Font de Randa

Autor: Maria Antònia Salvà i Ripoll
Obra: Cel d'horabaixa , 1981
Pàgines: 70-71

Oh font de Randa!

 

Oh font de Randa amb molsa i penjarelles

que eres el més poètic dels recons

quan les randines joves i les velles

baixant la rustiquesa dels graons

anaven a omplir els gerricons

del clar tresor d'aquelles aigües belles!

Al caire de la pobra graonada

un grop en el rocal feria l'ull

i el poble deia que era la petjada

que hi va deixar, en vida, Ramon Llull.

 

Xiprers ara aterrats, polls centenaris,

no hi és ja vostra fulla tremolant

banderejant amb falaguers desvaris

que encomanàreu als meus jorns d'infant.

Oh Randa d'altre temps! No em veig despresa

d'aquell encís de ma primera edat,

i en parlar-me qualcú de ta bellesa,

d'enyor sent el meu cor ennuegat.

 

Oh font avui damnada

a córrer soterrada,

som l'au assedegada,

que mai no en pren conhort.

Quin dol deixa ton buit al meu record!

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016
Pàgines: 173-174

El paisatge transita per la veu que reconta les velles històries, alhora que desperta l'eco de les emocions, la sensualitat dels espais —boscos, roques, garrigues, fontanelles, muntanyes— vinculats a les primeres experiències literàries. Aquesta relació màgica del nin amb el seu entorn per mitjà de les contances que li arriben a través del relat oral és essencialment humanitzadora. I a través d'elles participa dels mateixos sentiments que suscitaren a uns altres nins, en un altre temps. D'aquesta manera s'estableix un lligam entre les diverses generacions que han habitat un mateix espai: els uneix el vincle que sorgeix de la imaginació, l'experiència del meravellós que arrenca de la terra, a vegades copiosa, d'altres avara.

A les contrades de Randa abunden les històries de misteri: un magma de llegendes i faules que participen en la construcció d'un espai que esdevé màgic, com el que segueix a les paraules amb què iniciam els contes antics: «Això era i no era...». Doncs aquelles coses que alhora eren i no eren són les que més ens atreuen. Sabem que aquesta és una terra de gegants i bruixes. Diuen que «un gegantàs disforjo se'n venia d'Alger una vegada amb una senalla de terra dalt es cap», era tan gros que l'hagueren de posar dins dues barques, un peu en cada una. Devers Cabrera, cada barca va prendre per son vent, el gegant trabucà la senalla i es formà el puig de Randa. Potser d'aquesta contança deriva una endevinalla que ens proposaven als al·lots del meu temps, com si fos una pregunta d'un test d'intel·ligència. «En quantes senalles podries endur-te el puig de Randa?», preguntaven. I la resposta: «En una que hi cabés tot». En un altre lloc se'ns diu que «és tot buit i que s'aguanta amb quatre columnes d'or», que ja n'hi ha tres de trencades i l'altra està cruixida, que «en estar rompudes totes quatre, es puig i Mallorca tot s'enfonsarà, la mar hi passarà per damunt, i serà la fi del món».9 Vindrà la fi del món... Potser es produirà una gran catàstrofe, com prediu la Sibil·la: «Mars, fonts i rius, tot cremarà».

Autor: Josep Lluís Aguiló Veny
Obra: Llunari , 2008
Pàgina: 25

Els Justs

 

Segons tradicions jueves

viuen ocults entre nosaltres:

Són els trenta-sis homes justs

que suporten el pes del món.

 

També en parla l'Islam;

el món continua existint

perquè hi ha quaranta homes, els Abdals,

que infatigables se n'ocupen.

 

Visc a una illa al mig del Mediterrani,

aquí la salvació de tots és

feina dels tres pilars d'or que suporten

el pes d'una muntanya que es diu Randa.

 

Dels tres pilars n'hi ha dos ja trencats

i un de cruiat. Quan l'esforç l'espatlli,

aquesta illa, que és el món, morirà

com una Atlàntida, sota les aigües.

 

Cada poble necessita posar

la responsabilitat de la seva

pervivència en les mans més segures.