Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta església troba mencionada ja l'any 1058. És un edifici de planta basilical amb tres naus separades per grans pilars quadrats que sostenen sis grans arcades i amb quatre capelles laterals. La part de l'absis (la més antiga) està construïda amb pedra volcànica (presumiblement de les antigues Termes Romanes). La façana principal està esgrafiada i s'hi ha utilitzat pedra nummulítica de Girona. El campanar ha sigut modificat igual que l'església, sotmesa a diferents reformes al llarg dels segles. Les capelles laterals i la façana principal són fruit de reformes del segle XVIII. Situats davant de l'església podem llegir dos fragments de les memòries de Joaquim Carbó que tracten del seu arrelament a la vila, i un d'El fill de l'italià, de Rafael Nadal.
El mossèn va anar a trobar-la al safareig. La Joana era una feligresa complidora, de missa cada diumenge, però no era una devota de les que sempre rondaven l'ecònom del poble. Per això, la visita la va agafar de sorpresa i es va sobresaltar.
Mossèn Massaguer ho va aprofitar per interrogar-la.
-Què hi feies ahir, al camí de can Riera? Què se t'hi ha perdut, a Vidreres?
La Joana va reaccionar amb rapidesa.
-Havia quedat amb una cosidora, volia que repassés unes peces de roba que rento als soldats italians.
-N'hi ha massa, de soldats rondant pertot arreu.
Al mossèn li feia pudor la boca. La Joana es va tirar enrere, però ell li va tornar a acostar la cara i li va tirar una bafarada agra, molt desagradable:
-Aquests mariners són una plaga, tot el poble n'és ple. També el camí de Vidreres.
Portava una sotana plena de llànties, amb un rest de botons des del coll fins als peus, que portava descordat fins a mitja pitrera. Dues taques de sal a les aixelles i una altra a l'esquena delataven que suava com una euga després de llaurar tot un camp de cinc vessanes. Tot ell feia pudor de ranci, semblava que mai no hagués passat ni una mica d'aire al voltant d'aquell home, que la mirava amb cara d'emprenyat.
-Si has de tornar a sortir de casa, serà millor que t'acompanyi alguna dona del poble.
I quan va arribar l'hora del meu naixement, la mare es va refugiar a Caldes de Malavella, a casa els seus pares —l'àvia Ramona, mestressa de casa, i l'avi Josep, paleta—, on també vivien la tieta Felicitat i l'oncle Alfons. Sembla que la meva arribada en aquest món no va portar gaires problemes i que la cosa va rutllar be gràcies als serveis de la llevadora del poble, que ja era la mare d'un infant que anys a venir seria el mestre Ferrer, fundador i primer director de l'Orquestra Meravella. El meu naixement, però, no va portar la pau amb la família de Barcelona, al contrari, perquè l'àvia Pietat, que ja he dit que també era llevadora, es va indignar perquè n'havien prescindit a l'hora del part.
El cas és que el fred ens va fer fora de Gràcia abans que jo hi pogués establir lligams o records. Els primers que tinc, i no gaire precisos, corresponen a la vida que fèiem al carrer de Dènia, entre Marià Cubí i Laforja, a tocar de la plaça de Cardona. Un món, el meu món d'infant que, per culpa o, més aviat gràcies a la guerra civil, es va traslladar ben aviat a Caldes de Malavella, no a la casa del poble on vaig néixer sinó a la de planta baixa que l'avi Josep, el paleta, va construir als afores, a la carretera de Llagostera. Hi vaig passar bona part de la guerra a partir de la incorporació del pare. I això em va permetre viure gairebé la major part del temps en plena llibertat i a l'aire lliure entre els cinc i els set anys.
El dia que els nacionals van alliberar Caldes, segons ells, o que els feixistes ens van ocupar, que dèiem nosaltres, ens estàvem a la cuina, contra la paret, embolicats en matalassos per si queia alguna bomba capaç d'ensorrar la casa. L'avi sempre portava a la butxaca de l'armilla un tronquet molt dur que es posava entre les dents per evitar que una explosió li rebentés els timpans. De sobte, la porta es va obrir d'una empenta i va aparèixer un soldat italià armat fins a les dents que va escorcollar la casa buscant homes en edat militar, no fos cas que amaguéssim algun fugitiu. Aviat ens va deixar estar perquè ni l'avi, ni un cosí que tenia quatre o cinc anys més que jo, ni jo mateix, que encara no n'havia complert set, no oferíem el perfil adequat.
Si durant la guerra civil les instal·lacions del Vichy Català van servir d'hospital per als soldats republicans malalts i ferits, més endavant, en plena guerra mundial, igual que els balnearis Prats i Soler —aquest últim enderrocat ja fa uns anys—, van acollir refugiats de procedències ben diverses. Primer van ser francesos, anglesos i canadencs -algun d'ells, jueu, per més que ho dissimulés- supervivents d'un vaixell enfonsat a tocar la Costa Brava. La relació entre aquells refugiats, la majoria gent de carrera i civilitzada, i la gent del poble va ser molt cordial. Per fer esport, ells mateixos van construir en un camp obert la primera pista de bàsquet que hi va haver al poble, i moltes noies es van fer la il·lusió que algun dia canviarien els aires de La Selva per París, Liverpool o Toronto, però no es va produir cap aparellament definitiu. Sempre que intento evocar aquella època recordo una tarda d'estiu, a entrada de fosc, quan, a la sortida del cinema dels diumenges a la tarda, la tieta i jo entràvem al Casino habilitat com a sala de ball. Era l'hora de plegar i una d'aquelles refugiades, una noia que tothom sabia que era jueva, amb una copa de xampany a la mà, s'agafava al braç del seu ballador, un jove que al cap dels anys seria empresari d'un parell de sales de festa de la Plaça Reial barcelonina, i demanava a l'orquestrina —Els Jadris, potser? — que no plegués: "Otrro tango, porr fa-vorrrr".
Ben aviat, quan es va capgirar el sentit de la guerra i l'EJE —Alemanya, Itàlia i Japó— va anar de capa caiguda, els supervivents que van omplir els balnearis —tots homes— van ser italians, uns mariners que no deixaven res per verd i que haurien perseguit una escombra si hagués portat faldilles. Quan algú va recórrer a la Guàrdia Civil perquè actués contra l'espagueti que empaitava una muller melindrosa que es deixava estimar, el sergent li va recomanar que, si l'enxampava in fraganti, li fes una cara nova, cosa que va indignar el marit ofès que creia que la pròpia era massa bonica. L'altre, llavors, li va replicar: "¡Amigo, los cuernos adornan!", una frase que va fer les delícies del poble ja que el bocamoll del marit no es va estar d'explicar-ho a tothom que el volia escoltar.
Altres indrets de Caldes de Malavella: