Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta és una cala d'uns 450 metres de llargada i un 10% de pendent. Està delimitada per la Punta de Llevant i per les roques d'Es Canó. Les roques d'Es Canó formen un petit golf que serveix de refugi quan bufa el garbí o llebeig. Aquest espai és conegut amb el nom d'Es Racó de Garbí. És on comença la corba que forma la platja de Santa Cristina que acaba al Racó de Llevant, sota uns penyals plens de pins. Enfilant el camí que porta a la platja, anirem a parar a l'ermita de Santa Cristina. De la cala estant serà un bon lloc per llegir diferents fragments de Joaquim Ruyra sobre la singularitat del lloc, un text de Ferran Agulló que descriu l'arribada de la processó i un poema de to avantguardista de Carles Sindreu.
I, ja que he parlat de les nostres platges, no vull deixar de fer menció de la de Santa Cristina, que és la perla de totes elles. El seu pendís és tan suau, les seves arenes, tan fines, les flors, que hi creixen, tan extraordinàries, la vegetació que l'enronda, tan ufanosa, i el mar que la banya tan manyac, que tota, ella respira una mena d'idealisme femení. Res més escaient que assignar-li per patrona una nobilíssima i santa Vergeta. Abans de descobrir la seva capella, ja sentim que la naturalesa la demana. I quan ens agenollem per collir els lliris blancs, indígenes i característics d'aquella platja, el nostre cor es complau a dedicar la genuflexió a una puresa més adorable que la material dels lliris mateixos.
A la platja de Santa Cristina, hi havíem fet excursions delicioses algunes tardes d'estiu. Allí, mentre la dida i el mariner que solia acompanyar-nos amb el gussi coïen el sopar en fogons improvisats amb quatre pedres, la Jacobé i jo gambejàvem descalços per les maresmes, cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per l'oratge. Mai no n'he menjades de més gustoses. I quan, tot forfollejant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona, esvalotada, esquitxant-nos de xarbots, quins xiscles i quina tabola! Encara em sembla que veig com la Jacobé, de quatre grapes damunt de la roca, alzinava esverada el seu caparró ornat amb lliris de platja, tot ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i de la consternació a la còmica hilaritat.
— ¿Que et creies estar en sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena avall que em fa unes pessigolles!... I tu sembles un mico remullat.
Rèiem per les butxaques, i ja el sopar estava llest i les tovalles esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la dida cridant-nos.
És l'hora de l'alba. El sol va alçant-se sobre el mar, que es daura, darrera el massiu esquerp del Cap de Tossa, i el mar batega com un monstre que desperta d'un somni tranquil, corrent per les lleus onades extremituds del dia, de la vida...
Els vogadors, rems enlaire, són a les barques: la processó hi puja, i relliscant pels varadors enseuats, són llançades al mar entre onades d'espumes i ruixades que brillen al raig primer del sol com gotes d'or. Cauen els rems a l'aigua, s'arma el timó, i allà van les barques fendint les ones al cop dels rems, que es torcen a l'esforç dels braços fornits que vibren com cordes tensades. L'estranya processó avança mar endins; la cobla, escampada per les barques, toca com pot i s'alça al cel una pregària, mentre el sol escampa ruixats d'or sobre la mar blava.
Maris Stella!
Stella Matutina!
Els tripulants de les barques han obirat l'ermita de la Mare-de-Déu de Gràcia, que corona una coma riolera:
Salve Maria!
Maris Stella!
L'himne puja majestuosament cap al cel: la pregària arriba directament a la Mare-de-Déu, a la Gràcia infinita. Es un moment de sublim religiositat, de bellesa inenarrable! Mar, costa, sol, muntanyes, valls, arbres i flors, els ocells en l'aire, els peixos en el fons del mar, semblen suspesos d'aquella pregària:
Salve, Maria!
Maris Stella!
Els vogadors alcen els rems enlaire, com presentant-los a la Verge; el capellà dóna la benedicció; els llavis resen, els músics toquen... el mar és cobert d'un estol de naus... la processó vira cap a terra...
A la platja de Santa Cristina, tot és bullici i alegria. Les veles, a tall de tendes, la cobreixen; hi formiguegen homes i dones i criatures; flamegen els focs per a coure la minestra; aquí atraca un llagut; allà fondeja una balandra; un bot i un altre i cent, són hissats sorra amunt... La gent corre i riu i salta, o s'enfila per la pineda que volta l'ermita o s'embadaleix, sota el pi centenari de l'era que ombrejaria una sardana de cent parelles, contemplant l'espectacle encisador d'aquella costa sense parió en totes les costes de la mar...
La processó ve de llevant: tothom s'avança a trenc d'aigua. Les barques de la processó es posen en filera: va a començar la regata. Fet el senyal, cent rems cauen alhora dintre l'aigua, esquitxant als passatgers. Els amples dorsos s'arquegen, els braços nervuts es contrauen, les pales del rem colpegen l'ona frenèticament. Les barques semblen alcions immensos batent sobre el mar llurs amples ales...
No és una regata com la de canoes de club: és una lluita fera, primitiva, curta, que infla les venes i enrogeix als vogadors, que amenaça amb fer-los estellar els pits i els fronts... Les barques volen...
— Guanya Sant Telm!
— Avança la Santa Maria!
— Ara passa Sant Antoni!
—Apreta...
—Apa! Va...!
— Visca!
— Que ens guanyen!
—Fort!
L'alè és sospès davant d'aquella lluita de llops de mar... Romp un aplaudiment que agafa tota la platja... la quilla vencedora ha tocat la sorra. Visca!
Salten obrers i obreres, músics i capellà, vogadors i autoritats, prohoms i banderes. La processó passa, fadigosament, la platja: després s'enfila per un corriol, coma amunt, entre alzines i pins... En l'ombradissa d'una font canta encara un rossinyol amorós. Les velles banderes roges, verdes, carmesines, fan bo de veure, entre els arbres. La custòdia que guarda la relíquia santa, brilla com un altre sol. Les campanes tritllegen alegrement... la gentada segueix la processó. El mar canta un himne etern, les roques treuen foc, la sorra crema, les assutzenes exhalen llur flaire dolç...
Santa Cristina
Margarida
Rosada i concreta
Davant de la mar
Amb la pell
Del palmell
Esblanqueïda
De tant clenxinar
(Margarida!)
El cabell
Blau i fi
De la mar
Ara estesa damunt el sorral
Els braços en creu —ombra estreta—
Han plorat els teus ulls
Sobre el verd del mallot
—Els teus ulls de color violeta...—
Altres indrets de Lloret de Mar: