Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ses Païsses és un poblat prehistòric situat sobre un turó suau enmig de la vall d'Artà. Va ser habitat entre el 1100 aC i el 50dC. Ocupa una superfície el·líptica de 13.500 m de planta, envoltada per una murada de 320 metres de diàmetre que es va construir entre 640 i 540 aC. Devia dominar un ample territori que limitava amb el dels poblats de Sos Sastres (a l'est), de Sa Badeia (al nord), Son Sureda (cap al nord-est) i s'Auma Vell (al sud-oest). Fou declarat monument historicoartístic l'any 1946. L'entorn que ens proporciona el poblat pot ser l'adequat per llegir la descripció que en féu l'arxiduc Lluís Salvador d'Hausburg-Lorena (Florència, 1847-Brandys nad Labem-Stará Boleslav, 1915), un fragment de La deixa del geni grec, de Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1922) i una descripció dels entorns de la mà de Joan Santamaria.
Són interessants els túmuls, talaiots o clapers de gegant, com s'anomenen a Mallorca, que hi ha prop d'Artà; els més conservats són els de ses Païsses, de don Pere Font dels Olors, situats molt prop d'Artà al sud del poble, a l'ombra d'alzines sempre verdes. Allà es conserva encara un tancat circular com una murada feta de grans roques, amb una entrada formada per tres grans pedres. L'obertura fa quasi 1 metre d'alçada i 1metre d'amplada; cap a l'interior està tapada de terra. La murada discorre fent un cercle al voltant d'alzines molt velles; de la part interior a l'exterior fa 3 metres de gruix. A la banda de sud-est hi ha un altre portal, amb un brancal a cada banda format per grans pedres. A l'interior hi ha una espècie e petita cambra, formada per pedres col·locades horitzontalment, amb dues obertures, i al fons es poden veure fragments d'ossos. L'entrada, que mostra la nostra xilografia, fa 130 centímetres d'ample i 180 centímetres d'alt, les obertures laterals interiors són de 60 centímetres. El trespol de la cambra està empedrat. A l'esquerra hi ha pedres més grans, gairebé de l'alçada de dos homes, una damunt l'altra; actualment aquest espai s'empra com a corral de porcs.
"Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp;
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes;
ombres de nostres avis, terror de gents estranyes:
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp!"
"Beveu, oh Déus! La tribu que a beure vos convida,
vos vessa damunt l'ara més rica libació.
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt la sang humana, de més costosa vida.
Vostre furor s'hi abeura, i associat oblida
l'agravi i la venjança... De sang brolla perdó!"
Així cent veus cantaven a cor sota el ramatge
de la sagrada alzina, i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Entre festers de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l'arbre antic de dies, i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, on domina
la ploma de milana o d'àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d'aram
que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot.
Dalt aquell mur ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
vencien prou la llana de sa ampla vestidura.,
amb verd obscur fullatge alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat
tenia tot l'aspecte hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tol lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.
Tota la tarda d'ahir vam passar-la passejant pels encontorns de la vila —el poblat prehistòric de l'Alzinar de les Païsses, el talaiot de la Canova, els que hi ha a les engires del trencall de can Picapoc...—, passejada que va deixar-nos l'esperit saturat del baf luxuriós del paisatge gras i puixant, i els ulls amb una punta d'espalmament produït per la llum fina i pura que l'amara d'una gràcia delicadíssima.
És veritat. La llum d'aquestes jocundes i menudes bressolades d'Artà, esbadellades entre flanc i flanc d'uns serrats suaus, entapissats de garrofers, florits de figueres de moro i coronats per unes mates d'un verd llustrós de menta, us dóna com una mena de trastorn d'embriaguesa. Fa com aquells vinets clars i llaminers, amb un pensament de grogor de ginesta, que us empasseu com si res, però que aviat us pugen al cap i us encenen a la boca del cor una flama viva.
Altres indrets de Artà: