La Trapa

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Cavalls cap a la fosca (El mite d'Andratx. Obres completes 5) , 1993
Pàgines: 263-264

Des de no sé quan, jo ja sabia que a La Trapa hi havia habitat Llàtzer de Vadell, cosí germà del leprós Felip i, per tant, oncle segon de l'almirall Francesc Joan. El seu retorn al poble degué ocórrer poc després del 1832, a jutjar per l'escriptura de venda de la finca, que havia estat abandonada pels monjos en mans d'un administrador. Llàtzer en va pagar poc. I la seva arribada, curiosament, ha continuat també viva en la memòria popular —així com la seva figura. No sé, però, si la gent no en fa una transposició amb la vinguda dels trapers: trobo que hi ha massa factors comuns, en la descripció de l'una i l'altra. Però encara que anecdòticament no fos així, en la base dels dos fets sí que hi ha força concomitàncies: es pre­sentaren d'improvís, després d'haver adquirit la possessió, la qual van convertir en un lloc entre clausurat i llegendari, desapareixent després ells d'una forma radical.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Cavalls cap a la fosca (El mite d'Andratx. Obres completes 5) , 1993
Pàgina: 270

Era un altre migdia, aquest de primavera. Primer va ésser l'olor: una emanació que creixia, indefinida i seca, com rasposa. Les persones devien arrufar el nas, els animals flairaven inquiets. Després, arribà la cendra: de tot d'una semblava pols, però aviat ho van fer també, encara tebis, els cremallons, voleiats per un aire cada vegada més espès, més calent. I des d'Andratx veieren com per damunt les muntanyes de la Trapa s'anava alçant una atapeïda, negrosa columna de fum, feta d'anelles cada cop més amples, núvol que tapava ja el sol, el cercle del qual, com un sinistre presagi, va adquirir una intensa rojor, sense reflexes, allí darrera el fantasmagòric pas dels blens de fumassa.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Cavalls cap a la fosca (El mite d'Andratx. Obres completes 5) , 1993
Pàgines: 271-272

Un primer testimoni el tenim, tornem-hi, en les paraules d'Encarnació Bonmatí: «El pare la volia per a ell... Serien com desgraciats com ho eren tots els altres, amb aquells estrafets sempre tancats que només de sentir-los el feien enfollir...» Després, a la descripció de la Reial Societat d'Amics del País, molt exacta encara que extractada, s'hi diu que «l'incendi semblava provocat, car es van trobar teies mig cremades devora l'antic convent dels frares», i afegeix: «Per causes alienes al foc, hi van haver quatre morts, entre ells el propietari de la finca.»

Per últim, hi ha la petició del consistori andritxol a les Germanetes de la Caritat i a la Inclusa, de Palma, perquè «es facin càrrec de cinc i set esguerrats respectivament, que han estat abandonats per la seva família, que va fugir en circumstàncies no encara aclarides i en el curs d'un incendi, havent-los trobat molt agitats, vestits de pelleringues, i dels quals no en sabem el nom i dubtem de si pertanyen a la nostra cristiana religió. Només alguns d'ells diuen paraules, i no sempre intel·ligibles. La seva edat és difícil de calcular, i els hem dividit entre els que ens han semblat més joves i els més vells. Dos més, foren morts a trets. És presumible que tots habitessin dins un ample soterrani enreixat, on s'han trobat jaços, enmig d'una brutor pudenta, ofensiva, i les seves pells semblen haver estat poc tocades pel sol...»

¿Estaven tancats aquells monstres —el mongòlic esglaiadament ensensat, com un gripau; el cec bavós; el de cos gruixut i extremitats com de nen acabat de néixer, tendres i llefiscoses; la noia d'un color de canyella, gairebé transparent i insensible a tot; el mut de gran boca...— i van escapar, calant foc, matant a Llàtzer de Vadell, essent repel·lits a trets pels altres habitants de la Trapa, que van fugir probablement per mar? ¿O la rebel·lió vingué dels fills sans? És impossible saber-ho. Als esguer­rats, materialitzada, teratologia, se'ls degué trobar em­briagats per la cairada, entre la devastació dels troncs cremats, del resplendor del caliu i de les fogateres aïllades, mentre la nit s'estenia, quallada d'astres. ¿Eren fills de Llàtzer de Vadell amb les seves filles, amb les seves nétes? ¿Eren producte d'acoblament entre germans? Els immensos establiments de caritat de Palma, amb els seus parcs enreixats i polsegosos i els plataners altíssims, descolorits, les fondes i gèlides sales de lluminositat cre­puscular, ho van engolir tot...

L'incendi va durar cinc dies. Des de la mar, una vegada en vaig veure un, enrevoltillant-se sobre la cresta dels farallons. Era de nit i el cargolament del foc refulgia allí dalt, com si res no tingués a veure amb la resta del món, amb nosaltres els homes, solitària bogeria de llum. De cop, l'ennegrida silueta d'un pi es convertia en una bola ígnia, es desprenia i volava cap al buit com un estel fla­mejant, queia deixant darrera una tumultuària cua d'es­purnes, com una estrella errant que de sobte hagués perdut l'impuls... El brancam encès que xocava, engegant un irisat espurnall, contra la mar fosca i calma.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Cavalls cap a la fosca (El mite d'Andratx. Obres completes 5) , 1993
Pàgina: 263

En tornar la realesa a França, els monjos van partir cap allà. Altre cop el pas de les carretes per Andratx, els majestuosos i greus encaputxats movent-se entercs, com si fossin de fusta, a cada sotragueig. Només deixaren una gossa, que estava alletant quatre cadells. Van resultar cans menuts i color de palla, el morro molt pronunciat, útils en especial per a l'eriçó i la llebre: a ells i als seus descendents al poble els anomenaven trapers.

La Trapa va quedar abandonada. Les cent hectàrees van retornar a la gràvida solitud de la naturalesa no ha­bitada per l'home, traspuant la solidesa de la seva colgada palpitació mineral, vegetal...

Amb Rafael Bardají, només arribàvem a la Font de la Menta. Però, sol, vaig anar de vegades fins a les cases, els mesos anteriors a la meva marxa d'Andratx. Preferia no veure ningú, tot em pesava, i l'excursió a La Trapa em calmava el desànim, els nervis, em reconfortaven aquelles hores d'aïllament, d'exercici físic... M'aixecava dematí i transitava l'antic caminoi dels monjos. De l'hort, en quedava encara una perera, de brancatge embrollat, que feia uns fruits grossos, sucosos. La teulada del monestir ja havia passat per ull i un apressat rateriu córre­te java per la runa.

A la capella, les portes esfondrades, hi entrava la pluja des de feia anys: les imatges de la Mare de Déu i del Pare Fundador, la pintura capriciosament empastifada, reflectien una miserable i ridícula aflicció. El card, de flor grisosa i fina, i l'esbarzerar retorçut, creixien arreu.

Una vegada vaig saltar, sorprès: entre les cinc podrides creus del cementiri, m'observava, empudegador, magnífic el banyam, un boc, dret, l'expressió de satànica supèrbia. Vaig estar a punt d'apedregar-lo, però m'aturà la por que m'envestís. I em vaig allunyar d'allí, procurant fer-me amunt... En davallar, se n'havia anat. I la bassa era una desassossegadora superfície d'aigües negres, on guaitaven entre masses molsoses unes carnoses plantes aquàtiques, que de tant en tant es movien gairebé imperceptiblement, com si alguna força subterrània les estirés. El cavernós rauc de les granotes semblava omplir l'estany i, segons com hi queia la llum, pareixia que allí, en la tèrbola profunditat, hi nedessin llargues ombres llimacoses, que s'escapolien informes.