Davant l'església

Autor: Llorenç Moyà Gilabert
Obra: Antologia poètica , 1990
Pàgines: 58-59

Binissalem

 

Sobre coixí blan de pols

corona de pedra viva

per a coronar l'orgull

monolític de la Vila.

 

La Vila s'ungeix de sol

i, vestal d'un novell rite,

s'entreny l'abundor dels flancs

amb el cinyell de les vinyes.

 

Gentileses de pedreny

per les columnes s'enfilen

i esclaten clavells barrocs

al capciró de les tiges.

Murs de gòtiques arrels

brosten clàssiques estries

i en llurs frisos, palpitants

de matrones i de cignes,

l'àguila de Bonapart

instaura la rebel·lia...

 

Orgull dels senyors de sang,

madones que amb llur percinta

porten l'or pàl·lid de cent

gernacions. Galanies

de canonges i rectors

amb mans nevades de bisbe,

i preveres d'ulls roents

i de nissaga patrícia

que per santa humilitat

refusen fulgors de mitra.

 

Orgull de pedra i d'estirp,

dolor de vila nutrícia

enclosa entre un món novell

i un record de joia antiga.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per Mallorca. Sense veure el mar , 2005
Pàgines: 14-15

Les distàncies són curtes, a Mallorca. Arribem a Binissalem abans que em cansi de mirar per la finestra, on es projecta contínuament un documental d'ametllers. La carretera no entra al poble, continua cap a Inca. Girem a l'esquerra i immediatament tot canvia. Entrem per un carrer de cases baixes, antigues. El carrer, que no és gaire ample, ens porta poble endins, fins a una plaça gran, quadrada, on hi ha una església de punxes molt altes. La taxista pregunta a una dona on es l'hotel Scott's. Li diuen que a l'altre costat de la plaça, i que el taxi hauria de voltar per amunt per deixar-nos a la porta.

No cal. Recollim les motxilles i mentre travessem la plaça observem el rengle de cases al qual ens acostem. Totes petites, iguals. Cap rètol. On es l'hotel? Algú ens assenyala exactament un punt, una de les cases. En el marc estret de pedra d'una porta descobrim una petita placa daurada, on es pot llegir amb lletra cursiva: Hotel Scott's.

El sol que queia damunt la plaça aquí dins s'ha convertit en una sobtada foscor. De mica en mica descobrim el perfil de les coses. Uns mobles bonics, una escala, al fons un pati amb flors. Ens rep una noia que ens diu que es la «secretària». És escocesa, no parla mallorquí. Tot és mallorquí menys ella, en aquesta casa -i tampoc els amos, un nord-americà i una anglesa. Podríem haver entrat en un bed & breakfast de Surrey, o de Kent, si no fos que aquesta casa és més noble, més gran, més antiga.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per Mallorca. Sense veure el mar , 2005
Pàgines: 21-22

Ens trobem a la plaça, efectivament. L'aire és molt net, el sol encara bat amb força. Hem passat d'una intimitat penombrosa i britànica a una explosió mediterrània.

Aquesta plaça no sempre ha estat tan espaiosa ni ordenada. Hi va haver el cementiri. Binissalem era un nucli poc important comparat amb el seu veí Robines. Però tot ha canviat. Binissalem va créixer, va alçar aquesta imponent església i Robines es convertí en un barri de Binissalem. És un edifici de grans dimensions -«molts bisbes voldrien tenir aquesta església», diu la gent del poble- i realment curiós, perquè encara que va ser construït al segle XVI, a la torre s'han afegit unes punxes neogòtiques que recorden les d'un castell normand. La punxa central és molt alta i esvelta, sembla preparada per travessar la boira nòrdica i no per retallar-se contra aquest cel tan blau.

L'església està tancada i no hi puc veure la imatge de la Mare de Déu Morta.

Davant de la façana, però, hi ha dues obres escultòriques. L'una és una parella, amb una portadora plena de raïm. L'altre representa un picapedrer en plena feina, treballant artísticament un bloc de pedra. Hi ha dues inscripcions ben explícites: «Binissalem als seus vermadors» i «Binissalem als seus picapedrers».

I és que el poble és famós per aquestes dues coses: el seu vi i la pedra que es troba en el seu terme.