Cementiri de S'Arracó

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els escorpins , 1965
Pàgina: 206

I caminava darrera el cotxe de morts, cap al petit cementiri, situat en una vorera de la vall de Sant Telm, al mig  d'un camp groguenc pels rostolls de blat. Cinc altíssims xiprers, llances de verd fosc entre el verd clar de les figueres i els pins propers, s'alçaven per damunt de la paret grisa, de marès brut, i de les petites creus de ciment.

Ja dins el cementiri, cobriren el taüt amb una bandera espanyola, i un escamot de soldats presentà les armes, mentre l'agut i net so d'un cornetí trencava l'atmosfera plàcida i feia callar ocells i cigales.

Jo estava embajanit, a punt de caure, bategant. Quan el bagul davallava a la fossa, Krista pegà un llarg i penetrant crit, amb els ulls a punt de botir-li, i abraçà el seu pare, plorant entretalladament. El pastor mirava, sense dir res i perduda la mirada, cap al cel. Un cel d'un blau empal·lidit pel sol, el mateix blau lletós dels ulls del pastor Cronac.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els escorpins , 1965
Pàgines: 208-211

Krista estava dreta al meu davant, contemplant-me amb expressió dura. Em vaig fer enrera, sorprès. La seva mirada va semblar empetitir-me. Es posà a caminar. La vaig agafar per un braç. La pell li cremava.

- Krista... - vaig murmurar.

No contestà. Va passar un minut llarg. I per fi parlà, amb veu àtona.

- Què desitja?

-Jo... Volia dir-li que sento molt, moltíssim, el que... que ha passat a en Miquel...

- Gràcies - articulà, freda.

En aquest moment jo era sincer, vessava sinceritat. Em vaig encendre.

- Li asseguro que ho sento! Ho sento moltíssim, Krista, ho sento de tot cor! Cregui'm! Donaria... donaria no sé què per tornar-li la vida! Cregui'm, Krista, per Déu, cregui'm!

Tremolava. Les paraules em sortien a glopades. Amb la mà li estrenyia el braç, l'hi estirava. El dolor m'omplia. Ella em mirà, amb la sorpresa dibuixada als ulls. La rigidesa de la cara se li afluixà, i en la seva mirada i en les seves paraules vaig percebre emoció, fins i tot cordialitat.

-Sí... El crec. Fa un minut li hauria..., no sé, escopit per ventura, sense comprendre que la..., que això - i assenyalà vagament cap a la tomba - està per damunt dels rancors, de les petiteses... I li sóc sincera en dir-li que oblido tot el passat. I faci-ho vostè també!... No pot imaginar-se com em consolen les seves paraules...

Una llàgrima li entela els ulls. Em posa una mà sobre un braç. Vaig mirar intensament, commogut, el seu rostre, de línies fermes, segures, la fondària dels seus ulls verds, els cabells amollats, roigs, i aquell vestit negre que li cenyia el cos... La mare... Renaixia el càlid, intens record de la imatge de la mare, també amb un vestit negre, en aquella exposició d'Amsterdam... Vaig passar una mà suaument per la cabellera de Krista.

I es va desfer en un plor infantil, tranquil, recolzant-se lleugerament en mi.

I arribaren els dimonis. Sorgiren. Els famèlics i cecs dimonis de l'orgull, supèrbia de Satan. Per les meves venes va flamejar, corregué veloçment, la sang. I em vaig sentir elevat per una alegria gegantina. Era la veu, no ja insinuant, sinó eixordadora, del triomf, de la serpent: "I sereu com déus...".

Els braços, els meus braços, van cenyir les espatlles de Krista; la vaig atreure cap a mi. I vaig sentir els seus pits contra el meu. Els meus llavis s'esclafaren, els vaig tòrcer apassionadament, damunt els seus. En separar-los, amb el regust de la seva saliva, de la seva boca, al meu paladar, vaig poder dir, feliç com mai no ho havia estat, mentre les meves mans es tancaven amb ànsia damunt la seva esquena:

- Estimada! Estimada meva! Amor meu!

D'una revolada, com un animal acorralat, es va desfer de la meva abraçada. I em va envestir, cridant enronquida, pegant-me i clavant-me les ungles a la cara.

- Porc! Canalla! És repugnant!

Vaig retrocedir, espantat, intentant cobrir-me amb les mans. Ella s'aturà, respirant sense compàs; em mirava tremolant de fúria. Jo estava encongit, glaçat.

Bufà, i altra vegada avançà cap a mi. Jo em vaig encongir encara més. La seva cama es mogué amb rapidesa, i em descarregà dues puntades de peu al genoll. La punta de les seves sabates xocà durament contra els meus ossos.

Es girà amb un moviment brusc, i amb llargs passos es dirigí a la porta.

I em vaig quedar allí, acalat, quasi abatut a terra, perduda tota sensibilitat. No sé l'estona que va passar.

 

********

 

En aixecar-me, el cementiri era desert, inundat de sol. Lentament vaig sortir. A fora, sobre la blanca pols de la carretera, tres escorpins lluitaven, alta i corba la cua, amb moviments com mecànics. Els escorpins... Les destructores bèsties de l'Apocalipsi... I vaig veure absolutament que l'únic que pot crear a l'home és la seva mateixa força. Ell mateix, amb tot el seu alè i precarietat. Ell sol, per ventura també ell i els altres. Allí, abocats a la llum i a la calor del migdia, s'envestien les tres bèsties, amb cops ràpids i precisos, secs.

Vaig partir cap a Sant Telm, amb el sol darrera, guiat per la meva ombra, tremolosa i allargassada.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Les Illes, encantades , 1984
Pàgina: 165

El topònim Palomera queda només en un coll, el Coll de la Palomera, que separa la vall de S'Arracó de la de Sant Telm. És sobre mateix del cementiri arraconer. Hi havia una torre, aquí, abans, que hom suposava pertanyent a Alí de la Palomera, fantàstic personatge que va acudir nedant a la nau del rei en Jaume per explicar-li veritats i mentides sobre la situació de la Mallorca mora, i que tenia la mare que llegia el destí en les estrelles. Les cròniques ho relaten. Res no diuen, però, del tresor: tothom sap que Alí enterrà un tresor al Coll de la Palomera, i ara farà quaranta anys que dos eixelebrats picaren setmanes i setmanes, barallant-se a ma­tar cada cop que desenterraven teules, olles, gerres. De petit, anant a Sant Telm i venint-ne, he pujat dotzenes de vegades al lloc de la torre cercant... Fa tres anys vaig tornar-hi. Cal mirar bé: allí on hi ha el tre­sor surt de terra un buscall negre de tres dits d'alçada.