Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A l'època de la conquesta catalana, no hi havia dins el terme cap nucli urbà rellevant, només alqueries, rafals o llogarets dispersos, sobretot al peu de la muntanya, com Beni Salam (fills de Ssàlim), Robines, Pedaç, Biniagual, Lloseta, Aiamans, Alcudieta i d'altres. Les necessitats de culte cristià dels pobladors arribats amb la conquesta feren sorgir, sobre una antiga mesquita, l'església primitiva, dedicada (1248) a Santa Maria de Robines. Al llarg del segle XV i principis del XVI, Binissalem anà assolint importància en relació al nucli de Robines, fins que el substituí com a centre del poder civil i eclesiàstic del terme i, el 1369 ja s'hi havia traslladat la parròquia.
L'actual església és obra del segle XVIII i fou construïda sobre una d' anterior del segle XVI. L'impuls definitiu va ser donat per dos rectors que van arribar a partir de 1703 al poble, Rafel i Nadal Sabater (oncle i nebot. L'església té una nau única, amb capelles entre contraforts i està coberta per una volta de creueria. El cor es troba als peus. Podem destacar que està feta completament de pedra (de les pedreres locals) de diferents colors, igual que el retaule major, beneït el 1781, obra projectada per Fra Albert Borguny i realitzada per Pere Joan Obrador, seguint el model de l'antic retaule barroc de la catedral de Palma. Al davant del temple, podem llegir el poema que Llorenç Moyà va dedicar a la vila i dos fragments dels records de Josep Maria Espinàs quan va passar per la vila en el seu viatge a peu.
Binissalem
Sobre coixí blan de pols
corona de pedra viva
per a coronar l'orgull
monolític de la Vila.
La Vila s'ungeix de sol
i, vestal d'un novell rite,
s'entreny l'abundor dels flancs
amb el cinyell de les vinyes.
Gentileses de pedreny
per les columnes s'enfilen
i esclaten clavells barrocs
al capciró de les tiges.
Murs de gòtiques arrels
brosten clàssiques estries
i en llurs frisos, palpitants
de matrones i de cignes,
l'àguila de Bonapart
instaura la rebel·lia...
Orgull dels senyors de sang,
madones que amb llur percinta
porten l'or pàl·lid de cent
gernacions. Galanies
de canonges i rectors
amb mans nevades de bisbe,
i preveres d'ulls roents
i de nissaga patrícia
que per santa humilitat
refusen fulgors de mitra.
Orgull de pedra i d'estirp,
dolor de vila nutrícia
enclosa entre un món novell
i un record de joia antiga.
Les distàncies són curtes, a Mallorca. Arribem a Binissalem abans que em cansi de mirar per la finestra, on es projecta contínuament un documental d'ametllers. La carretera no entra al poble, continua cap a Inca. Girem a l'esquerra i immediatament tot canvia. Entrem per un carrer de cases baixes, antigues. El carrer, que no és gaire ample, ens porta poble endins, fins a una plaça gran, quadrada, on hi ha una església de punxes molt altes. La taxista pregunta a una dona on es l'hotel Scott's. Li diuen que a l'altre costat de la plaça, i que el taxi hauria de voltar per amunt per deixar-nos a la porta.
No cal. Recollim les motxilles i mentre travessem la plaça observem el rengle de cases al qual ens acostem. Totes petites, iguals. Cap rètol. On es l'hotel? Algú ens assenyala exactament un punt, una de les cases. En el marc estret de pedra d'una porta descobrim una petita placa daurada, on es pot llegir amb lletra cursiva: Hotel Scott's.
El sol que queia damunt la plaça aquí dins s'ha convertit en una sobtada foscor. De mica en mica descobrim el perfil de les coses. Uns mobles bonics, una escala, al fons un pati amb flors. Ens rep una noia que ens diu que es la «secretària». És escocesa, no parla mallorquí. Tot és mallorquí menys ella, en aquesta casa -i tampoc els amos, un nord-americà i una anglesa. Podríem haver entrat en un bed & breakfast de Surrey, o de Kent, si no fos que aquesta casa és més noble, més gran, més antiga.
Ens trobem a la plaça, efectivament. L'aire és molt net, el sol encara bat amb força. Hem passat d'una intimitat penombrosa i britànica a una explosió mediterrània.
Aquesta plaça no sempre ha estat tan espaiosa ni ordenada. Hi va haver el cementiri. Binissalem era un nucli poc important comparat amb el seu veí Robines. Però tot ha canviat. Binissalem va créixer, va alçar aquesta imponent església i Robines es convertí en un barri de Binissalem. És un edifici de grans dimensions -«molts bisbes voldrien tenir aquesta església», diu la gent del poble- i realment curiós, perquè encara que va ser construït al segle XVI, a la torre s'han afegit unes punxes neogòtiques que recorden les d'un castell normand. La punxa central és molt alta i esvelta, sembla preparada per travessar la boira nòrdica i no per retallar-se contra aquest cel tan blau.
L'església està tancada i no hi puc veure la imatge de la Mare de Déu Morta.
Davant de la façana, però, hi ha dues obres escultòriques. L'una és una parella, amb una portadora plena de raïm. L'altre representa un picapedrer en plena feina, treballant artísticament un bloc de pedra. Hi ha dues inscripcions ben explícites: «Binissalem als seus vermadors» i «Binissalem als seus picapedrers».
I és que el poble és famós per aquestes dues coses: el seu vi i la pedra que es troba en el seu terme.
Altres indrets de Binissalem: