Can Sec

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: El llumí i altres narracions , 1980

He tractat altres vegades —a Bearn, per exemple— el miratge de les genealogies, que, més que dels fets il·lustres, solen esser filies de la distancia, en les seves dobles dimensions d'espai i temps. El temps va formant les genealogies, com forma els vins. Els avantpassats havien viscut devers cinc-cents anys —una quarta part de l'Era Cristiana— intentant de consolidar la casa pairal, que es feia i es desfeia fluctuant contínuament.

Els orígens eren obscurs. Sembla que abans de 1484 —consta a l'arxiu de la família— els vells apareixien ja a les seves salvatges terres de Tofla i allà, a quatre-cents metres d'altitud, entre precipicis i núvols, s'estigueren fins fa poc. Però per a conservar unes terres que aleshores conferien, més que riquesa, ja que el país era pobre, decència i poder, no quedava altra solució que fer hereu, sacrificant sempre les branques segones que es confonien altra volta amb el poble innominat, del qual segurament procedien. Més d'una vegada es donà el cas, segons diuen, que descendents d'aquestes branques que havien sortit de Tofla com a senyors, hi tornassin a entrar com a arrendataris o com a simples jornalers sense recordar ningú que duien la mateixa sang, ja que, en perdre les finques era costum perdre també el genitiu de procedència, que amb un criteri més realista que el d'avui, no es concebia deslligat del domini efectiu.

Consta que aquelles terres, com moltes, havien estat comprades a la Mitra, encara que després algú hagi intentat de donar-los un origen més enlairat. Això darrer va esser corrent al segle XVIII, que era com ha dit no sé qui, «el segle de l'estufera». Moltes de famílies s'inventaren llavors nissagues fantàstiques i construïren cases, tant a Ciutat com a la ruralia, que eren vertaders palaus, alguns dels quals encara subsisteixen.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: El llumí i altres narracions , 1980

Les possessions realment antigues resulten més modestes. Ca'n Sec de Tofla, avui, allò a què més s'assembla és a una boual o a un munt de pedres. Jo sols hi havia estat una vegada en la vida quan tenia vuit anys. Recordava un casal gran enfilat damunt uns roquissars inexpugnables, veïnat de la Penya de Ca'n Jeroni que guaita dins Binissalem i forma part de la finca; recordava quadres tenebrosos i un oratori del qual conserv la clau, excavat dins la gruixa dels murs i un aljub del temps dels moros. Tot engrandit per la perspectiva del temps.

Quan ara hi he tornat, una volta que el cosí Antoni Armengol i Villalonga ha venut la propietat poc abans de morir, tot s'ha fet petit de cop. Ja en distingir el casal des del camí m'havia semblat veure una barraca. En arribar-hi he comprès que des de baix sols n'havia vist la meitat, perquè l'ala que dóna al migdia dita de Ca'n Jeroni, no es descobreix fins que hi són a damunt. Les portes eren tancades, encara que amb la clau al pany. Un bestiar salvatge anava a lloure, barrejats muls i ovelles. Un canet menut, en veure'ns, ha començat a amenaçar-nos, mort de por.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: El llumí i altres narracions , 1980

Just posar els peus dins l'antre abandonat, dos conills aparegueren i desaparegueren com exhalacions. El vent havia tret de polleguera la porta que donava al corral on un gran munt d'escombraries m'impedí l'entrada. Vaig muntar per una escala que sempre havia estat fosca però que ara, de cop, era inexplicablement lluminosa. A un revolt, un raig de sol em ferí als ulls: tot el mur d'una cambra se n'havia vengut a baix i taponava l'entrada del corral, on floria una vegetació disbaratada. L'heura envaïa l'habitació, convertida ara en galeria descoberta, i s'enfilava per la capçalera d'un llit tort, del qual botaren un manat de rates. Una habitació menys, vaig pensar. Però al fons d'un passadís, com a cop de vareta màgica, n'havia sorgida una altra: una mitjanada prima s'havia esbucat en part i deixava veure una quadreta insospitada on instintivament vaig cercar un home penjat a les bigues. No n'hi havia cap, però després vaig saber que seixanta anys enrere hi havia mort un tísic.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: La "Virreyna" , 1969

Dona Antonina, vora una llumenera d'oli, estava molt ocupada brodant uns ornaments per l'església de Biniagual. A fora es destriava encara el vast panorama que es descobreix des de les cases de can Sec de Tofla i que a través de la pluja cobrava una bellesa inusitada: a llevant el Puig de Santa Magdalena i cap al nord la vall per on, entre el castell d'Alaró i el Puig de l'Alcadena, passà Jaume el Conqueridor amb motiu de la seva primera sortida contra els moros refugiats a l'interior de l'illa.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: La "Virreyna" , 1969

La idea fixa dels de can Sec, especialment pel que respecta al canonge negre, era tornar a unificar la casa. En Bielet estava destinat a realitzar aquesta missió. Era l'hereu i si importava (perquè prou que se n'adonava el sacerdot que na Margalideta, "aquell encant de nina", no podia agradar gaire), s'havia de sacrificar per la casa. A part de les creències religioses, era per això que don Gabriel no perdonaria mai al nebot les seves relacions amb una dona pública. En Biel havia d'encarnar la perfecció: "Primer mort que pervertit". Així el volia el canonge, que l'estimava més que res d'aquest món i que hauria fet d'ell un heroi i, en cas necessari, un màrtir de la fe.

Però aquesta fe, més que en Déu, que és etern, semblava situar-la l'oncle en allò que és contingent i efímer, en allò que ha de morir sense remei: en unes muntanyes de la serra de Mallorca o més exactament en un nom que, com el de Bearn, constava de cinc lletres: s'havia de salvar per damunt de tot l'estructura del mot aràbic de Tofla, vinculada en un sol llinatge, és a dir, en una paraula.

Pura màgia. Les paraules són màgia i mercès a elles Déu creà l'univers. Al llumeneret blau de la rondalla mallorquina, al llumeneret que sempre és lluny, no s'hi pot arribar perquè aleshores ja seria prop, cosa que aniria contra la seva mateixa substància; però, no arribant-hi, tenia sempre la seguretat que és lluny, és a dir, que existeix. I amb aquesta seguretat, amb aquesta fe volgué viure i morir don Gabriel Villalonga de Tofla i Muntaner, beneficiat de la Seu, defensor de Copèrnic i inventor d'un automòbil de fusta que aconseguí caminar quatre canes dins la clastra, allà pel temps de la Reina Governadora.

Autor: nocontent
Obra: Camí de Tofla , 2010

L'Hispano-Suïssa, bon punt va haver deixat enrere la vila de Lloseta, enfilà l'empinadíssim camí de Can Sec, ubicat al mateix cor del territori de Tofla. La costa pedregosa serpentejava i s'abocava sobtadament al cim del turó, allí on, d'improvís, s'ajeia, mandrós, el crepuscle i envaïa d'ombres fressoses l'indret broix. Rere el cotxe surava la persistent remor d'una polseguera neguitosa que recordava al vell lleó liberal els anys de la seva joventut. De sobte el seu esguard va anar a trobar els lledoners que protegien el casal de la fúria intermitent de la tramuntana. I fou llavors que es refermà en la idea que els records que deixen cicatrius inesborrables a l'ànima mai no volen ser silenciats.

Sense adonar-se'n, doncs, es trobà al bell enmig de la clastra empedrada de Can Sec, escomès per innúmers solcs de llum lletosa i la lluor decadent dels dolls d'aigües cascadejants. L'Hispano-Suïssa s'aturà su-ran la fontana que presidia l'espai guarnit per la isarda tendresa de rosers d'enfilar, altíssims. Sol·licità l'ajut d'en Martel per saltar a terra. Davant els seus ulls lluents es representà la mateixa cerimònia de cada any per les mateixes dates. Cap canvi, cap sorpresa, cap sobresalt, i alhora tot radicalment distint. Aleshores feia tres mesades cosseres que havia abandonat el Moll. Havia passat la tardor a la capital del Raiguer i ara, passat Reis, es traslladava a Tofla amb la intenció de brufar amb la família i els amics de l'ànima el seu vuitantè aniversari. [...]

En Martel, somrient, s'apropà a l'Hispano-Suïssa, descarregà l'equipatge del senyor de Tofla i anà, sota la pluja, cap a la porxada. El casal de Can Sec, orientat vers el migjorn, romania immers en una silent immobilitat de segles, com embadalit. L'indret semblava flotar, irreal, entre secrets, brolls i murmuris esmicolats. Fins i tot el temps esdevenia quelcom estàtic i l'entorn una mena de complanta intemporal. En Dídac Moragues evocà la vida consumida, la desfilada erràtica dels anys anats de puntetes, sense estridències, les estrelles parpellejants que penjaven de les nits altes i la remor de la font sota la incertesa de crepuscles abrandats. Resseguí la blanca façana i l'envaí l'estranya sensació que el casal només tenia vida en el passat. Pensà que les seves nits bel·licoses se li escolaven a l'ensems que les seves albes llumejants, testimoni inequívoc del pas de les hores. Res no en quedava per penyora. Ho sabia.

Autor: nocontent
Obra: Camí de Tofla , 2010

El casal de Can Sec s'alça a una cinquantena de metres per sota del capcurucull del turó de la Senyora. En un passat remot, abans de la darrera partició, devers una data que es perd enllà de la fosca del temps, Can Negret, Can Jeroni Vell, Can Jeroni Nou i Can Sec conformaven una sola unitat territorial i patrimonial. El casal de Can Sec, d'un blanc immaculat, adés per la seva personalitat, adés per la seva privilegiada situació, orientat vers el migjorn, sempre presidí la immensa possessió i esdevingué el cor i l'ànima del territori de Tofla. L'arxiu encara ara s'ubicava a Can Sec, també la capella i la galeria dels retrats dels senyors de Tofla, l'un a la vora de l'altre, a banda i banda de l'interminable passadís de la planta noble, ordenats cronològicament. A ell li pertoca la dolorosíssima missió de penjar el de sa muller just a la vora del de son pare, en Gabriel de Tofla.

El casal disposava de catorze estances. Fou remodelat al llarg dels segles XVI-XVII i queda configurat per tres cossos amb planta en forma de U que enrevoltaven una clastra orientada cap al nord, amb mirada panoràmica a la serra de Tramuntana i al puig de s'Alcadena. Tres plantes, baixa, noble o primera i porxos. Tres grans obertures a la façana noble sobre l'ample portal amb un arc de mig punt. Aquesta planta donava accés al vestíbul, amb un arc d'ansa de paner, i a la clastra empedrada per còdols faixats amb figures quadrangulars. Les parets de la façana principal eren referides de blanc. A l'altura del porxo, mirant la clastra de darrere, que presentava una galeria porticada amb columnes poligonals, vetllava un rellotge de sol que comptava les hores en silenci. Tenia coberta a doble vessant de teula àrab. L'escala que menava a la planta noble era conformada per graons de test mallorquí i estava protegida per un arrambador de ferro forjat amb poms daurats a cada replà.