el mestre Flaubert. Però repetim que l'ofici d'escriure no és pas més dur que el de metge, del metge de debò que perd el son darrere un diagnòstic incomprensible. Falsament humils, els escriptors/escriptores anunciem que els científics sí que són intuïtius, ells s'han cremat les celles per a resoldre el gran enigma. El sofriment dels escriptors/escriptores no és pas mes estètic perquè el cuinem amb metàfores. Hi ha les catedrals gòtiques fosques, uterines, imponents. Però també hi ha llum a l'arquitectura; s'escapa pels vitralls altíssims, s'escola entre les columnes de les mesquites. La foscor persegueix la llum i la llum busca la foscor.
El Saló Lila
L'antiga màquina d'escriure de la primera època ha estat substituïda per l'ordinador i encara és més fàcil moure's pel balneari. És fora de temporada. Montserrat Roig ocupa el saló lila, una peca de la planta baixa amb tres bandes de finestrals, miralls ovalats i una sanefa estucada al sostre. L'escriptora s'hi instal·la fins a l'hora de dinar o fins que la son la fa fora. La Montserrat veu el jardí i el carrer del poble, i el saló lila es converteix en un altre univers tancat, en una nova geografia literària. D'aquest fragment de balneari en fa un món interior, a la manera de Le coté jardin de Michel Leiris que té fixat a les seves notes. El miracle del modernisme que, reconeix, va viure amb indiferència a l'Eixample on va néixer, li retorna ara en les corbes dels miralls i en el dibuix de les baranes de l'escala que porta al saló lila.
"En la pica de la font / neda una rosa vermella...". No sap perquè, però el començament del poema Romança sense paraules de Joan Maragall li ve a la memòria mentre es balanceja al sol d'octubre. L'escriptora seu al trapezi de fusta del jardí. És un trapezi de dues cadires amb respatllers alts, una rèplica del dels anys vint on es gronxaven les nenes de la fotografia. El ritme li recorda quan recitava versos, quan volia fer d'actriu... Pensa en el títol pel nou llibre. L'amic Josep M. Castellet li suggeria una frase de pel·lícula. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. L'altre seient del gronxador es buit.
Altres indrets de Caldes de Malavella: