Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta possessió, que data de 1234 quan el bisbe de Barcelona la cedí a Joan Salvià, està situada al camí de cas Vidals, entre el nucli d'Andratx i el Port d'Andratx, per on passava en època medieval el camí reial de Palma a la Palomera (Sant Elm). També fou anomenada Espasera i és una de les possessions més ben conservades del terme d'Andratx i a on més s'ha sabut conjugar el respecte al patrimoni amb una activitat econòmica moderna. Aquesta possessió era l'eix central de l'extensa alqueria islàmica de Alcaniç, que significa "la posada". Comprenia, a més de Son Esteve, els rafals de Son Jofre de la Torre, Son Simó de la Costa, Son Xina, Son Prim, Son Armand i Andritxol. El 1520 l'adquirí Bartomeu Esteve, qui li donà el nom actual. A Son Esteve es posa de manifest el caràcter de fortalesa de les cases de possessió amb la imponent torre, l'element més destacat de tot el conjunt, que s'organitza a partir d'una clastra central, a l'entorn de la qual es distribueixen els edificis. Aquesta disposició respon a reformes i adaptacions dels segles XVIII i XIX.L'any 2000 Son Esteve veié mutilat part del seu territori per la construcció de la Variant Sud, una via d'accés que desviava el trànsit cap al Port d'Andratx, que xapà per la meitat les terres de la possessió.
Baltasar Porcel pensà en una possessió semblant quan a Cavalls cap la fosca s'imagina la dels Capovara, que passarà a mans dels Vadell un cop Onofre Vadell l'obtindrà després e fer desapareixa la nisaga Capovara en venjaça per la mort del seu para a moreria per defensar la vida d'Escolàstic Capovara presos pels barberiscs.
Jaume Vadell havia vist sempre "la senyera dels cavallons", com li deien al poble, issada allí dalt, a la torre de Son Capovara. Com un alegre signe de victòria, la banderola voleiava i, en fer vent, semblava que els tres corcers, minúsculs i ardits, galopessin pel cel... El capità de la Santa Eulària Catalana era Escolàstic de Capovara. De nen, Jaume Vadell, el pare del qual feia de pastor a Son Capovara, havia jugat sovint amb Escolàstic, fins que aquest va marxar per enrolar-se a la Marina del Rei. La família, descendent d'un napolità que havia estat intendent d'Artilleria a la cort d'Alfons el Magnànim, formava entre la migradíssima aristocràcia local.
La finca de Son Capovara era gran: partia de la vall andritxola, s'internava pels comellars de Galdana i el puig de La Santa, tombava dins la Vall dels Marts. Plàcids boscos d'alzines, pinars inacabables, i la terra de secà, bona per a garrofers i llegums, constituïen la base de la possessió. El casal de la qual era quadrat, de parets altes i terroses, amb balcons i finestres distribuïts capriciosament, els merlets de la torre coronant les teulades. Una arcada fonda, llòbrega, era l'entrada: donava a una clastra empedrada de còdols, on mai no tocava el sol, entre les llises i elevades parets.
Hi havia quelcom d'emmurallat, de tancament monàstic, en la façana d'aquella casa, isolada al centre del pla. Per dintre, era un laberint d'escales i pisos, de vastes sales. En parlaré sovint, dels corredors i les cambres de Son Capovara, del seu silenci remot, i de la clastra, un verdet gras arrapat als còdols,
en redactar aquesta memòria col·lectiva... A la part del darrera, tenia una ampla terrassa, enfront del jardí: begònies, buguenvíl·lies, garballons gegantins, cactus, i un brollador central. Venia després l'hort de les llimoneres, que s'estenia fins al torrent, amb la seva línia d'altíssims, tremolosos oms, a la primavera plens d'aquelles papallones vermelles i negres, amb un punt de daurat verdós... El senyor Escolàstic embarcat, a Son Capovara hi vivien la seva esposa, dama Elena, fràgil de cos i cabell color de panotxa, esdentegada a causa d'un tifus; les seves filles Úrsula i Maciana, i el fill, Alexandre, un home gros i d'aspecte una mica tou. Si feia bo, la família sortia cada tarda a passejar fins al torrent, a veure córrer l'aigua, a escoltar el joc del seu murmuri colgat sota l'inextricable pont d'esbarzerar.
I l'any 1692 el batlle va haver de comunicar, dret a la clastra de Son Capovara, mentre amollava estossecs consirosos, que la Santa Eulària Catalana havia estat presa pels barbarescos en el curs d'un abrivat abordatge en aigües de Gibraltar, la tripulació morta o captiva i transportada a algun lloc ignorat d'Àfrica del Nord, car els mercedaris havien fet saber que la possible dotació supervivent no havia estat posada a subhasta en cap dels mercats d'esclaus als quals l'Orde tenia accés.
La dama es va acubar, el fill va proclamar que venjaria el pare, les filles s'abraçaren cegues de plors... Un ramat de bens davallava, picarolejant, lent, entre els garrofers...
I aquella mateixa nit va flamejar un turbulent incendi a Son Capovara. Ningú no va saber com havia començat. Se n'adonaren quan el vent de xaloc, calent, aixecava el foc, fenomenal crepitació, com si dins la fosca s'anessin formant, liquant i desfent monstruoses flors. A la matinada el vent va calmar, i l'afamegat rosec del foc se sentia per tota la vall, com si un gran animal estigués menjant.
Tota una ala de Son Capovara va quedar en ruïnes: Úrsula, la vídua notarial, hi sucumbí cremada. Se la va sentir cridar entre l'esperitada i voraç rojor, però resultava impossible acostar-s'hi, treure-la. El poble veia passar pels carrerons, capbaix, aquell home sotmès a totes les adversitats...
Que van repetir-se vuit mesos més tard. L'altra filla, Maciana, havia passat l'estiu a Son Capovara, fent companyia al seu pare. Els bessons corrien i reien per la terrassa, posaven barrets de palla als bustos de test de la barana, que representaven guerrers barbuts i dames emperrucades. L'avi seia al pedrís, a l'ombra del cedre, imperiosament fosca la verdor del seu brancatge. Els nens se li acostaven, ell els acaronava els rulls, perduda la mirada per la vall, rostolls i ametllers cuits pel sol.
Pel setembre, Maciana i els bessons van partir cap a Palma, acompanyats per una minyona. Mentre el cotxer escridassava els cavalls, els nens saludaven l'avi, el qual, dret davant la matussera arcada de Son Capovara, va quedar immòbil fins que el carruatge s'hagué perdut darrera l'últim revolt del camí. Devora Camp de Mar, a la costeta de la Font dels Eucaliptus, olorosa a la intensa
flaire dels arbres immensos, inopinadament van aparèixer uns emmascarats, que van arcabussejar el cotxe: els nens, Maciana, la minyona, quedaren morts. Només el conductor restà malferit. Els atacants mai no foren capturats.
El fet fou aquest: Alexandre, el fill del senyor Escolàstic, que tenia la passió de la caça, una nit no va tornar, havent partit a trenc d'alba. S'organitzà una batuda, la gent dispersant-se amb torxes de resina pels corriols de muntanya, donant grans veus que el ressò s'emportava i tornava, injectant d'insòlita i nostàlgica animació els puigs i fondalades, engolits per la foscúria.
L'endemà a mig matí el trobaren: era al fons d'un avenc, esclafat sobre una mata de romaní, amb un estol de corbs picotejant-li el ventre, el rostre. Els ulls s'havien convertit en dos forats sagnosos, un dels ocellots aixecava el vol amb un budell al bec... Alexandre devia haver caigut del cim.
Escolàstic de Capovara ja no va sortir mai més, en vida, del casal del pla. Va demanar, i li fou concedit, que l'ofici de difunts per l'ànima d'Alexandre fos celebrat a la capella de Son Capovara. L'ancià el va oir dret, amb glaçada fermesa, un rictus estrany a la boca. A partir de llavors, els de fora només en van saber noves pels criats: declinava mut, solitari... Al seu enterrament, s'hi va presentar tot el poble, que plorava endut per l'estentòria veu del canonge Bosch i Mas exaltant l'ínclita memòria del difunt, el qual, màscara de groguenca lividesa, era allí, estès al taüt, flanquejat per ciris alts i gruixuts.
Llegit el testament - que consta a la notaria d'Andratx, lligall número divuit del quart prestatge -, els parents de segon grau, únics presumptes hereus, car els propis eren tots ja morts, es van mirar sorpresos: el senyor Escolàstic de Capovara només els deixava escorrialles, i tot el paquet de la seva fortuna anava a parar als germans Margarideta i Onofre Vadell, a parts iguals, que s'heretarien mútuament en cas de mort i desaparició d'un d'ells. "Agraeixo així - havia fet posar al notari l'oficial nàutic- l'extraordinari servei que em féu el pare de Margarida i Onofre, el galiot Jaume Vadell, exemple de cristians."
Onofre va instal·lar-se a Son Capovara, la qual va convertir-se, una cinquantena d'anys més tard, en Son Vadell, època en què la família va començar també a usar el "de" davant del llinatge, per obra i gràcia d'aquella dona ferotge, puntal d'orgull, la venjativa Elionor de Vadell, l'heroica Duquessa de Pantaleu evocada en la festa anual dels Valerosos Ducs Contra l'Infidel... Estirp aquesta de la qual sóc, fins avui, el darrer representant.
Altres indrets de Andratx: